dimecres, 19 de setembre de 2007

La pluja

Sóc un senzill enamorat dels dies nuvolats i de pluja. Modestament, he de reconéixer que aquesta afirmació no és cap heroïcitat, ateses les condicions climàtiques de la nostra terra, amb llargues temporades de sequera, pantans buits, carenes pelades i zones en procés de desertització. Al meu País la pluja no sap ploure, però quan ho fa amb coneixement, de manera generosa i amb bondat, és una vertadera delícia que, per la seua estranyesa em fa romandre recolzat a la finestra durant una bona estona. Les primeres gotes, amb les seues emanacions nassals diverses i barrejades, em reconcilien amb la condició natural, sovint eixuta i desagraïda. Al mateix temps, la memòria em transporta als racons d'infantesa, des d'on m'encantava mirant aquelles algavessades esperant la programació de l'Oratge i volent esdevenir un futur meteoròleg. Em pareixia que plovia molt més que no ara i els bancals estaven vius, plens de flaires heterogènies i caragols amb la banya fora. Els carrers d'Onil amb les seues tronades estiuenques i els canalons a vessar, eren rius urbans directes a la Marjal. Des de darrere de les reixes del pati d'aquell Col·legi Mestre Gaspar López, voltat de les primeres zones rústiques de Benidorm, les tamborinades d'aigua conferien un bell espectacle primaveral de pins nets i alenades intenses de joia.

Quan refaig aquestes observacions avorrides des de casa estant, aprofite per a perdre el temps fixant-me en aquelles persones solitàries que obrin el paraigua i passegen, per necessitat o per plaer, botant i fugint dels nombrosos tolls. Els carrers però, són generalment deserts. L'excepcionalitat de la pluja, per curta i minsa que siga, ens fa recloure'ns ràpidament sota qualsevol sostre, com si l'aigua, altrament beneïda, fóra un component tòxic, àcid i totalment perjudicial per a la terra o els cabells. Jo, que de tant en tant gaudisc dels ruixats sense coberta, tracte de caminar i xiular sota la pluja. I així arribe a casa, net d'esperit i mullat fins els ossos, derivant-se la broma tot plegat en bona cosa de constipats i advertències de pulmonia.


Em sent còmode durant aquestos dies de pluja, tranquils, grisos, tristos i melangiosos, que reflectixen en bona mesura la meua personalitat.

8 comentaris:

P3P ha dit...

A mi també m'agrada molt vore ploure... eixa oloreta característica de la terra mullada... i més en una zona com esta, on els dies de pluja es poden comptar amb les dits de la mà.

Sole ha dit...

Ala...M'has furtat el tema de conversació en el meu pròxim post...
Esta te la torne...jejeje.

P.D. A mi m'agrada també ixir al carrer i vore com totes les aueletes han tret les planters a les voreres, es molt de poble!

Anònim ha dit...

Agostí... perfavor... eres més negatiu que jo!! primer, si existix l'amor, i ara la pluja... M'agrada molt com escrius, però espere que poc a poc eixos ànims vagen alçanse... Per cert, a mi m'encanta que ploga, perquè aixina no tinc calor!! jaja

Siriuseta ha dit...

Jo com no tinc olfacte doncs la terra mullada la passe per alt, però m'encaaaaanta vore ploure i sobretot si estic amb el meu recent recuperat Siriuuuus ^.^ Res, ací estic sentint música de quan era jove i pava... Eh, hi ha alguna cançó que tot i ser comercial en sus tiempos mozos no estava tan mal...
Què bo el post de l'amor xDD
I no patisques per fer spam =]

[fotolog.com/siriuseta -> que te l'havia de dir]

crec que he fet el comentari més llarg, ueeeee

Vicent! ha dit...

Agus! Perfectament descrita la sensació dels dies de pluja, de veres. A més aci en finestrat, als bancals de ma casa, l'olor de terra mullada es fa sentir molt. Salut amic!

NaNDo ha dit...

A mí també m'agrada veure com plou, sentir com cau l'aigua mentre estic refugiat en casa. M'agrada veure els carrers banyats i els riuets que baixen, i per supost, la oloreta a terra banyada, sobretot en la serra, que això sí, si damunt estàs al camp amb la foraca encesa... es ja el sumun.

vilereta ha dit...

aci en vlc es que has de pillar la canoa quan plou de forma tropical (es a dir, sempre), aixina q millor que amagar-se es deixar-se mullar i disfrutar d'un altra manera de la plutja. Tot i així, no hi ha res com l'oloreta de l'horta de m'awelo i el camp on vivia banyadet, amb el gos bambant, buscant reginetes...

Pasqui ha dit...

Jejeje!

A mi m´agrada també molt quan plou de tant en tant sobre tot si m´agafa a casa i no tenia pensat sortir eixe dia :-D..