diumenge, 18 de maig de 2008

Buscant caragols...

...Esta vesprada plovia, continuadament, però amb coneixement com diuen els nostres majors. Vesprada idònia per continuar llegint Sense la Terra Promesa del gran Enric Valor, mentre sentia com la pluja banyava els camps contigus a la meua llar, i mentre m´arribava vagament, lleument la flaire de fenoll i de terra mullada. Pensava, mentre consumia aquesta novel.la, sobre la ja comentada desvinculació de l´home (al menys al meu voltant) amb el camp i la natura. I és que amb Enric Valor pots gaudir d´una perfecta plasmació de la vida i treball agrícola( provablement massa bucolitzada i idealitzada, però ben agradable) , d´uns coneixements sobre la natura, botànica i cultura popular pròpia realment lloables. Elements molt ignorats avui per molta gent (i jo també) embaladida per tota mena de comoditats i noves tecnologies. Tot açò sempre m´ha recordat al meu estimat iaio Pep “Faraón”, finat fa 11 anys i que en glòria estiga, i que de camp, de llaurança, de naturalesa i meteorologia popular i camperola n´era un erudit. Va ser d´ell de qui vaig agafar aquesta afició de la qual gaudix en comptades ocasions i que, també cal dir-ho és massa curta en sapiència i poc experimentada en la pràctica.

Mentre continuava tot sol amb aquestes palles mentals, a mitjan vesprada el ruixat ha minvat la seua intensitat fins obrir-se petits clars i ullades de sol, quedant un ambient fresc i humit. Relacionant aquestes dissertacions naturistes amb el nou context ambiental que es presentava, m´ha vingut al cap eixa tradició tan nostra, familiar i valenciana d´eixir tots plegats a buscar caragols, els quals manifesten la seua màxima presència just després d´un complit plugim. Recordava les “bolsaes” i quilograms de caragols (reginetes a la Vila Joiosa) que podíem arreplegar tots junts, iaios, pares i més familiars i amics...i com si d´un exercici d´autosuficiència es tractara, després els aprofitàvem per a consum propi. Sobretot em venen a la memòria alguns diumenges d´estiu en què carregats amb l´olla de caragols cuits, pa i beguda, dinàvem a la platja, amb la conseqüent curiositat i sorpresa de tots aquells turistes que no es podien creure tot allò que estàvem ingerint. Què hi farem! Reconec l´oix que provoca en moltes persones el consum d´aquest molusc. Fins on m´arriba la memòria els he menjat i gaudit. Ben coents, una delícia... En fins, ells s´ho perden!

Passant-me per l´angonal tota aquesta melàngia i el quasi obligat estudi de dret processal civil que tenia programat per a aquesta vesprada, he agafat una bossa gran i m´he endinsat en el camp, encara no construït, que es troba darrere de ma casa a cercar cargols. I clavant-me entre matolls i botges, sense donar-me compte se m´han fet les 9 de la nit. He portat a casa una bona quantitat, probablement un quilo, però per al meu gust, i llevat d´excepcions, eren uns caragols massa menuts. A més crec que no són massa gustosos, com els que he pogut tastar d´Onil o de la serra. Ma mare diu que no valen un pet. Els caragols com els fruÏts, verdures, hortalisses, torrons, vins , etc. també tenen les seues “denominacions d´origen”. De tota manera la vesprada de camp, de bons records i la nit que m´espera de mal de renyons no me la furta ningú. Els acabe de clavar dins d´una olla “pa anganyar-los” que diu la meua iaia, ço és, deixar-los un parell de dies per a que caguen. Els he posat timonet de Mariola (com no) per a que li done més sabor. I quan estiguen ben cuits amb el sofregit de tomaca, ceba, comins i picantet (de lo milloret que es pot mullar amb pa) a fartar...Si és que “mos agrà tot lo bò!”

Salut i caragolets!

8 comentaris:

SOLE ha dit...

"passant-me per l'angonal..." jajajja!! quasi em pixe de la risa quan he llegit açò!

mon pare sempre utilitzava un "palillo" per a men-jar els caragols i no pringar-se tant, però no hi ha res com xuplar cap a dins, perquè així és més guarro, i poder guarrejar mentre menges no té preu.jaj!

Xau!

Artur Josep Martinez ha dit...

Una consició, almenys al meu poble, quan els fiques a la caçoleta o a la bossa penjant amb timonet o romaní, per a que caguen allò que els queda als budells, es diu porgar i quan s'enganyen és quan es fiquen a l'olla amb aigua per a que traguen la molla abans de bollir-los. Sempre tenint en compte posar sal a les vores per a que no s'escapen.


Salut i que els gaudisques, m'has donat una bona idea per a este cap de setmana que ve.

Yaiza ha dit...

A mi especialment no m'acaben d'acaben d'agradar els caragols com a menjar, els veig més bé... "animalets"... Però, això sí, també m'agrada veure la cara de qui se'ls menja, és una cara de goig, i de satisfacció...
Bo, que vaja bé!
Adéu!!

bunburry ha dit...

Ei Agostí! Si véns al partit del Benidorm (aquí) compta amb mi, jo hi aniré segur, així tindràs entrada segura. Se m'havia acudit anar a Benidorm a veure l'anada, però dilluns treballo i se'm fa una mica llarg. Sento discrepar amb tu pel resultat, però no teniu res a fer, XD.

Una abraçada.

Anònim ha dit...

por que solo en valenciano?

qeu no te gusta que se lea en español?

Agostí Tiralí ha dit...

Quin comentari més ridícul i patètic...

Marieta ha dit...

A mi tampoc m'agraden molt els caragols, pero sí m'agrada vorer com s'els menjen els demés, ahír em vaig quedar parada observant com mon pare disfrutava d'aquest "manjar", jeje.

(Per cert, jo no li donearia a ningú el gust de contestar el seu comentari ridícul... Es perdrer el temps)

Saluts!!

Anònim ha dit...

Mmmmmmm!!! Caragolets!!!! Que bons els de la iaia, eh????? no habia sentit mai això de posar sal per les vores...bona idea!!!Jejeje besets de la teva cosineta!!Per fí he entrat al teu blog després de tant de temps!!!