dilluns, 22 de desembre de 2008

De loteries i anècdotes...

Fugint una miqueta de tots els “topicassos” puristes i anticapitalistes que pul·lulen i que sent al meu voltant, parlaré un poc de Loteria. De la tradicional Grossa de Nadal. Primerament, una de les frases que més es repetiran hui. “Ni la pedrea!” . Certament, a títol individual mai jugue. Altra cosa, són mons pares que entre compromisos, intercanvis i històries es deixen una considerable quantitat de cacaus. Xè, no m´ atrau, i no per ideologia ni res d´ això. No m´ atrau i prou. Tanmateix, tenia dos paperetes que regalaven a la Banda i a la Rondalla, i que amb un cert i fins i tot vergonyós afany de riquesa m´ he afanyat a comprovar. De forment ni un gra.

Tenia una certa esperança de seguir amb la ratxa iniciada amb la porra del Barça – R. Madrid en la que vaig guanyar 16 euros. I que em perdonen aquells que siguen del meu Athlètic de Bilbao o tots aquells valencianistes, perquè mai havia cantat tant un gol del Barça. Enguany estic gaudint molt amb els jugadors blaugrana, tot s´ha de dir.

Recorde, si més no, certes anècdotes relacionades amb la Grossa de Nadal que m´apetix contar, que hui tinc certa melàngia. Si alguns recordeu, fa un parell d´anys el 1er Premi va recaure en el número 20297. Jo, la nit anterior havia eixit de festa per Alacant i havia “carregat” una miquitiua. Quan m´alce a les 10:30 del matí i pose Canal 9, pensava que seguia borratxo. Titular: “La Grossa arriba a Onil (d´on sóc) i a Benidorm (on visc)”. De sobte, veig que entrevisten a Marité, la lotera, que és la tia de la meua ex-xicona. Als dos minuts entrevisten a Merce Mira, l´ alcaldessa. I seguidament a la meua Iaia Maria!!!!, ja que sa casa quasi fita amb l´ Administració. En eixos moments, tenia més emoció per vore-la a ella que per la hipotètica sort. Quasi plore quan la vaig vore eixint de casa amb el seu davantal típic a xafardejar, i quan 6 o 7 micros (o carxofes que diu ella), d´A3, de C9, de Cuatro, T5, TVE van anar a entrevistar-la a la porta. I xè, mai m´havia rist tant, quan davant de tanta carxofeta i tantes preguntetes, la pobra dona l ´únic que va saber respondre (i en un valencià ben pur i sonor) va ser: “Recollons, xica. Tant a propiu queu tenia, i no m´ha tocat ni un quinzet, però m´alegre de que li haja tocat a gent del poble”. No sé jo si els mitjans espanyols li posarien traductor, és probable. I ja el súmmum que va agreujar el meu somriure, va ser quan me´n vaig recordar que eixos dies la pobra no portava dentadura. Ho va passar mal, però com de devanida va estar tot el Nadal cada volta que la paraven pel poble! Això sí, encara no sabem a qui li va tocar la Loteria aquell dia. I és que segons els de Castalla, els d´ Onil som més secs que el mugró d´ una bacora. Jo tampoc ho diria...

Aquell dia, també va tocar a una Administració de Benidorm, que està molt prop de la meua Banda de Música. Ma´ que és casualitat! També va tocar la Grossa a una Administració de la Rambla d´ Alacant, on el dia anterior, abans d´ eixir de festa havíem bromejat uns quants d´ entrar a comprar un decimet. “Agostinet, per on passes deixes sort” em deien alguns amics. No obstant a nosaltres, com deia la meua iaia, ni un quinzet.

Si anem uns anys enrere, cal dir que mon pare tenia un “amic” que era President d´una Falla, i que sempre, després de passar Reis el visitava per a parlar i per a cobrar-li la Loteria, encara que no haguera tocat. Mon pare ho feia de bon gust i per compromís, com he dit. Que casualitat, que un any va tocar la Grossa, i per casa, ni va tornar l´home aquell ni quasi es va saber res d´ell, llevat que es va enemistar amb mitja família i mig poble. “Por el interés te quiero Andrés” (Andrés, es dia, certament).

Xè, el que tinc curiositat de saber, és de si al senyor Carlos Fabra haurà sigut premiat per enèsima volta, i si consegüentment es traurà “la pirula” en la seu d´ Esquerra Unida. Cada volta que veig, o sent a este homenet, m´aferme en la convicció de que no vivim a un País normal.

Quant al hipotètic premi, mai he tingut la certesa de per a que el faria servir. Sé que el fet de tenir els diners en mà, malva a les persones, però un bon pessiguet si que l´ haguera destinat a causes solidàries (com ONG´s o altres fundacions) o bé valencianistes. Els probables deutes també s´ hagueren vist afectats positivament. I com a capritxos confessables, m´agradaria comprar-me un bon fiscorn, i si sobra un pianet (no cal que siga de cola), i si torna a sobrar, voldria visitar diversos llocs que estan pendents del binomi temps suficient/diners suficients.

I a vosaltres, vos ha tocat?

Salut, i que la sort vos acompanye.

7 comentaris:

ORQUESTA DE CAMARA DE LA UNION MUSICAL DE BENIDORM ha dit...

Xe, Agustí, como se hace para escribir así?, que gustazo me da leer todos tus artículos, en serio y en valenciano, mi asignatura pendiente, porque lo escribo fatal.
Bueno como siempre... un placer leerte, enhorabuena por tu prosa.
Cuando escribirás un libro?¿
Fdo M.Carmen

SOLE ha dit...

Pos si...els d'onil sou més secs que el pessó d'una bacora. (ho diu una castelluda). Jo també tinc dues anècdotes de l'any que va tocar el gros en Onil:

La primera és que jo estava fent un examen a valència. Sempre apague el mòvil als examens, pero mira per on eixe dia el vaig deixar en marxa. A mitjan examen em sona el movil (tampoc li havia llevat la veu)...em cridava una amiga amb la que feia un fum que no parlava. no li'l vaig agafar clar, pero als minuts després m'arriba un sms: "el gordo ha caido en onil".

Allà que vaig jo, que em deixe l'examen a mitges i li dic al professor que tenia que cridar per telèfon perquè el gros havia caigut en el poble de mon pare (amb l'esperança que fora en famosa, que falta li fa)...Í el professor: ah clar clar, ix i crida dona...a vore si encara mos convides a unes cervessetes...ajja.
Vaig ixir..vaig cridar...vaig descobrir que seguia sent igual de pobra...i vaig seguir fent l'examen...jaja!!

La segona anècdota és més b una anècdota de la meua cosina. Ella treballa al Periòdic de Catalunya, en Barcelona, i eixos dies ja estava de vacances a Castalla. Total, que sabent que ella estava tan aprop la van cridar per a que anigués a onil a cobrir la notícia. Allà que va ella micro i càmera en mà, i es troba dos personetes a la porta de l'administració, i una periodista de canal 9 que li pregunta: que què passa a aquest poble que la gent no ix a celebrar-ho? I la meua cosina: pos Onil...

jajaj!!

Saludets!

Pep ha dit...

Res de res, Agostí. Res de res. Jo, al meu recapte, només tenia la papereta de la banda; i vista la poca fortuna que hem tingut per ací, encara sort que no n'he comprat cap més xD

Salut!

Pablo ha dit...

XE, MAXO, TÚ COMO EL TAL ANDRÉS ESE, EL "AMIGO" D TU PADRE, XQ NOS GANAS LA PORRA Y NI SIQUIERA APARECES XA INVITARNOS A ALMORZAR 1MÍSERO CRUASÁN HUMEANTE... ERES EL ISCARIOTE DEL CONSELL, YA N ME QUEDA NINGUNA DUDA, JEJE... 1ABRAZ

Fran.(Sktmt) ha dit...

Eii, bones agostí. Res de res, no ens ha tocat ni un xavo, alomillor influix el fet de no haver jugat, però aixina i tot no ens haguera tocat. Xé res més, que escrius de meravella.
Au cacau. Cuida't.
Un abraç Fran.
P.D: i avore si torna el calb de la loteria, que sort no ens donara però hi ha que vore el partit que se li pot traure a una persona amb deficiència capil·lar, Recollons(com deia t'auela).
Au

Albert Miret ha dit...

molt bon nadal amic.
Jo de la grossa de nadal sempre em ve al cap ma mare quan vòra les huit i mitja s'alça i es fica davant del televisor a vore si li toca la loteria i com al final diu: bè, no ha tocat però ja ha arribat el nadal.

santxa ha dit...

hola Agostí! com van els nadals? xe com diu la teua iaia en Tibi no a tocat ni un quinzet pero bo, que tinguem salut, no diuen aixó?? jejej. besets