Em crema l´ànima...

...Ara mateix, visc en directe i guaite des de la meua finestra, com a mer espectador de la desgràcia, un Puig Campana en flames. De dalt a baix. Malgrat que ha minvat prou, també s´estén també pel Ponoig. No sé realment que puc escriure. Estic completament abatut. En estos moments em sent molt impotent. Sembla que l´incendi estiga controlat, apreciació gens fiable amb aquest fortíssim i càlid vent de ponent que ha sigut protagonista de nord a sud del nostre País. I incomprensiblement, no puc deixar d´admirar-me i de bonegar-me a mi mateix, per eixa antitesi que sura pel meu cos, per eixa contradicció interna de vore com de bonica i sensacionalment màgica es troba ara mateix la nostra volguda muntanya.

Per als que som de la Marina Baixa, el Puig Campana no és una muntanya qualsevol. Es tracta d´un punt de referència simbòlic, imponent, al que tots tenim una activa o passiva, però certa estima. Fa uns mesos, vaig escriure sobre les sensacions que em produïa el fet d´alçar-me cada matí, apujar la persiana i trobarme-lo. També fa poc vaig relatar, com de feixuga i plaentera va ser aquella ascensió als 1410 metres que té el seu cim. Quan alguna volta he expressat la paraula" nacionalista" (que no és la que més m´agrada, però bé) per a definir-me, no ho feia tan sols des de la perspectiva política o més o menys abstracta, subjectiva i sentimental que envolta aquesta qüestió. També ho entenc, des d´una vessant material, d´estima per la meua terra en concret, pels paratges, rius i muntanyes que donen aquesta fesonomia tant particular al nostre País; estima que es veu reforçada per les constants agressions urbanístiques i paisatgístiques que hem vingut patint durant tants anys, i per la certa vulnerabilitat dels nostres espais naturals a fenòmens com aquest...Com si experimentares la sensació de que injustament et furten una cosa que et pertany, que és inherent a tu...

Aquest matí, després de prohibir a la meua iaia eixir al carrer i de vore com l´aire havia tombat un petit camió en una revolta de baix de ma casa, he vist allà al fons, darrere de la Serra Cortina una columna de fum, que m´ha fet encendre totes les alarmes. Ja per la vesprada, la vista des de Benidorm o l´Alfàs del Pi era certament esglaiadora. Per a tremolar. No sé a quantes persones han arribat a desallotjar a la Nucia. I el pitjor de tot, no sé exactament com lluirà demà la imatge del nostre Puig Campana, com tots els dies quan alce la persiana. No vull mirar. Em fa molta malícia. Em crema l´ànima. Ja em va ocórrer, quan descendint per la cara nord, un extens bosc de pins s´havia convertit des de feia dos anys en una imatge tant tètrica i empobrida. Fou una visió tant trista, que a banda del nuc a la gola, vaig haver d´afanyar-me a eixir d´allà. Així, últimament era freqüent sentir el comentari de com de verda estava la muntanya. Han sigut dos anys plujosos, i la terra ho agraix. Se n´ha anat tot en orris en un moment...Quin disgust. Quina desgràcia. No puc parar de plànyer-me. Significa una pèrdua tant gran...Fins a quan tornarem a gaudir del mateix paisatge? Faran l´efecte d´erosió, les pluges torrencials que sovintegen aquestes contrades? Tindré el suficient valor de tornar a pujar? Estic mirant pels prismàtics...mare, quines flamerades! Per a posar-se a plorar...

Adéu Puig Campana. Fins prompte.