dissabte, 3 de gener de 2009

Terra promesa...buscant-te i sense trobar-te...

D ´ ençà que vaig començar a llegir al mestre Enric Valor amb les seues rondalles valencianes, vaig notar algun paral·lelisme amb mi. No vos esglaieu. Tot i que de vegades ho intente i em faig l´ aspirant, ni escric tant bé, ni tinc la capacitat literària ni tampoc els coneixements de la cultura popular nadiua (i no tant nadiua), meteorològica o botànica , filològica, política o bé nacional (nacionalista) que ell hi tenia. És l´estima profunda per una terra que geogràficament, gairebé compartim, reforçada sobretot per la relativa llunyania a la qual ens hem vist sotmesos en els anys de la nostra joventut.

Açò de cap d´ any, Nadal, sempre em provoca una certa melangia. Jo crec que tot es deu a que estic una mica desqueferat (i no serà per necessitat d´estudi, que els exàmens ja estan girant el cantó). De sobte t´agafa una desgana general, unes ganes de refugiar-te en un passat que no has viscut, que va ser i que no tornarà a ser, però que tu mateix i de manera infructuosa t´ entestes en redescobrir. Una oda a la memòria. Un plany dirigit cap a certs elements, persones i situacions que probable i malauradament no deixes mai d´ idealitzar i de bucolitzar més del compte. I ací estic, acabat d´alçar a les 2 del matí, havent pegat mil voltes pel llit i aconseguit desatacar els llençols de baix del matalaf (la qual cosa farà que em gele en tornar a gitar-me), on m´ han arribat tants pensaments i reflexions que han aconseguit desvetllar –me. I ací es troba ú, sense saber ben bé que dir ni perquè s´ ha posat a escriure, lliurant les dos mans i els dits, fent-ho com aquell cavaller que amb el dubte de quina senda triar davant un encreuament de camins, va deixar anar les regnes del cavall o atzembla (segons riquesa), per a que aquest triara quin caminoi s ´havia de seguir. Realitzant també un exercici d´ incoherència i un cant a la confusió i semibogeria (o bogeria sencera) que de vegades patix ú mateix, sense saber ni si és bo o roí. Simplement es sap que es patix i prou.

Enric Valor i el seu cicle de Cassana és el retrobament amb aquell iaio que vaig perdre quan, jo, un xiquet tímid, observador i sensible, només tenia 10 anys. Un avi al que estimava amb devoció augmentada per la distància i pel poc temps que podíem gaudir junts. Un referent, que hui, continua sent-ho, indefugiblement. Un record que mai s´ha arribat a esvair i que ha reviscolat arran d´ aquestes lectures en que tot, el lèxic, les referències a l´ oratge i al paisatge que envoltava l´ enlairada vila colivenca, el tracte, l´ ànim, aquella forma de viure, aquell arrelament a la seua cultura, terra i identitat, que em recorden també a aquell bonic text que el company Amadeu li dedicava al seu iaio Vicent. Un record tant gran que provoca algunes llàgrimes ben dissimulades quan algú té la intenció de lloar-lo o remembrar-lo.

Enric Valor i la seua obra també suposen el reforçament d´ una estima cap al poble del qual no sóc nadiu, però si aborigen. Tanmateix, es dóna una aparença que de tant bucòlica com he dit adés, arriba a quasi no existir i a ser frustrant quan t´ ensopegues amb la realitat diferent, empobrida. Unes il·lusions i esperances, un món apart (i probablement ja exhaurit) que dissortadament no veus reflexat al teu voltant. I és ací, on la culpa no pot recaure cap a res ni ningú, sinó només cap a ú mateix, per creure aferrissadament en la idealització i no en la realitat, difícil, sí, però que al cap i a la fi no deixa de ser moltes voltes satisfactòria.

Vet ací un apèndix de la malenconia que sovint sura sobre esta personeta tant complicada d´ entendre fins i tot per a ell mateix. Reflexions d´una nit d´hivern, fetes per un desqueferat que no pot dormir.

Ja tinc son. Bona nit.

3 comentaris:

SOLE ha dit...

això de buscar i no trobar em recorda a una cançó de Sabina (pa variar..)

"..como quien viaja a bordo..de un barco enloquecido..que viene de la noche..y va a ninguna parte...Así mis pies descienden..la cuesta del olvido..Fatigados de tanto..andar sin encontrarte..."

Bé, igual no té res a veure amb el que escrius d'Enric Valor...pero mira, a tu t'inspira la nit, i a mi Sabina. jeje..

M'ha agradat molt aquest post, de vegades està bé mostrar estes debilitats..Al cap i a la fí, és el que ens fa humans.

Besets.

Jose Beteta ha dit...

Ei gostí, com va?

No són hores, ho sé, per això és normal que no t'haja trobat al messenger. Res xicon, simplement que acabe d'obrir, per fí, el meu blog ;)

Pega-li una ulladeta, total sols hi ha un article, però una xicoteta referència a tu. Espere poc a poc poder augmentar la meua destressa amb les paraules, que a vegades costen d'eixir dels meus dits (de la meua boca no, ja sapgs que xarre pels colzes).

Vinga, una abraçada ben forta!

Jose Beteta ha dit...

Gràcies per afegir-me home ;) Acabe de publicar la meua segona entrada, poc a poc tio!

Una abraçada!