Terra promesa...buscant-te i sense trobar-te...

D ´ ençà que vaig començar a llegir al mestre Enric Valor amb les seues rondalles valencianes, vaig notar algun paral·lelisme amb mi. No vos esglaieu. Tot i que de vegades ho intente i em faig l´ aspirant, ni escric tant bé, ni tinc la capacitat literària ni tampoc els coneixements de la cultura popular nadiua (i no tant nadiua), meteorològica o botànica , filològica, política o bé nacional (nacionalista) que ell hi tenia. És l´estima profunda per una terra que geogràficament, gairebé compartim, reforçada sobretot per la relativa llunyania a la qual ens hem vist sotmesos en els anys de la nostra joventut.

Açò de cap d´ any, Nadal, sempre em provoca una certa melangia. Jo crec que tot es deu a que estic una mica desqueferat (i no serà per necessitat d´estudi, que els exàmens ja estan girant el cantó). De sobte t´agafa una desgana general, unes ganes de refugiar-te en un passat que no has viscut, que va ser i que no tornarà a ser, però que tu mateix i de manera infructuosa t´ entestes en redescobrir. Una oda a la memòria. Un plany dirigit cap a certs elements, persones i situacions que probable i malauradament no deixes mai d´ idealitzar i de bucolitzar més del compte. I ací estic, acabat d´alçar a les 2 del matí, havent pegat mil voltes pel llit i aconseguit desatacar els llençols de baix del matalaf (la qual cosa farà que em gele en tornar a gitar-me), on m´ han arribat tants pensaments i reflexions que han aconseguit desvetllar –me. I ací es troba ú, sense saber ben bé que dir ni perquè s´ ha posat a escriure, lliurant les dos mans i els dits, fent-ho com aquell cavaller que amb el dubte de quina senda triar davant un encreuament de camins, va deixar anar les regnes del cavall o atzembla (segons riquesa), per a que aquest triara quin caminoi s ´havia de seguir. Realitzant també un exercici d´ incoherència i un cant a la confusió i semibogeria (o bogeria sencera) que de vegades patix ú mateix, sense saber ni si és bo o roí. Simplement es sap que es patix i prou.

Enric Valor i el seu cicle de Cassana és el retrobament amb aquell iaio que vaig perdre quan, jo, un xiquet tímid, observador i sensible, només tenia 10 anys. Un avi al que estimava amb devoció augmentada per la distància i pel poc temps que podíem gaudir junts. Un referent, que hui, continua sent-ho, indefugiblement. Un record que mai s´ha arribat a esvair i que ha reviscolat arran d´ aquestes lectures en que tot, el lèxic, les referències a l´ oratge i al paisatge que envoltava l´ enlairada vila colivenca, el tracte, l´ ànim, aquella forma de viure, aquell arrelament a la seua cultura, terra i identitat, que em recorden també a aquell bonic text que el company Amadeu li dedicava al seu iaio Vicent. Un record tant gran que provoca algunes llàgrimes ben dissimulades quan algú té la intenció de lloar-lo o remembrar-lo.

Enric Valor i la seua obra també suposen el reforçament d´ una estima cap al poble del qual no sóc nadiu, però si aborigen. Tanmateix, es dóna una aparença que de tant bucòlica com he dit adés, arriba a quasi no existir i a ser frustrant quan t´ ensopegues amb la realitat diferent, empobrida. Unes il·lusions i esperances, un món apart (i probablement ja exhaurit) que dissortadament no veus reflexat al teu voltant. I és ací, on la culpa no pot recaure cap a res ni ningú, sinó només cap a ú mateix, per creure aferrissadament en la idealització i no en la realitat, difícil, sí, però que al cap i a la fi no deixa de ser moltes voltes satisfactòria.

Vet ací un apèndix de la malenconia que sovint sura sobre esta personeta tant complicada d´ entendre fins i tot per a ell mateix. Reflexions d´una nit d´hivern, fetes per un desqueferat que no pot dormir.

Ja tinc son. Bona nit.