Carta a una gran amiga...

Salut amiga. De sobte, em trobe en la necessitat de dir-te tantes coses, d´explicar-te, de comprendre´t, d´aclarir-me, d´abraçar-te...És probablement massa arriscat i convencional (tot i que no exempt de certa innovació) la manera de transmetre´t certs sentiments a través d´aquest mitjà. Es perd sensibilitat, expressivitat...el directe. Puga ser també d´una forta cobardia i imprudència, sobretot per la publicitat que adquirix aquesta mena d´escrit. Paradoxalment, i això és el que m´ha decidit a fer-ho, este és un racó molt especial per a mi, que fa que qualsevol sentiment d´alegria, tristor, passió o enyorança es reflexe fidelment de manera total i absoluta. Fins i tot prou més que en viu. L´evasió que suposa escriure, unida al cert simbolisme, adés esmentat, i a la capacitat de modificar o mesurar les paraules adients, fa que em prenga amb seguretat el que haig de dir i amb tranquil·litat, perquè tard o prompte t´arribarà. M´agradaria, tanmateix, no caure en els paranys novel·lescos o fins i tot bequerians. Al menys, ho intentaré. Tasca complicada. Si en el moment de llegir-ho, vols que ho esborre, cap problema.

Ens vam conéixer fa pocs anys. I al caliu d´una primerenca simpatia entre nosaltres, va anar forjant-se una gran amistat. Amistat que poc a poc va anar travessant els límits del simple apreci, esdevenint alguna cosa més profunda. Jo ho sabia. Tu ho sabies. I ara què? – ens preguntem-. És moment de parlar clar i ras, o de deixar-ho córrer com altres voltes? Jo no ho sé. Em trobe en un context poc procliu a contestar totes estes qüestions. Estic confús, estrany; fins i tot acollonat. D´ una banda, tinc la sensació de que un tren (aparell ja esmentat en massa relats passionals) passa per davant dels meus nassos. Va amb les portes obertes. Algunes ja les he deixat córrer. I no sé si és l´ última o encara en queden per a pujar-me. El que sí sé és que no hi serà tota la vida.

D´ altra banda em sent en la necessitat de no marejar més a la gent. De no jugar amb ningú. De no actuar com si hui igual no m´ apetix, però demà o d´ ací a un temps sí. Així no es fan les coses. I de vegades, trobe que me´n passe de la ratlla. Tampoc sóc conscient, de quina és la voluntat certa d´ ambdós per a renunciar a moltes coses i esborrar altres que han omplert la nostra vida durant els darrers anys. Convé córrer eixe risc, si de bestreta no sabem exactament on volem arribar? Perquè, perdona´m. Però, no sé a ciència certa quines són les teues expectatives concretes. I més encara, crec que no ho acabes de tenir clar del tot. I no vull que et prengues açò com un bonegó. A mi m´ ocorre el mateix, però doblement acusat.

Ara mateix, no crec que em trobe en el context adequat per a respondre i afrontar totes aquestes qüestions. No em sent realment capacitat per a donar eixe pas amb un convenciment total i absolut. Tinc por i mil dubtes. En afers amorosos, no compte amb un cap i un cor suficientment assentats per a poder prendre decisions que considere arriscades, i qui sap si plaenteres. I el pitjor de tot. És probable que algun dia me´n penedisca amb tristor. És convenient adoptar una posició conservadora, que alhora que frustrant mantinga esta relació tant valorada per mi, o pel contrari cal tirar avant amb la postura romàntica d´ arriscar-ho tot, sense meditar i avaluar pros i contres, de manera optimista i pensant més en el “hui” que en el demà?

És el temps, novament, el fenomen encarregat de dictar sentència ferma i inapel·lable en aquest sentit ? Pot ser. Tal vegada se´ns presenten situacions més favorables, en les que el cap no estiga assetjat de dubtes, i es puguen plantejar les coses d´ altra manera. Perquè per a mi, açò és un assumpte massa seriós, en la mesura que eres tant important per a mi que no vull perdre´t. I cada pas que done, cada acció que realitze, o fins i tot cada paraula que t´escric en aquest post, em fan tremolar tant sols de pensar en eixa possibilitat. Persones amb qui trobar eixa complicitat, eixa connexió, eixa comoditat o eixa confiança com la que tinc amb tu són massa difícils de trobar. I no vaig a deixar que desaparegues del mapa. Perquè jo, amiga, t´aprecie. Més. T´ estime. I vull que romangues per sempre a la meua vora. Al meu costat.

Salut.

Agustí