dilluns, 7 de desembre de 2009

Ortografia

Durant les darreres setmanes, he tingut la sensació de no escriure correctament la meua llengua. De parlar, ja ni en parlem. De fet, ara mateix dubte que a la primera línia d´aquest post no hi haja cap errada ortogràfica.

Aquest tebi malestar es deu a la sèrie d´inquisidors lingüístics (alguns amb animus iniuriandi) que m´he trobat i que vinculen indefugiblement la gran admiració, compromís i respecte sacrosant que sent per la meua llengua, amb la condició sine qua non d´haver d´expressar-me oralment i per escrit amb una perfecció que m´astora. I què voleu que vos diga? Ho sent. Jo no sóc cap gurú, manà o vellet amb barba blanca que ho sap tot amb eixa seguretat característica.

Que la meua vida siga un dubte constant ja no sorprén ningú. El dubte genèric però, es veu extrapolat amb tendències quasi obsessives a l´afer concret. I el tema lingüístic no pot fugir. Certament, he passat hores i hores corregint catàlegs al català, entrades del blog o redaccions per una simple i pura inseguretat. Una de les coses que m´encisa del valencià és la capacitat de seguir aprenent tots els dies, de saber que demà descobriré noves paraules ja esoltades, o que despús-demà trauré del calaix de l´oblit aquells refranys o frases fetes, o bé aquelles regles gramaticals que de manera lògica i deductiva havia vingut aplicant.

La meua història vinculada al valencià és curiosa però segurament comuna a molts. Tots els meus ascendents són valencians de parla (fins i tot amb certes dificultats amb el castellà). Mentre a casa era educat en la llengua pròpia del País, a la guarderia i l´escola ho feia tot en castellà, a excepció de les poques i no massa productives hores per llei que li dedicàvem al català. Aquest context no afavoria un gran compromís sinó una relativa desafecció. El valencià el reduia a un àmbit molt familiar, ja que el gastava en casa o al meu poble. I em semblava normal. Al pati de l´escola, a les classes i activitats extraescolars vaig adquirir la consciència de que el castellà era la llengua usual i vàlida per a qualsevol tipus de relació o conversa.

Fou un encert en aquest sentit fer l´ESO i el batxillerat a Callosa d´en Sarrià, on em vaig trobar un ambient procliu on podia fer extensible la meua condició lingüística més enllà de l´àmbit familiar. Em sentia còmode i me´n recordava del meu iaio, d´aquell valencià quasi arcaic, de muntanya i ple de sentències com les del Tio Pep, el de l´Alqueria Blanca. Vaig anar poc a poc adquirint compromís i fent meues aquelles reivindicacions que reclamaven dignitat, igualtat i normalitat per al valencià, tot just quan començava a assumir una consciència nacional diferent a l´espanyola.

Malgrat aquestes circumstàncies, la meua educació va seguir desenvolupant-se de forma quasi exclusiva, en castellà. No sé si resulta una obvietat, però afirme agossaradament que les línies en castellà no garanteixen una mínima capacitat oral o escrita en la nostra llengua. I no serà pels esforços dels nostres mestres de valencià, sinó pel context monolingüe d´aquestes línies que tenen el valencià com un afegitó. Les circumstàncies alienes a l´àmbit escolar (mitjans de comunicació, oferta cultural, promoció institucional, nacionalisme lingüístic espanyol inconscient, normal i quotidià, etc.) tampoc ajuden gaire. Davant d´aquesta situació, recorde molts companys que no li donaven la suficient importància (era de las asignaturas marías), que acudien als exàmens de valencià conscients de què els hi restarien el límit màxim de dos punts per faltes ortogràfiques. Castellà era "Lengua" (normal). Valencià, "Valenciano" (excepcional o secundari). Nuestra literatura se hacía en castellano (y sabéis? me encanta). La nostra literatura restava com un color o matís que no rebia la mateixa importància. Heus ací la superioritat implícita d´una, i la minorització manifesta de l´altra.

Front a aquesta situació em vaig vore obligat a esprémer al màxim les insuficients hores de valencià, intentant assumir totes les regles gramaticals, vocabulari, ortografia. M´apassionava. També vaig tindre però, un punt d´autodidacta fent-me un quadern de faltes, llegint llibres o interessant-me per altres variants, la qual cosa em va permetre presentar-me al mitjà i superar-lo.

Reconec que després d´uns anys, l´oblit, la nul·la exigència ortogràfica a les classes de Dret o la reducció de lectures han minvat el meu nivell ortogràfic. He esmerçat massa temps escrivint tot açò (el tema ho requeria), sabent de bestreta que trobareu errades. No m´importa que me les comuniqueu. De veritat.

En definitiva, considere més important l´aposta per la normalització, l´interés, un major ús social, que no pas el puritanisme o la perfecció absoluta. Hem de procurar escriure correctament i cada dia millor, però reflexant aquesta necessitat amb paciència, de manera metodològica, pragmàtica i sense arrogància. No vos exigiré cap requisit lingüístic (ni idiomàtic) per a escriure a aquest blog. Espere que vosaltres tampoc. Jo procuraré fer-ho el millor que sé. Tanmateix vos demane flexibilitat i comprensió.

Salut i ortografia.

11 comentaris:

Jordilet ha dit...

tota la raó, tio.

iriS ha dit...

Jo me criat sempre en el valencià; valencià a casa, a l'escola, la familia, amics... . El castellà el parlava de sainet, encara el parle un poc "anvalencianat", però em te igual.
Jo aixó de les faltes, sempre he sigut un poc insconscient, per falta de interés.. però intente escriure el més correcte que puc.

Molt xulo el post, m'agradat!

en Josep ha dit...

Agostí, enhorabona pel post. Com tu comprendràs aquest tema m'interessa i molt.

La veritat és que tens molta raó amb tot el que dius. Independentment de la normativa (que cal tenir en compte que encara no l'hem acabada d'enllestir), el que cal és normalitzar la llengua en tots els àmbits d'ús. És cert que l'establiment de les regles ortogràfiques i gramaticals és una tasca de filòlegs. Però també és important tenir en compte que la normalització, "l'ús normal de la llengua", no és només responsabilitat dels especialistes, sinó que en aquest punt també han d'intervenir els parlants "normals i corrents", la comunitat lingüística en bloc, i, sobretot, els mitjans de comunicació.

Està clar que aquesta normalització resulta més fàcil si hi ha un suport institucional al darrere: Catalunya n'és l'exemple més visible.

Al País Valencià la responsabilitat dels parlants s'accentua, a causa de la manca d'ajut per part de les institucions, que fins i tot promouen una política lingüística que pretén alterar la consciència de pertànyer a una comunitat lingüística única: la del català.

Hi ha molta feina per fer: encara els filòlegs ens enfrontem perquè unes formes siguen normatives i d'altres no ho siguen. Però, sobretot, on més cal treballar és en la difusió d'aquesta normativa.

Una llengua, per moltes gramàtiques i diccionaris que tinga, si no es parla és una llengua morta.

I no patisques per les faltes (que, per cert, en tens ben poques). Tots en fem. Només pel fet d'usar el català ja val la pena tota la feina que fas.

Salut!!

en Josep ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
miquel ha dit...

I jo que vols que comente en aquesta puta entrada per a erudits del CATALA que has fet?
jajjajaaa
jo escric com puc.... i apresseta!!!

bunburry ha dit...

M'encanta el post. Compartim la passió per la mateixa llengua, encara que a tu et toca de prop i a mi de lluny, però és igual, el que importa és la llengua (i el que representa, és clar).

Jo crec que la normalització (no només del valencià, sinó de totes les llengües) és clau per no perdre el nord. Mai deixarà contents a tots, i encara que sigui rígida ha de ser un poc permisiva amb certes formes més dialectals, les llengües no es parlen igual pertot, però ha d'existir una forma normativa que es pugui fer servir de forma formal. Podria estar parlant hores i hores del tema, perquè m'encanta, però tampoc vull avorrir la gent. Només vull dir una cosa abans d'acabar: no puc amb aquells que defensen coses com les "normes de Puig", em sembla falta de sentit comú. Una cosa és la llengua parlada, que en aquest cas té els seus trets propis i tot això, però pretendre reflexar-los per escrit seguint la norma castellana (és el que fan i és evident) em sembla contradictori, no valencià i que senzillament busca una divisió de la unitat lingüística amb el català (sí, ho dic, i no em fa por, parlem de la mateixa llengua, o si ho voleu veure d'una altra manera: a Catalunya es parla valencià amb altre accent), i això és anar contra el valencià i contra tot el que representa culturalment.

Gaudeixo molt llegint-te, i ja deixo de donar-te "cremita" que si no semblarà que em pagues per lloar-te en el teu bloc.

Salut!

L'Escapçat ha dit...

Agostí, sóc Neso, enhorabona pel post. Passa dels erudits de la llengua escrita, allò important és la llengua viva, l'evolució de la primera està marcada pel progrés de la segona. Molta salut!

Anònim ha dit...

genial, senzillament.

Ruth Tribaldos ha dit...

Bon dia, m'alegre que hi haja gent que pensa com tu. El més important és usar la llengua en qualsevol àmbit comunicatiu, ser conscient de la importància de transmetre-la de pares a fills per a què no desaparega i d'estar orgullosos de poder parlar-la. De la resta ja ens encarreguem els que l'ensenyem a les escoles.
Una abraçada, colega!

amparo ha dit...

Efectivament Agostí, cal tindre cura amb l'ortografia i cometre els meyns errors possibles, no obstant això, el més important és usar la llengua, ja que una llengua no usada és una llengua morta, abocada a la seva extinció.

Excel.lent post

amparo ha dit...

Efectivament Agostí, cal tindre cura amb l'ortografia i cometre els meyns errors possibles, no obstant això, el més important és usar la llengua, ja que una llengua no usada és una llengua morta, abocada a la seva extinció.

Excel.lent post