diumenge, 3 de gener de 2010

Nadalenques...

Aquesta vesprada estava més gos que un pont. Sort que sa Majestat i amiga Rosa Garcia, m´ha recordat que tenia un concert amb la Rondalla "La Barqueta" i la Coral Ars Càntica i que volia vindre a vore´ns. Planxar el tratge i la camisa, posar-li betum a les sabates, afinar les cordes...tot un ritual.

El repertori era a priori, assequible, tot i que quan ú no practica els dits no sempre van on toca. Ara que pense, les cordes del llaüt estan més rovellades que el meu pixorro. Haurem de canviar-les per segona volta (sí, és greu, l´instrument amb 4 ó 5 anys i tan sols l´he renovat en una ocasió). El repertori dèiem. Nadalenques hit-parade que tracten sobre campanes, borriquitos, xiquets dormint, pastorets, marimorenes, chiquirritins... Són peces amb estructures harmòniques senzilles i constants, que fins i tot donen pas a intents d´improvisació o segones veus. Passe. Per a una volta que ho puc interpretar tot sense suar ni pelar-me els dits, tocarem el que posa en el paper i prou.

Mentre tocava atenent a tot tipus de dinàmiques i ritardandos, i veia en front, un grapat de cares d´edat remota, reflexionava. El llaüt és un instrument bonic, amb molta història i molta música escrita. Estic profanant aquesta trajectòria? És possible. Tanmateix, crec que tinc una virtut. No destorbar. Ja ens ho deia Don Rafael. - aquel al que no le salga el pasaje, calladito está muy guapo -. Ja vos podeu imaginar... puc estar demostrant una expressivitat de professional i no arrear-li a cap corda. Se´n diu falsedat i caradura. I què? El mestre Iborra té raó, quan diu que - la gent escolta més per la vista que per l´oïda-. És graciós, perquè sempre recorde a Xavi Castillo, quan una de les dones d´edat incerta que he esmentat abans, m´aborda amb un sentit "Preciós!". Públic agraït, el de les aueles. Públic crític i indignat també, si el repertori no es correspon amb una certa tradició i folclorisme. Recorde quan em van preguntar què volia dir allò que havíem tocat. Ni més ni menys que gymnopédie, d´Erik Satie. M´encanta.

Pensava també en les nadalenques. En aquells cassets i aquella ràdio de Fisher Price que va acabar més cremà que la sola d´un romano (hui estic abusant de les cursives). Tota música que assumixes i escoltes de menut amb fruïcio i repetició, t´acompanyarà per fortuna o desgràcia, durant tota la puta vida. I mentre afluixava en els pianos, maleïa saber-me no sols les tornades (estribillos) sinó totes les segones i terceres estrofes amb una fidelitat absoluta. M´hauria pogut afegir al cor de xiques, ara que sóc baix oficial al conservatori. Les històries narrades al si de les nadalenques donen per a un altre post. Segur que algú ja l´ha escrit.

He també recordat una conversació amb l´amic Ramon, que es queixava de la testimonial presència del valencià al nostre repertori. No depén de mi, però té raó. 9 en castellà, 2 en anglés i una en la nostra llengua, per a complir l´expedient. Minorització i nul·la normalització demostrada empíricament. Quin mal van fer aquells moderns mitjans de comunicació monolingües i excloents, que van alterar el nostre extens gènere musical nadalenc propi i van introduir altres nadalenques que a força de la continuïtat i repetició pesada, han esdevingut ben normals, quotidianes i tradicionals, traspassant la raresa i un gran desconeixement cap a les nostres. Somiava un repertori íntegre i ben digne en valencià. Farem pressió.

En fins, que hui m´ha tocat una noche de paz, noche de amor, noche de merdes, noche de son. Me´n vaig a dormir, que demà marxe cap a Onil, a acompanyar als Reis d´Orient pintat de negre.

Salut i carbó!

Tanmateix, m´agraden les nadalenques...


1 comentari:

Esther Quilis ha dit...

Jejeje!! Jo quedaba amb les amigues per a anar de casa en casa demanant l´asginaldo amb tots eixos "temasos" del xiquirritin, el tamborilero...però sobre tot el de "Que li direm que li direm, que mos donen l´asguinaldo que si no no mon anem, que li direm que li direeem!!!" Treiem un bon pesic aquella nit, pero sobretot ho disfrutavem moltisim!! Per cert, molt mal això de no cambiar les cordes quan toca! Besets cosinet!