Nadalenques...

Aquesta vesprada estava més gos que un pont. Sort que sa Majestat i amiga Rosa Garcia, m´ha recordat que tenia un concert amb la Rondalla "La Barqueta" i la Coral Ars Càntica i que volia vindre a vore´ns. Planxar el tratge i la camisa, posar-li betum a les sabates, afinar les cordes...tot un ritual.

El repertori era a priori, assequible, tot i que quan ú no practica els dits no sempre van on toca. Ara que pense, les cordes del llaüt estan més rovellades que el meu pixorro. Haurem de canviar-les per segona volta (sí, és greu, l´instrument amb 4 ó 5 anys i tan sols l´he renovat en una ocasió). El repertori dèiem. Nadalenques hit-parade que tracten sobre campanes, borriquitos, xiquets dormint, pastorets, marimorenes, chiquirritins... Són peces amb estructures harmòniques senzilles i constants, que fins i tot donen pas a intents d´improvisació o segones veus. Passe. Per a una volta que ho puc interpretar tot sense suar ni pelar-me els dits, tocarem el que posa en el paper i prou.

Mentre tocava atenent a tot tipus de dinàmiques i ritardandos, i veia en front, un grapat de cares d´edat remota, reflexionava. El llaüt és un instrument bonic, amb molta història i molta música escrita. Estic profanant aquesta trajectòria? És possible. Tanmateix, crec que tinc una virtut. No destorbar. Ja ens ho deia Don Rafael. - aquel al que no le salga el pasaje, calladito está muy guapo -. Ja vos podeu imaginar... puc estar demostrant una expressivitat de professional i no arrear-li a cap corda. Se´n diu falsedat i caradura. I què? El mestre Iborra té raó, quan diu que - la gent escolta més per la vista que per l´oïda-. És graciós, perquè sempre recorde a Xavi Castillo, quan una de les dones d´edat incerta que he esmentat abans, m´aborda amb un sentit "Preciós!". Públic agraït, el de les aueles. Públic crític i indignat també, si el repertori no es correspon amb una certa tradició i folclorisme. Recorde quan em van preguntar què volia dir allò que havíem tocat. Ni més ni menys que gymnopédie, d´Erik Satie. M´encanta.

Pensava també en les nadalenques. En aquells cassets i aquella ràdio de Fisher Price que va acabar més cremà que la sola d´un romano (hui estic abusant de les cursives). Tota música que assumixes i escoltes de menut amb fruïcio i repetició, t´acompanyarà per fortuna o desgràcia, durant tota la puta vida. I mentre afluixava en els pianos, maleïa saber-me no sols les tornades (estribillos) sinó totes les segones i terceres estrofes amb una fidelitat absoluta. M´hauria pogut afegir al cor de xiques, ara que sóc baix oficial al conservatori. Les històries narrades al si de les nadalenques donen per a un altre post. Segur que algú ja l´ha escrit.

He també recordat una conversació amb l´amic Ramon, que es queixava de la testimonial presència del valencià al nostre repertori. No depén de mi, però té raó. 9 en castellà, 2 en anglés i una en la nostra llengua, per a complir l´expedient. Minorització i nul·la normalització demostrada empíricament. Quin mal van fer aquells moderns mitjans de comunicació monolingües i excloents, que van alterar el nostre extens gènere musical nadalenc propi i van introduir altres nadalenques que a força de la continuïtat i repetició pesada, han esdevingut ben normals, quotidianes i tradicionals, traspassant la raresa i un gran desconeixement cap a les nostres. Somiava un repertori íntegre i ben digne en valencià. Farem pressió.

En fins, que hui m´ha tocat una noche de paz, noche de amor, noche de merdes, noche de son. Me´n vaig a dormir, que demà marxe cap a Onil, a acompanyar als Reis d´Orient pintat de negre.

Salut i carbó!

Tanmateix, m´agraden les nadalenques...