Un captaire i un gos

Érem una bona colla d´amics. Baixàvem per un carrer cèntric enraonant sobre mil objectius i somnis. Les samarretes, expressives, denotaven una ideologia de màxims, gens pragmàtica, de molta retòrica, que diferia en gran mesura de la dels nostres pares i companys reaccionaris. La curta edat i la il·lusió ens ajudaven, certament. Parlàvem efusivament de justícia social, de redistribució de la riquesa global, dels avantatges d´una col·lectivització a gran escala, de la puta gran propietat, de l´acomodament benestant, de superar la pobresa.

En direcció contrària a nosaltres, pujava un captaire que de tan begut pareixia que feia l´entrada mora del meu poble. Portava un gos flac i pelut de raça indeterminada, en el qual s´intuïa una considerable quantitat de puces. Encara sort que guiava l´amo. L´home, d´una edat remota, tenia les dents cucades, portava una barba que es comptava per mesos, un cabell brut i una roba senzilla que havia adoptat colors grogosos i marrons, pel desgast. El vaig llambregar de dalt a baix parant esment en els seus ulls, vius, que palesaven una felicitat llunyana ja caducada.

Conversant com anàvem del sorgiment d´un nou ordre mundial, no ens vam adonar de la seua presència, fins que va arribar a la nostra altura i amb veu llastimosa ens va demanar almoina,per a ell i per al gos, produint-nos a tots una forta contradicció interna. De sobte, es produí un silenci incòmode que tan sols durà tres o quatre segons, fins que un dels futurs garants de la revolució mundial digué un "no, no" amb una veu ridícula. Enfilàrem de nou el carrer costerut, reprenent les cabòries anteriors com si no haguera passat res.

Jo però, vaig romandre callat i vaig pensar que a voltes no calia ser tan abstracte.