Barba

La barba aquesta em pica barbaritats, però no m'atrau la idea d'afaitar-me-la. En dos anys ho he fet dos voltes. La primera fou per a visitar a una amiga a Barcelona, i l'altra per a encarar un nou any ple de propòsits. Tot té explicació. Em cou i m'apareixen molts granets. Fa un parell d'anys, li vaig furtar a mon pare una maquineta amb la qual em puc retallar les formigues cada dos o tres setmanes. Certament, no fou un robatori. La possessió continuada de la maquineta durant aquest període de temps, amb el silenci resignat del pare, ha fet que tàcitament quasi la puga considerar com a meua. Quasi, perquè el termini de prescripció per a l'adquisició de propietat de béns mobles encara no s'ha acomplit. Com de pedants arribem a ser els pseudojuristes amb aquestes palles mentals... Així i tot, he de confessar que un dels regals de Nadal de ma mare, fou una altra maquineta que està morint-se de la risa dins de la caixeta. Per tot açò, em plantege fer una permuta (ara sí, expressa) amb mon pare. Ho sent. Jo preferisc la meua Philipshave.

Recorde que, sent jo un xiconet acabat d'ingressar en l'etapa pubertària, em va començar a aparéixer un bigot important que m'avergonyia. Ma mare, previsora, va voler experimentar amb un decolorant que el tornava ros amb un resultat poc convincent. No hi haurà causalitat, però cert és que des d'aquell dia, el bigot no ha deixat de nàixer amb aquell color decolorat. Tinc jo, una tricolor a la barba. Bigot ros, alguns focus de pèl-roig i altres de negre. I aprofite...Estic fart de mostrar-li la cara a les amigues de ma mare per a que ho comproven. Sí, ja ho sé. També tinc un remolinet graciós a la galta esquerra, collons...

Quan anàvem a l'institut, sempre hi havia algú que era el primer en alguna cosa. Hi havia dels que eren els més forts i agraciats, altres eren els més llestos i esparpellats, altres ja s'havien estrenat amb una dona i havien descobert les virtuts i els secrets del sexe (almenys de boqueta). Quan jo tenia quinze anys, vaig ser el primer de classe en deixar-me patilles. El primer dia que vaig assistir a l'institut amb aquelles patilles dignes d'abertzale vaig rebre molta atenció i comentaris. Fins i tot era important. Vaig crear escola, perquè al mes ja s'havien sumat al carro quatre o cinc adolescents desitjosos d'una major masculinitat. Ma mare em suggeria que les lluïra més curtes i retallades. La radicalitat juvenil també s'imposava en forma de pèl, però.

Arribats a la vintena, el meu estil va esdevindre diferent. Conjugació uniforme de barba i patilles que deixe créixer al lliure arbitri de la naturalesa humana. A contracorrent del metrosexualisme imperant, ja ho sé. Setmanes que fins i tot arriben a ser mesos. Hi ha voltes que per gossera, no tinc res que envejar-li als mujahidins afgans. Altres, ho faig conscientment. "Xè Agostí, què t'has deixat barbeta pa festes? ". Al meu poble, i a molts altres pobles de l'Alcoià que celebren Moros i Cristians, és costum en molts homes festers deixar-se una bona quantitat de barba que s'adequa com un complement més, quasi imprescindible, al tratge de festes. Jo també me la deixe.

La meua cosineta Maria, va dir una volta que el tete punxava. Em va fer pensar i, és curiós. En el món femení sempre he pogut comprovar la disparitat d'opinions i preferències segons els diferents tipus de barba. De les d'afaitadet amb aftershave, de les de barbeta de tres o quatre dies, o de les de barba de marrano. M'aconhorta saber que en queden de les últimes...

Em disposava a escriure un post sense cap temàtica decidida davant un full en blanc i, arran d'acariciar-me la llarga barba de tres setmanes reiteradament, he pensat en tot açò...

La vida per Southampton va bé.