dimarts, 16 de novembre de 2010

Brasilera de nom grec

Potser haja vist massa pel·lícules tendres per concebir cada situació de ma vida com una escena d'aquestes. I és ara, mentre et veig de reüll, que puc admirar que a més d'agradable, t'han fet de bona pasta. Mentre l'autobús fa marxa, albires curiosa i confiada la verda planura holandesa, trencada per milers de rius i canals.

Ha sigut casualitat, ho reconec, haver-me assegut al teu costat quan ja quasi no quedaven seients buïts. M'has rebut càlidament amb un bonic somriure de compromís i uns ulls negríssims, i de seguida hem començat a parlar de banalitats i de tipismes. És el que toca. Somrius i no defuges respostes. És més, les combines amb preguntes. I m'agrada la conversa. Em sent molt còmode sentint que estudies la mateixa carrera que jo, que t'interesses per la meua vida de músic i sigues tan oberta a diferents gustos musicals. Em preguntes i et pregunte. Em contestes i et conteste parlant de la terra que ens va parir, descobrint que a tots dos ens agradaria viatjar pel lloc de l'altre. És molt típic, però el meu anglés sona sincer.

Et toques els cabells obscurs amb caigudes rosses i te l'enrotlles tímidament amb l'índex. Et mire als ulls i intente trobar complicitat. Les sinèrgies instantànies, acabe pensant, són esperances que fan feliç l'existència a fantasiosos com jo. Fas bona olor i vestixes refinada, sense cap excés. I t'he de dir que m'atraus.

Dorms i et despertes sovint, i de manera desvergonyida, t'observe tot el temps que vull. Ara em preguntes com m'ha anat aquestos dos dies per Amsterdam. Intente semblar correcte per donar una imatge de formalitat, però em sembla que no t'ho acabes de creure. No t'ho cregues. Lliges el Diari d'Anna Frank", molt apropiat, recordant-me una volta més la necessitat de fullejar-lo sencer.

Ara que estàvem callats, m'has preguntat què era allò que escrivia en aquesta llibreta. I t'he mentit xica brasilera de nom grec. No contava la meua experiència en Amsterdam inspirant-me en els bells paisatges holandesos i la forta pluja que cau fora de l'autobús. No. He escrit de tu i de la nostra trobada tan fortuïta com efímera que m'ha alegrat el matí i m'ha fet enlairar una vegada més els pensaments per unes hores. T'he donat l'adreça d'aquest bloc i te l'has apuntat. M'has promés que entraràs i jo delere que ho faces. Ho faràs. Tot per dir-te una vegada més, des d'una perspectiva més tendra i detallista, que desitge de tot cor que tingues una vida plaentera i plena d'èxits personals. I intuint com ets, no saps com de tranquil em quede.

Fins prompte.

2 comentaris:

Pavel Pavlovich ha dit...

GRANDE...
asencionoesdios dixit.

Rose ha dit...

Curioses històries a km de distància que sonen molt properes quan les escrius ací. Torna prompte xiquet!
Una besadeta.