Són les nou del matí d'un dia de desembre. El termòmetre reflexa l'ambient gèlid amb -6 graus i passege abillat amb una bufanda estrenada. Els voltants de l'estació de Manchester Picadilly tenen quelcom especial. Recordant tòpics i lectures, observe satisfet els efectes i l'ambient de revolució industrial ací ocorreguda fa molts anys. Edificis llargs, decrèpits i rogencs que havien de ser fàbriques, fumerals alts i inactius, ponts, autèntiques façanes modernistes, l'estació de gom a gom.
La Revolució Industrial i els moviments obreres consegüents han sigut per a mi un dels temes més interessants de la història. I inevitablement, aquest passeig em recorda al meu Alcoi, ciutat admirada i especial que estime des de menut, sense saber explicar ben bé les raons. A més, he de confessar que sempre he tingut una actitud idealista cap a Alcoi i m'ha fet gràcia el seu parlar, el seu caràcter i el xovinisme alcoià. Alcoi, un caramelet tancat per serres i carenes que no deixen de meravellar-me per la seua grandesa. Alcoi, una de les excepcions industrialitzades al País Valencià del segle XIX. I pense sense voler ser categòric, en la seua història, la Revolució del Petroli i l'assassinat del batle Agustí Albors "Pelletes" arran d'una vaga, els llibres de Júlia o Lluitadors, les cases i fàbriques, telers, papereres vora els rius Barxell i Molinar, la Primera Internacional dels Treballadors (AIT), la lluita obrera, els antecedents familiars, l'arquitectura, el Cercle Industrial al Carrer Sant Nicolau, les cases petites i amuntonades a Sant Nicolauet. Moltes coses i circumstàncies...
Em venen al cap les reflexions de Joan Fuster sobre la mancança d'una burgesia industrial al País Valencià en contraposició a la burgesia agrària, especuladora i mediocre que hi existia. Sense voler entrar fins al moll de l'os sobre qüestions socials i de classes, recorde que Fuster es lamentava de la inexistència d'una burgeasia "com cal" diguem-ne manchesteriana, semblant a la catalana, avanguardista, que fóra el motor dinamitzador de la societat, que desenvolupara l'economia i per escomptat es dedicara fermament al conreu cultural i la recuperació de l'idioma propi. Alcoi però, exceptuant el darrer punt, suposà una excepció, un illot a xicoteta escala.
Caminant gelat per aquestos carrers grisos, no puc deixar d'evocar amb admiració i melangia els passejos, les visites, les imatges i els bons moments tinguts a la capital de l'interior valencià.
Desitge tornar prompte.
La Revolució Industrial i els moviments obreres consegüents han sigut per a mi un dels temes més interessants de la història. I inevitablement, aquest passeig em recorda al meu Alcoi, ciutat admirada i especial que estime des de menut, sense saber explicar ben bé les raons. A més, he de confessar que sempre he tingut una actitud idealista cap a Alcoi i m'ha fet gràcia el seu parlar, el seu caràcter i el xovinisme alcoià. Alcoi, un caramelet tancat per serres i carenes que no deixen de meravellar-me per la seua grandesa. Alcoi, una de les excepcions industrialitzades al País Valencià del segle XIX. I pense sense voler ser categòric, en la seua història, la Revolució del Petroli i l'assassinat del batle Agustí Albors "Pelletes" arran d'una vaga, els llibres de Júlia o Lluitadors, les cases i fàbriques, telers, papereres vora els rius Barxell i Molinar, la Primera Internacional dels Treballadors (AIT), la lluita obrera, els antecedents familiars, l'arquitectura, el Cercle Industrial al Carrer Sant Nicolau, les cases petites i amuntonades a Sant Nicolauet. Moltes coses i circumstàncies...
Em venen al cap les reflexions de Joan Fuster sobre la mancança d'una burgesia industrial al País Valencià en contraposició a la burgesia agrària, especuladora i mediocre que hi existia. Sense voler entrar fins al moll de l'os sobre qüestions socials i de classes, recorde que Fuster es lamentava de la inexistència d'una burgeasia "com cal" diguem-ne manchesteriana, semblant a la catalana, avanguardista, que fóra el motor dinamitzador de la societat, que desenvolupara l'economia i per escomptat es dedicara fermament al conreu cultural i la recuperació de l'idioma propi. Alcoi però, exceptuant el darrer punt, suposà una excepció, un illot a xicoteta escala.
Caminant gelat per aquestos carrers grisos, no puc deixar d'evocar amb admiració i melangia els passejos, les visites, les imatges i els bons moments tinguts a la capital de l'interior valencià.
Desitge tornar prompte.
5 comentaris:
Ei, xoto... a mi Alcoi soles hem recorda a metges... aixina que no puc tindre eixe sentiment... a més hem posen negra les alcoianes dotores que pa aparentar parlen en castellà i es regodegen d'alegria per no poder ixir a la festa com si els donara un toc de distinció, pffff... però reconec que la ciutat m'agrà, jajajaja! B7s perla!
Tenc la teoria que hauria de ser valenciana per una sèrie de motius que no convé explicar. La qüestió és que llegir-te m’agrada (molt), perquè, a part de moltes altres coses, em permet conèixer la meua terra, els seus costums, les seves paraules que tan m’agraden... Per tant, abriga’t molt. No vull que tenguis fred, perquè, si no és demanar massa, vull que segueixis escrivint i ensenyant-me!
Agustí!!!
Un article preciós!!
No sé si veig que és "preciós" perquè parles del meu poble, perquè ho expliques massa bé o perquè a mi, també m'agrada recordar la nostra història... però m'ha encantat!!
Moltes gràcies!! ;-)
Sempre m'has transmés eixa admiració i estima per i cap a Alcoi i les ganes de conéixer-lo més a fons.
Per a quan una visiteta guiada? ;)
Alcoi!!! 5 anyets estudiant allí van fer de mi una autèntica alcoiana...jo també estic enamorada d´eixa ciutat!!! Tinc ganetes de voret!! Besets!
Publica un comentari a l'entrada