Els meus Reis

Quan era menut, deien que el meu Rei era Baltasar. No em pregunteu el criteri que es seguix perquè no el recorde, però tots els colivencs i colivenques, monàrquics o no, tenim un Rei. Ara que puc ser sincer sense por a trair al meu sobirà, puc dir que jo m'estimava més Melcior. Em semblava l'únic dels tres amb posat de Rei per eixa barba llarga i blanca que li conferia eixe aspecte de vell savi. Els altres dos em semblaven uns informals nouvinguts. De tota manera, he de reconéixer que quan passava el Rei negre intentava fer la careta de bovet innocent que posen els xiquets per a paréixer calmats i bons. Tampoc era un trasto.

Ara, mentre imagine nostàlgic la Cavalcada dels Reis Mags d'Onil em venen al cap moltes imatges i records que es remunten a la més tendra infantesa. Fins fa pocs anys gaudia del Nadal a Onil, des del dia 25 de desembre fins al dia de Reis. Nadals de gelor que juntament amb les Festes de Moros i Cristians, eren els dies més esperats. No feia un brot, em passava el dia en el carrer estrenant els regals nadalencs amb els amiguets i cosins, i la iaia em tractava a cos de rei.

Els dies previs a l'arribada de ses Majestats s'esgolaven lentament mentre jo, neguitós i nerviós, intentava fer els darrers mèrits. Sobretot des que vaig vore com un amic de Castalla, que de tant en tant llig el bloc, va rebre carbó dolcet. Em feia el llit, em rentava la cara, ajudava a parar la taula, m'ho menjava tot, trucava a ma mare i no feia tantes maldats pel carrer. Els Reis tot ho veuen.

Avisat com ho estava després del dia del Paje, em dirigia amb els tios i cosins, mudat i dotor com ningú a vore la Cavalcada amb eixe nerviosisme esmentat adés. El tio Quilis, deixava sempre una safeta amb rosegons de pa i una d'aigua per als camells i alguna copeta per als Reis. Casa a casa, copeta a copeta, els Reis acabarien ben esporrejats, pensava. Una volta en el portal, als tios o algú dels dos, sempre se'ls oblidava alguna cosa i tornaven a muntar. Em pregunte ara curiós, si almenys es farien la copeta.

La Cavalcada la recorde humil i senzilla. I dic això, perquè cada any l'Associació dels Reis Mags d'Onil es supera amb molt treball i bona voluntat. A banda dels tres Reis i el "Paje", els últims anys recorde la presència de la Banda de Cornetes i Tambors dels Biscaïns, les dues bandes CIMO i ONIX, la Colla de dolçaines "Rudimentària i Pandorga", molts patges negres que repartien joguets amb les seues grans escales i fins i tot algun boato que ornava més si cap, aquella arribada que tots esperàvem tant. L'any passat vaig fer jo de patge amb tres misteles de més que, unides al vertigen, em van impedir pujar les altes escales, tot s'ha de dir. Una experiència molt grata. Em va colpir profundament, aquella xiqueta bonica, tendra, sorpresa que amb la boca tova m'afirmava amb el cap que s'havia portat bé. Jo també ho creia.

Em conten sempre que poden que un any, molt manyaco, no vaig parar de plorar dins del cotxet. Altre any, a Melcior no li va quedar altra que baixar a saludar-nos de tant que el cridàvem. Mentre baixava de la carrossa, podríem passar per fans adolescents de Cristiano Ronaldo. A la meua cosina la va agafar en braços i atrevida ella, li va passar la mà pel coll i tot. Més granadets el tio Quilis va desenvolupar un sistema per a arreplegar més caramels posant el paraigua cap amunt. Entraven a grapats...

Arribats els Reis a la Plaça, fets els parlaments, vistos els focs artificials i havent-los saludat, ens dirigíem escapats Carrer Major avall a obrir els regals. Amb els guants posats resultava impossible. Ca la iaia era la primera parada. Sempre deia, que havien vingut uns patges uns minuts abans i li havien deixat tota aquella ascampà. Me la imaginava obrint com sempre ho feia. "Qui éeeeeees? Vaig, vaig, vaig, vaig, vaig...".

Després, a ca la Tia venia la muntonà. Seguisc pixant-me de la risa recordant un any en què, mentre obríem els regals va aparéixer una veïna emprenyada mostrant el que li havien portat els Reis. I girant-se ens mostrava l'abric de pell novet, socarrat i foradat per una carcassa caiguda del cel mentre es disparaven els focs artificials. Li'l van pagar.

Quan tenia desset anys, em van portar una cosa molt especial. Vora un raconet, hi havia un objecte gran embolicat. Per la forma pensava que o bé es tractava d'una bossa de raquetes o bé, encara millor, d'un pernil. Fou un llaüt preciós que no sabia tocar. Amb força de voluntat, mig any més tard vaig tocar el meu primer concert i vaig entrar a formar part de la Rondalla la Barqueta, una de les meues debilitats.

Al sopar, sempre em tocava la fava però mai vaig pagar el tortell de Reis que ens fèiem amb xocolata ben calenta. Ja jovenet, recorde com abusàvem a la Nit de Reis que s'allargava bona cosa encara que per a la iaia, l'hora d'arribada sempre foren les 2.

A Southampton no han vingut els Reis. Ací no hi ha tradició. Jo, malgrat tot, espere un paquet que ma mare m'ha enviat amb pernil, formatge, llonganissa sequeta, torró i qui sap si alguna sorpresa més. Bon regal.

Espere que Ses Majestasats vos hagen portat tot allò que vau demanar.