Ara de matinada, mentre llegia un llibre qualsevol amb context de Guerra Civil i Postguerra, he perdut la son en benefici del teu record. Un record pròxim que necessite palesar per tal que no es faça fonedís i vaja diluint-se poc a poc amb el temps. No mereixes la nostra amnèsia ni el nostre oblit.
Parlar de Guerra t'alterava bona cosa i jo volia saber-ho tot. M'encantava estudiar la Guerra i a sobre era preguntó de mena. Malgrat el meu gran desig de conéixer, havia de mesurar les qüestions i fer-les durant uns intervals de temps determinats, per no incomodar-te. Era el teu tabú i quasi la meua obsessió. Al meu poble no se n'ha parlat ni escrit massa. Sovint discutíem, perquè jo acabava criticant el colp d'Estat feixista i defensant amb vehemència la legalitat del règim republicà, les majors llibertats, les grans millores socials i els tímids avanços cap al redreçament nacional i recuperació de la dignitat dels pobles no castellans. Altres voltes t'escoltava en silenci parlar amb duresa, i tal volta amb raó. I no m'agradava fer-te sentir així.
No en vaig saber massa però sé que no era gens agradable per a tu recordar com li van requisar el bancal a la teua família, plantant al bell mig una bandera tricolor. Encara sort, en acabar la Guerra vos el vau trobar sembrat, deies amb més alegria. Ton pare va tornar malalt, crec que de tuberculosi. Van matar a tota la família que vivia a la Casa de l'Hort. Fins i tot la criada, que era negra. Em parlaves que un dia, ben menuda, vas eixir tota sola al carrer i vas preocupar molt als teus pares. Fins i tot m'informaves d'aquells que havien anat a la pressó acabada la Guerra o de la tornada dels dos colivencs que marxaren amb la División Azul a la Segona Guerra Mundial. Gràcies a tu, vaig saber que la nostra Marjal fou aeroport de guerra.
Sovint, t'engolies amb resignació tot allò que estava apunt de caducar-se perquè jo no m'ho menjava. Estigués dur o tou. Et menjaves plàtans ben madurs, li llevaves la part florida als formatges i sobrassades, i com jo deia, inventariaves la nevera per tal d'oferir-me o sugerir-me per a dinar allò que li faltava poc per a passar-se. I et feia rabiar sense que t'enfadares, perquè em volies i sabies que jo també malgrat ser "punxaoret" i burleta per naturalesa. No s'havia de tirar res! Jo però, coneixia que darrere d'aquell costum s'amagava la trista i feixuga Postguerra, quan els aliments escassejaven, quan tot s'havia d'aprofitar per sobrepassar aquelles penúries encara que afirmaves que gràcies a les terres i a l'esforç mai vas arribar a passar gana.
No sé si t'ho vaig arribar a dir, però creu-me que t'entenia. Malgrat la immutabilitat de les meues idees i raons, em vas fer comprendre profundament com i perquè pensaves així. I em vas ajudar a concloure que les barbaritats irreflexives i els excessos comesos, deslegitimaven i restaven crèdit a aquelles idees tan boniques, justes, transgressores i tal vegada utòpiques per les quals em vaig sentir atret.
Ens van quedar moltes converses pendents. Tenia moltes coses a preguntar i segur que tu en tenies moltes altres per contar-ne. Ara que te n'has anat, t'has emportat amb tu una part de la meua particular memòria història, del nostre passat. Per això, tot allò que sé per tu, té un valor sentimental i immaterial incalculable.
Gràcies.
Parlar de Guerra t'alterava bona cosa i jo volia saber-ho tot. M'encantava estudiar la Guerra i a sobre era preguntó de mena. Malgrat el meu gran desig de conéixer, havia de mesurar les qüestions i fer-les durant uns intervals de temps determinats, per no incomodar-te. Era el teu tabú i quasi la meua obsessió. Al meu poble no se n'ha parlat ni escrit massa. Sovint discutíem, perquè jo acabava criticant el colp d'Estat feixista i defensant amb vehemència la legalitat del règim republicà, les majors llibertats, les grans millores socials i els tímids avanços cap al redreçament nacional i recuperació de la dignitat dels pobles no castellans. Altres voltes t'escoltava en silenci parlar amb duresa, i tal volta amb raó. I no m'agradava fer-te sentir així.
No en vaig saber massa però sé que no era gens agradable per a tu recordar com li van requisar el bancal a la teua família, plantant al bell mig una bandera tricolor. Encara sort, en acabar la Guerra vos el vau trobar sembrat, deies amb més alegria. Ton pare va tornar malalt, crec que de tuberculosi. Van matar a tota la família que vivia a la Casa de l'Hort. Fins i tot la criada, que era negra. Em parlaves que un dia, ben menuda, vas eixir tota sola al carrer i vas preocupar molt als teus pares. Fins i tot m'informaves d'aquells que havien anat a la pressó acabada la Guerra o de la tornada dels dos colivencs que marxaren amb la División Azul a la Segona Guerra Mundial. Gràcies a tu, vaig saber que la nostra Marjal fou aeroport de guerra.
Sovint, t'engolies amb resignació tot allò que estava apunt de caducar-se perquè jo no m'ho menjava. Estigués dur o tou. Et menjaves plàtans ben madurs, li llevaves la part florida als formatges i sobrassades, i com jo deia, inventariaves la nevera per tal d'oferir-me o sugerir-me per a dinar allò que li faltava poc per a passar-se. I et feia rabiar sense que t'enfadares, perquè em volies i sabies que jo també malgrat ser "punxaoret" i burleta per naturalesa. No s'havia de tirar res! Jo però, coneixia que darrere d'aquell costum s'amagava la trista i feixuga Postguerra, quan els aliments escassejaven, quan tot s'havia d'aprofitar per sobrepassar aquelles penúries encara que afirmaves que gràcies a les terres i a l'esforç mai vas arribar a passar gana.
No sé si t'ho vaig arribar a dir, però creu-me que t'entenia. Malgrat la immutabilitat de les meues idees i raons, em vas fer comprendre profundament com i perquè pensaves així. I em vas ajudar a concloure que les barbaritats irreflexives i els excessos comesos, deslegitimaven i restaven crèdit a aquelles idees tan boniques, justes, transgressores i tal vegada utòpiques per les quals em vaig sentir atret.
Ens van quedar moltes converses pendents. Tenia moltes coses a preguntar i segur que tu en tenies moltes altres per contar-ne. Ara que te n'has anat, t'has emportat amb tu una part de la meua particular memòria història, del nostre passat. Per això, tot allò que sé per tu, té un valor sentimental i immaterial incalculable.
Gràcies.
8 comentaris:
Que bonic Agus.... me emocionat. Gracies a persones com tu(ientrades com aquesta) es manten viva la nostra memoria historica. Miquel
Enhorabona per l'escrit! El tema de la memòria és complicat... d'una banda, nosaltres volem saber coses d'aquell temps, i és el més normal, perquè necessitem saber del passat per a entendre el present i planificar el futur. Però també és lògic que la gent major no en vulga parlar: creuen que amb el silenci soterraran la por i els records que no volen conservar. Per això sempre hem de parlar d'aquestes coses de manera oberta, però alhora amb cura. Les meues iaies també es mostren moltes voltes reticents a explicar-me coses de la guerra i jo eixe dia ho deixe estar... encara que sempre torne a preguntar en una altra ocasió. ;)
Ei, m'agrada molt l'escrit. Hem sembla un bonic homenatge a la teua iaia, el tema de la guerra és en definitiva molt delicat. I la xoto en mi fa igual, avoltes no li agrada parlar de res d'això.
Fantàstic: tendre, divertit, detallat, personal, seriòs i moderat.
En efecte, als nostres majors no sol agradar-los parlar-ne de la Guerra. No són records agradables i de vegades encara surten dèbils rencors amagats, pero nosaltres volem saber i poc a poc, de tant en tant, hem disfrutat d'una nova história, d'un nou record que pots fer teu.
Els recorts de les persones mes arrimades son sempre tendres i reals com la mateixa existencia, els recorts de la guerra mes cruel de totes les guerres la de germans contra germans es logic que la gent major vullga borrar de la seva ment pero com deia el gran poeta.
Españolito que vienes al mundo
te guarde Dios
una de las dos españas
a de elarte el corazon.
Molt emotiu, sencill i entranyable
i un gran homenatge a una persona exepcional com l´avia.
Agostinet no demores mes fer el teu primera rondalla.
una abrasada
Alfons
es cert, als nostres iaios no els agrada massa parlar del tema. Ells tenen molt present la fam i miseries que van passar.
Llegir-te m'ha recorda't quan la meua iaia em contava quan anaven a l'Albefera a per arrós... el camí de l'arrós.
Recordar aquells temps ha de ser difícil. A més, hi ha coses que la memòria prefereix esborrar, i difícilment la gent major ens pot transmetre amb total claredat el que passava.
Cada dia m'agrada més llegir-te. Enhorabona per l'escrit, segur que ella t'estaria agraïda.
M'ha agradat molt llegir aquestes reflexions. No seria capaç de reflectir amb tant encert els pensaments que m'agradaria traslladar-li a les meues àvies, si visqueren.
Mai més!
Publica un comentari a l'entrada