divendres, 25 de març de 2011

La Barqueta




Aquella nit de Reis, oberts tots els regals, vaig vore que en quedava un per a mi. Per la forma grossa i allargada vaig pensar que es tractaria d'una bossa de raquetes o d'un pernil de Jabugo. Reconec que l'última opció haguera estat de categoria. Esgarrant el paper a poc a poc, vaig descobrir que els meus tios m'havien regalat un llaüt. Era una època en la qual solia anar constantment amb la Rondalla Jove d'Onil a fer serenates per a aquells que anaven a casar-se, i em dedicava a cantar, a parlar i a colar cervesa i vi com un criminal. M'agradava aquell ambient, volia participar, el so del llaüt em pareixia mel, però no m'esperava aquell regal. Agraït com sóc vaig decidir aprendre'n.

La primera volta que vaig tocar el llaüt fou aquella nit i ni tan sols vaig aconseguir fer un trèmolo decent. Realment, tampoc estic segur de poder fer-ho ara. A l'institut hi havia una Rondalla i jo tocava la flauta dolça. Em van deixar un llibre per tal d'aprendre de manera autodidàcta, però no tenia massa temps. Així i tot, recorde que a final de 2n de Batxillerat vaig fer el meu primer concert sense tocar gairebé cap nota. Un poc trist, però em va motivar més encara.

Certa nit de tardor, després de l'assaig de la banda, no sé com vaig acabar parlant amb Míriam que aleshores tocava l'oboè. Fins a aquell moment no havia creuat cap paraula amb ella (el que m'havia perdut) i em va dir que ella era mestra de llaüt i bandúrria a la Rondalla de l'Associació Recreativa Cultural "La Barqueta" de Benidorm. Al dia següent, a les 11 del matí ja estava a l'antic Mercat Municipal de Benidorm amb el meu llaüt de la fàbrica Alhambra d'Alcoi i el meu llibre. Acollonat i dubtós, tot s'ha de dir. Des d'aquell dissabte no vaig deixar d'anar durant uns mesos ajudat per Míriam i Toti. Ja sé que no estudiava, però no tenia temps!. Fins que un dia, 5 ó 6 mesos després em va donar la millor notícia que a tot músic valencià se li pot donar. Igual que amb la Banda o la Colla, la frase "Ja pots entrar en la Rondalla!" em va causar una alegria immensa. Però sincerament, pensava que no tenia suficient nivell.

El primer assaig el vaig fer ja a l'habitació diminuta del col·legi Leonor Canalejas. Allà estava el mestre, Pepe Vives donant-me la benvinguda. Em va frustrar el fet de poder solfejar la música sense que els dits acompanyaren. Aleshores ho cantava. Míriam tenia raó. Amb el temps m'espavilaria. Al principi era un músic disciplinat. Vull dir, d'aquells que s'emporten els papers a casa i se'ls estudien. Ara sóc més arreu. Amb el temps vaig acabar descobrint més encara a Bach, a Beethoven, a Mozart, a Verdi, a Tárrega. De tots, sempre ho he dit, em quede amb el primer. Tocar les àries, variacions, preludis, sonates o fugues era allò més paregut a tindre un orgasme. Jo, que sóc molt apassionat.

Amb l'excusa de la Rondalla he visitat alguns pobles del Sud. Elda, L'Orxa, Calp, Altea, Benimantell, l'Abdet, Alacant, etc. Quins soparots!! A Benidorm hem gaudit a l'Església de Sant Jaume, del Buen Pastor, a l'Ajuntament. Recorde el dia que vam tocar nadalenques per a l'Associació d'Alzheimer com un dels més especials. Vore les mirades perdudes dels malalts i el patiment dels familiars em va fer adquirir consciència quant a la problemàtica fins al punt d'emocionar-me.

Escric tot açò amb la melangia que em suposa estar a Anglaterra mentre els meus companys i companyes de la Barqueta celebren demà el nostre 25 aniversari amb un gran concert. Estic molt trist i desficiós. M'agradaria moltíssim ser-hi present. Des del primer moment, allò que més em va agradar de la Rondalla va ser no trobar-me amb l'individualisme i la mala llet que a voltes es respiren a les bandes. Allò és veritablement un grup, una família amb un ambient optimista, saludable i envejable. Amb ressaca o sense, amb exàmens o sense, l'assaig dels dissabtes a migdia era sagrat i ineludible. I la cervesa postassaig encara m'agradava més. Sempre he pensat que això augmenta les relacions, els lligams interns dels col·lectius. Així és. D'una cerveseta, quatre papes, olives i cacaus, va eixir la idea de celebrar les nostres noces de plata. I demà ho fareu.

Pepe, Míriam, Miquel, Próspero, Toti, Maica, Ximo, Puri, Juan Carlos, Pepe, Isabel, Pablo i tots aquells que participeu demà. Desitge que ho feu de categoria, que farteu al sopar i que gaudiu de participar una volta més en aquesta entitat que a força de senzillesa, humiltat i companyonia, tant estime.

I no Pepe. Encara no m'he canviat les cordes.

Salut i música.

5 comentaris:

toti ha dit...

Jo, Agustí, quasi he plorat. Recorda que encara que no estigues present aquesta nit el teu esperit alegre i encantador estarà sentaet a segona fila, al costat de Próspero, i que brindarem per tú al concluir.
Saps que, egoistament, tenim ganes de que tornes; i que cada vegada que tramem qualsevol cosa pero a esta nit trobem a faltar la teua tranquil-litat i el teu bon fer.
Molts abraçets i besets de part de tots

Juancar ha dit...

Anit va ser especial. Vaem gaudir més que mai, va ser un dels concerts que més mos enrecordarem quan passen els anys. L'hauries disfrutat como el que més. Una llàstima, la veritat. Espere que quan tornes, continues en nosaltres fent música i que et tingam a tu a prop els dissabtes, com a mínim!
Espere que et vaja tot com toca allà dalt, i que continues escribint com ho fas. Quins records tan bons i qué bé com els transmitixes!

un abraç, i sapigues que et trobem a faltar al grup.

isabelle ha dit...

yo no sé com funciona aixo peró no pare de deixar mensajes i no eixen mai!!!!

isabelle ha dit...

Bueno xikitines pareix que eixo ja funciona! Volia dirte agustí que el divendres t´hem trobat a faltar un mogolló sobre tot cuan ha sobrat un fum de mengar ! Amb la bona gana que tens tu segur que no habria sobrat tant!!! el concert va eixir mel a pesar de que pepe estava super isteric i estressat ! peró al fí tot ha eixit bé com sempre!!!
Em va agradar un montó el que vas escriure i també la foto que es la del mengar que hem fet a ma casa ! si en tens més enviameles que no tinc records d´aquest dia!
el teu relat em va emocionar agustinet desconocía aquesta faceta teua... espere inspirarme de les teues paraules que em van animar a seguir amb el meu instrument ! no perder l´esperanza de tocar un dia bé. espere poder dirte un dia que ja soc guitarra primera i poder tocar al costat de puri i pepe ! Molts anys pasarán ....? un abraç i ja nos vem en Noruega tete!!!!

Maica ha dit...

Xé Agostinet, lo que t'hauria agradat: cançons tradicionals valencianes, els músics amb mocaors fallers, homenatges, el Buen Pastor ple de gent, l'Alqueria Blanca de bis... I et vam fer cas en tot: ho vam fer de categoria, vam fartar al sopar i vam gaudir d'un concert inolvidable (no es fan sempre 25 anys!). Una vertadera llàstima que enguany estigues perdut per terres anglosaxones, i no hages pogut tocar amb nosaltres, els altres músics, els teus companys, els teus amics.

Molt bonic tot lo que has escrit, m'has fet esbossar un somriure, recordant eixe primer moment en que a mi també em van dir: 'Ja pots entrar en la Rondalla!' Des d'eixe moment estime la música, la bandúrria, la Rondalla i a tots els que formeu part d'ella.

Un beset des de terres polopines, als peus del Ponoig. Torna prompte!