Aquella nit tranquil·la de les darreries de l´estiu, quan la finestra ja s´havia de tancar i la girada del llençol a sobre del cos es feia necessària, la seua casa pairal romania en un silenci quiet i trist. Tot allò havia canviat molt des que els avantpassats l´havien comprat tot just passar la Guerra Civil per 3.000 ó 4.000 pessetes, no ho sabia ben bé. Anys després, 45 en feia d´això, la casa va patir la reforma que li conferí l´aparença que recordava a la seua infantesa i adolescència
Ara, l´habitatge gran, espaiós, de tres plantes, amb una frontera bonica i una fondària poc aparent des del carrer continuava existint però havia variat molt. Si jugava a ser sincer, havia de dir que li agradava bastant. Semblava més còmoda, funcional, moderna, sense deixar de tenir eixe substrat rural. No obstant això, no podia evitar que el record i la irreversibilitat la profunda i difícil sensació de melàngia per la pèrdua física i sentimental.
Tant feia el punt de la casa on es situara dret. Des d´allà, tancant fortament els ulls veia exactament tots els petits detalls d´aquella vivenda, imaginava parets primes dividint l´ample menjador amb habitacions i corredors entranyables a cada costat. Podia recordar el familiar olor a casa, a pastador, a menjar, a antigor neta, i sobretot aquella gelor perenne que s´accentuava amb cruesa durant els durs mesos d´hivern. Aquell clima continental s´estacava solemnement en el casalici. Ara el nas arreplegava noves flaires que de tant en tant provenien de l´androna i la temperatura s´havia tornat incerta. Assolir tot allò era qüestió de molts anys.
Recordava les tristes setmanes de buidar-ho tot, d´observar, embolicar i empaquetar tot aquell seguit de trastos vells, valuosíssims de sentiments i de molta utilitat que segur, delerava tornar a vore´ls algun dia al seu lloc.
Passejava mentalment pel corredor principal, entrava a la saleta del tendur que calfava les cuixes i tot el cos, des d´on veia sense ser vist tot el que ocorria quotidianament al carrer. Seguint el corredor, entrava a la sala gran i espaiosa i obria el pany d´aquella cuina estreta i funcional on s´imposava l´horari de fàbrica i es dinava a la una i es sopava a les 9. Pujava per aquelles escales petites de baixa i curta barana que tantes voltes havia xafat descalç i a fosques, fins a arribar a aquell segon pis d´habitacions que observant bé, tan sols havien canviat de color i mobiliari. Unes cambres que recordaven a fred, a somnis interromputs per aquells precisos i preciosos tocs de campana, a 15 minuts d´oracions cristianes, a la tendra acció de bonegar i cobrir aquell xiquet (i home) a les 7:30 del matí quan involuntàriament s´havia destapat durant la nit. L´habitació dels iaios amb aquella finestreta testimoni de jocs i borratxeres. La dels pares, ampla i de cara al sol del capvespre.
Si seguia pujant els graons que pujaven un pati interior cobert i ben il·luminat, m´imaginava aquella cadireta de boga, baixeta on s´asseia per tal de combatre aquella por d´arrimar-se a la barana i vore aquell pis fondo, ple de plantes que conduïa misteriosament al pastador. Un poc més amunt, el terrat s´obria costosament a través d´una porta vella que grinyolava de manera tendra i tradicional. L´olor d´aquell terrat cobert era especial. Olorava a camp, a antic, a tancat. Sempre tenia la impressió de que als grans no els acabava d´agradar que pujara. Allà dalt, el sostre apareixia enteranyinat de cordes de les quals penjaven aixades, llegons, corbelles, gaiatos, lones... Aquelles parets on es recolçaven els garbons de llenya eixuta, cabassos, collerons, garbells i una romana amb la qual jugava a pesar-se amb il·lusió. Aquells baguls plens de papers i treballs antics que s´agradava de mirar. Els joguets que vehiculaven la imaginació de la infantesa. La pica de rentar la roba, rudimentària i efectiva suposava el precedent d´aquell terrat gran, ara tapat, assolellat que mirava cap a la serra, des d´on s´estenia i s´eixugava la bugada.
Va obrir els ulls i se´n va anar a gitar-se amb la seguretat de que sa casa i aquells que l´habitaren, romandrien sempre en el seu record.
Ara, l´habitatge gran, espaiós, de tres plantes, amb una frontera bonica i una fondària poc aparent des del carrer continuava existint però havia variat molt. Si jugava a ser sincer, havia de dir que li agradava bastant. Semblava més còmoda, funcional, moderna, sense deixar de tenir eixe substrat rural. No obstant això, no podia evitar que el record i la irreversibilitat la profunda i difícil sensació de melàngia per la pèrdua física i sentimental.
Tant feia el punt de la casa on es situara dret. Des d´allà, tancant fortament els ulls veia exactament tots els petits detalls d´aquella vivenda, imaginava parets primes dividint l´ample menjador amb habitacions i corredors entranyables a cada costat. Podia recordar el familiar olor a casa, a pastador, a menjar, a antigor neta, i sobretot aquella gelor perenne que s´accentuava amb cruesa durant els durs mesos d´hivern. Aquell clima continental s´estacava solemnement en el casalici. Ara el nas arreplegava noves flaires que de tant en tant provenien de l´androna i la temperatura s´havia tornat incerta. Assolir tot allò era qüestió de molts anys.
Recordava les tristes setmanes de buidar-ho tot, d´observar, embolicar i empaquetar tot aquell seguit de trastos vells, valuosíssims de sentiments i de molta utilitat que segur, delerava tornar a vore´ls algun dia al seu lloc.
Passejava mentalment pel corredor principal, entrava a la saleta del tendur que calfava les cuixes i tot el cos, des d´on veia sense ser vist tot el que ocorria quotidianament al carrer. Seguint el corredor, entrava a la sala gran i espaiosa i obria el pany d´aquella cuina estreta i funcional on s´imposava l´horari de fàbrica i es dinava a la una i es sopava a les 9. Pujava per aquelles escales petites de baixa i curta barana que tantes voltes havia xafat descalç i a fosques, fins a arribar a aquell segon pis d´habitacions que observant bé, tan sols havien canviat de color i mobiliari. Unes cambres que recordaven a fred, a somnis interromputs per aquells precisos i preciosos tocs de campana, a 15 minuts d´oracions cristianes, a la tendra acció de bonegar i cobrir aquell xiquet (i home) a les 7:30 del matí quan involuntàriament s´havia destapat durant la nit. L´habitació dels iaios amb aquella finestreta testimoni de jocs i borratxeres. La dels pares, ampla i de cara al sol del capvespre.
Si seguia pujant els graons que pujaven un pati interior cobert i ben il·luminat, m´imaginava aquella cadireta de boga, baixeta on s´asseia per tal de combatre aquella por d´arrimar-se a la barana i vore aquell pis fondo, ple de plantes que conduïa misteriosament al pastador. Un poc més amunt, el terrat s´obria costosament a través d´una porta vella que grinyolava de manera tendra i tradicional. L´olor d´aquell terrat cobert era especial. Olorava a camp, a antic, a tancat. Sempre tenia la impressió de que als grans no els acabava d´agradar que pujara. Allà dalt, el sostre apareixia enteranyinat de cordes de les quals penjaven aixades, llegons, corbelles, gaiatos, lones... Aquelles parets on es recolçaven els garbons de llenya eixuta, cabassos, collerons, garbells i una romana amb la qual jugava a pesar-se amb il·lusió. Aquells baguls plens de papers i treballs antics que s´agradava de mirar. Els joguets que vehiculaven la imaginació de la infantesa. La pica de rentar la roba, rudimentària i efectiva suposava el precedent d´aquell terrat gran, ara tapat, assolellat que mirava cap a la serra, des d´on s´estenia i s´eixugava la bugada.
Va obrir els ulls i se´n va anar a gitar-se amb la seguretat de que sa casa i aquells que l´habitaren, romandrien sempre en el seu record.
2 comentaris:
I ara romandran sempre en aquest escrit!! Que bonic Agus, tio escriu un llibre per favor!!!
Impresionant...eixa olor, eixe record...ara no puc parar de plorar, jejeje, gràcies per aquest escrit! T´estime i et trobe molt a faltar!
Publica un comentari a l'entrada