dimarts, 24 de juliol de 2012

Tornar a missa

L'altre dia vaig anar a missa. Per desgràcia, feia un any que havia faltat la iaia, i l'efemèride exigia la cerimònia cristiana corresponent. Parlava en els darrers posts de la religió, com un afer que, en tot cas em resulta llunyà, alié i fins i tot indiferent. Tot i això, he de confessar , com també vaig dir, que són molts els moments en què em debat entre un ateïsme beligerant i un marcat agnosticisme. De vegades, pense que negar l'existència d'un ser superior implica consegüentment afirmar la presència d'una altra cosa que, sent jo profundament empíric, arribe a desconéixer. Demà voré com m'alce.

La qüestió és que, vaig assistir per l'estima, respecte i record que li dec a una persona que sempre ho va tindre cap a mi. El convent, gèlid a hivern i farcit de palmitos a l'estiu, estava atapeït de molta gent coneguda, de bons familiars que no veig quasi mai, i persones anònimes, que imagine que van compartir algun moment de tàbola, festa o rialles amb una persona que allà on anava es guanyava l'auditori. I m'enorgulleix de veritat.

No recordava el formalisme d'aquestos ritus, però em va sorprendre la pompa inicial amb un nou retor que es dirigia flotant a l'altar acompanyat pels acords de Händel i sota una sotana que en acabar-se la missa es podia escórrer de suor acumulada. Els prelats caldosos, haurien de rebel·lar-se contra aquest atemptat a la higiene i salubritat pública, i demanar quelcom més fresquet, amb més transpiració. Ai el destape!

Altra de les coses que em cridà l'atenció fou la retòrica grandiloqüent, sovint abstracta i embolcallada d'una boira difusa de termes, paraules i històries que desprenien irrealisme i inversemblança. “Misericòrdia”? “Reino de los Cielos”?. El retor doncs, amb un castellà dominat per eles remarcades i s sonores intervocàliques –demostrant que el valencià és la seua llengua materna- , es va atrevir a fer un sermó...


Animat per la basca de juliol, va començar a reflexionar sobre el paper de les normes amb un iuspositivisme colpidor. Avesats aquestos paios a la llei moral, em va sobtar l'al·lusió a l'incompliment normatiu que va fer aquest senyor: “ No se pueden cumplir las normas sino amas a Diós”. Reitere: “Únicamente se puede dar cumplimiento a las normas, si se tiene amor en Diós”. Nyas coca! De primeres, vaig pensar que aquest capellanet convençut ens estava prenent el pèl. 6 anys de carrera enfonsats i rebatuts amb una frase que va seguir amb la referència: “El amor a Diós se demuestra viniendo todos los domingos a misa. ¿Qué es eso de que hoy no me apetece y me voy a la playa o al cine?”. Algunes iaies rosegaaltars tremolaven i assentien amb vehemència. Alguns perduts, devien estar experimentant un sentiment de regomell. Altres com jo, des dels darrers seients, ens pegàvem colzades encara meravellats de vore com el retor pixava fora del test pretenent ser convincent.

Eixint de l'església, entre la primera indignació i posterior indiferència, vaig tornar a sentir que aquella casa, on vaig aprendre un dogma amb tantes hores de despreocupació, i el vocabulari emprat, artificiós i resclosit, no s'adeqüaven ni al nostre context històric, ni molt menys a la meua cosmovisió.

Que no m'esperen els diumenges. Simplement, que no m'esperen.

Cap comentari: