dimecres, 16 de maig de 2012

50 anys de "Nosaltres els valencians"


Normalment, els aniversaris, efemèrides de tota producció artística fan girar un poc més si cap l'atenció vers les mateixes amb una intensitat renovada. Almenys en el meu cas. I més si han sigut obres cabdals per a generacions senceres, o gèrmens de moviments.

La meua adolescència fou un cúmul de renúncies preestablertes, reflexions profundes i noves idees que a contracorrent, van fer que assumira una determinada cosmovisió a nivell social i destacadament nacional. He de reconéixer, des de la relativa perspectiva d'uns 25 anys complidets, que aquells pensaments eren un tant primigenis i impulsius, propis d'aquella edat, quan les utopies no eren gens utòpiques i les postures de "màxims" sovintejaven les meues converses. Que ningú em malinterprete. Tot és relatiu.

Tindria jo uns setze anys quan allò que finalment va fer trontollar els esquemes anteriors i facilità la definitiva presa de consciència -tal vegada en un intent de reafermar tot allò que ja feia mesos que es coïa al meu magí- fou la lectura sencera de Nosaltres els Valencians de l'intel·lectual suecà, Joan Fuster. Sencera, sí. La densitat i estil literari de Fuster em van fer abandonar el primer propòsit un any anterior. Que els guardians de les essències em perdonen per aquesta temptativa frustrada doncs.

L'obra, publicada a l'any 1962 ha complit aquesta setmana 50 anys. Poca broma. No cauré en l'error dogmàtic d'agafar-la amb la fidelitat militant que  exigeix una Bíblia. Perquè em trairia a mi mateix i fins i tot al mateix Fuster, àvid de ser l'arrel primera de discussions i replantejaments al voltant de les seues tesis alhora que volenterós de focalitzar l'atenció - quasi inexistent- sobre la nostra "qüestió nacional". No obstant això, és indiscutible que l'assaig sobre que tracta la història i la identitat col·lectiva dels valencians encengué la flama d'una nova corrent de pensament procliu a la correcció d'una amnèsia col·lectiva que conduïra cap al redreçament nacional del nostre País. Al mateix temps, fou la causa de reaccions furibundes -sovint malintencionades- que perseguien la dimonització de l'escriptor i el moviment consegüent.


Observant el capvespre de la Plana de Castelló des d'un seient incòmode del tren de rodalies, he tornat a obrir, anys després un vell exemplar que romania intacte i imperturbable des de l'última volta que el vaig deixar. Tan sols han sigut unes poques pàgines, però mentre recorria els camps de tarongers camí de València - escenari apropiadíssim- he pogut assaborir el regust que tenen els llibres rellegits per segona o tercera vegada, amb la captació de nous detalls i idees que no havia observat o que potser havia oblidat.

De vegades, crec que és absolutament necessari reobrir i redescobrir els llibres que han marcat la nostra trajectòria, perquè sense pensar-ho, constitueixen el nucli i l'essència de la nostra personalitat, ens reafermen i ens permeten gaudir novament de manera diferent.

Crec que a la tercera, sinó passa res, també me'l llegiré.

Salut i Joan Fuster

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Les teues reflexions m'han fet ganes de rebuscar per casa mon pare on estarà el meu exemplar, i rellegir-lo més de vint anys després....

Paco Santamaria

Laia ha dit...

Algun dia jo també aconseguiré passar de la pàgina ternta...o això espere!