dijous, 18 de juliol de 2013

Dualitat



Fa temps, algú, inspirat per les essències i el dogmes intransigents em va dir que era massa fluixet. Hores més tard, i animat per l’esdevenir d’altra conversa, algú em va acusar de ser un radical. I així, entre l’ortodòxia més recalcitrant i la comoditat més conservadora es troba un servidor que, conscient o inconscient defuig, sense perdre l’esperit crític, de veritats absolutes i posicionaments perennes. 

No seria sincer si no diguera que, aquesta pseudofilosofia, la de la recerca de la virtut en el dubte constant,  conté un lleu pòsit literari. Perquè a fi de comptes determinades lectures, vulguem o no, acabem determinant indefectiblement la nostra cosmovisió. 

Jo sempre he tingut la tendència natural i involuntària d’identificar-me. Quan llegia Niebla d’Unamuno, eixa nivola de monòlegs escèptics i diàlegs surrealistes entre protagonista i escriptor, trobava un cert paral·lelisme amb Augusto Pérez, aquella animeta feble i obsessiva, que fins i tot dubtava de la seua existència. Quin panorama. 

No obstant, l’alter ego més evident el vaig trobar amb Frederic Genovard, el protagonista indiscutible de Temps de Batuda d’Enric Valor. Aquest, envoltat per la mansuetud de les muntanyes, reflexionava al voltant d’una guerra durant la qual, defensar postures moderades i de commiseració cap a persones de l’altre bàndol, podia ser considerat un acte facciós i digne de la major de les traïcions. Aquest mestre de 25 anys, comunista d’educació burgesa,  propietari sense massa afecció i per herència, és l’espill més clar d’aquelles persones que, sense una clara necessitat de fer-ho, sacrifiquen bona part del seu status quo i es democratitzen per humanisme, justícia i equitat. Sense rebre cap altra cosa a canvi que disgustos, planys, prejudicis i sospites. 



I aquestes renúncies parcials, per als que hem pres els riscos inherents d’assumir-les, tenen la conseqüència més immediata de fer-nos relativitzar-ho tot, de pensar de cor i cap, de sortejar (no sense dificultats) la incoherència i consegüentment, d’aprofundir en la nostra dualitat. 

Perquè aquesta condició dual, càrrega i privilegi d’aquells que decideixen trencar alguns esquemes i capbussar-se, sense necessitat, en profunditats socials i nacionals que no els pertoquen, hauria de ser com a mínim, digne d’estudi. Perquè no negarem que els envolta un cert risc d’hipocresia. I perquè qualificar-ho d’heroïcitat seria massa autocomplaent. 

Ser dual comporta haver tastat la mediocritat de l’opulència i haver envejat l’estoïcisme i la dignitat de la pobresa. Ser dual et permet dinar amb liberals i sopar amb abertzales amb el mateix somriure i companyonia. La dualitat possibilita que aquelles esquenes acostumades a matalassos de làtex, fruisquen sense cap misteri d’una nit al ras, al cim pedregós del Puig Campana. El dualisme implica viure en ciutat i enyorar un poble. Rebre l’educació escolar mitjançant la llengua que no sentim a casa. El vegetal amb pernil. Haver rosegat altars i anys després somiar amb expropiar-los. Plis plai sense gel a l’Alcoià i burret amb dos glaçons a la Marina. De clàssica a tecno. De vals a salsa. D'ordinador a màquina precintadora...

Tant fa. Parlem, en definitiva, de cercar la flexibilitat en detriment de la puresa. De gaudir de la diferència i evitar postures estantisses. I això, per a aquell que ha sovintejat realitats tan heterogènies i animetes tan diferents, més que un mèrit, es tracta d'un hàbit natural que condiciona per sempre la pròpia personalitat. 

I anem fent.

1 comentari:

Paco Santamaria ha dit...

Cada vegada que llegixc algun dels teus escrits em venen al cap molts records de la meua joventut... encara recorde com en un acte al principat de catalunya un "ortodox" del IPC em va dir que jo mai podia ser d'esquerres perquè mon pare era autònom... el mal era que jo era tan jove i ingenu que vaig estar un temps rumiant sobre el tema....
Paco Santamaria