dimecres, 15 de gener de 2014

Et posaran l'os!

Sempre he sentit a casa que quan una persona visita un lloc per primera volta, “se li posa l'os”. Ja pot ser una ciutat, un altre país, un poble proper, una muntanya o fins i tot un racó del mateix terme. Però sempre, com una mena de benvinguda, parlem de posar l'os a aquell que arriba per primera vegada a un lloc determinat.
Desconec si aquesta expressió ultrapassa el terme d'Onil o les carenes que rodegen la Foia de Castalla. Tanmateix, es tracta d'una dita que jo he vingut escoltant sovint pel privilegi d'haver visitat indrets molt diversos i llunyans, així com per la picardia d'aquells que sempre tenen la sentència a punt.
No deixa de ser tampoc una frase amb un cert component infantil, perquè jo, de menut, recorde haver-me cregut la broma diverses vegades. No tindria jo més de 5 ó 6 anys quan vam haver de visitar Banyeres. Com el meu iaio matern provenia d'aquell enlairat poble de la Mariola, supose que deguérem acudir al cementiri, a algun casament o simplement a saludar a alguns d'aquells parents que encara hi resideixen.
A mitjan camí, pujant pel Canalís -el port de muntanya que uneix ambdós pobles-, se'm va ocórrer dir que jo mai havia estat a Banyeres de Mariola. Tan a prop com ho teníem! Ignore qui ho va esmentar, però sí recorde ben claret que algú em va advertir a l'instant: “Ui, doncs en arribar et posaran l'os!”. La veritat és que vaig passar la resta del viatge atemorit pensant que possiblement a l'entrada o a qualsevol costera d'aquest municipi, estaria esperant-me un posador d'ossos per a ajustar-me'n un al meu cos. Jo no sabia ni si em quedava algun lloc de l'esquelet per cobrir ni si em faria mal aquella operació. Però crec que mai he rebutjat amb tanta força la delitosa experiència de travessar aquelles muntanyes. Com deia, després d'aquell ós inicial me n'han afegit molts més. Cadascun amb el seu particular record incorporat.
Reflexionava sobre tot açò la setmana passada quan, animat per l'últim dia de vacances i la poca vergonya de no haver-hi estat mai, em vaig arrimar tot sol a Agres per tal d'ascendir al Montcabrer. Aquest cim de 1390 metres que des d’Alcoi o Cocentaina es percep com un Olimp, ha esdevingut sempre un referent geogràfic i natural per a molta gent. Malauradament, ha estat també objecte d'incendis recents que han enfosquit una mica el seu paisatge. No obstant això, des de l'inici al vetust Convent d’Agres, passant per refugis i caves de neu, fins al pic; fou una excursió acolorida, d'introspecció i de descobriment. Com les que m'agraden.
Des d'allà dalt estant, albirant l'Aitana, el Benicadell, el Reconco, el Montgó o fins i tot l'illa d'Eivissa, vaig pensar que aquell ós que m'acabaven de posar no deixava de ser simbòlic i especial. Perquè feia temps que el buscava i perquè sempre he mirat cap a les nostres muntanyes amb una visió mística de conte.
No cal dir que quan vaig baixar a dinar a Agres, mentre plenava la botella d'aigua a una de les nombroses fonts del poble, me'n van afegir un altre.

Els ossos són infinits i els millors, de vegades, es troben a només pocs quilòmetres de distància.








 

Cap comentari: