dilluns, 10 de febrer de 2014

Homenatge a Paquiña


El matí oceànic d'A Guarda va amanéixer com acostumava per a aquella dona avesada a la mar. Les ones, altives i desafiants trencaven vehementment en aquell castigat roquissar intransitable. Una vegada més, li calien dos ulls al tòs per tal de prevenir un sobtat i cruel designi de Posidó. Un sisé sentit atàvic que copsava a l'acte l'eventual virulència d'aquelles muntanyes de sal aponentades.  

Aquella dona rabassuda, d'edat remota i ben lligada, anava a pleret pels penya-segats ombriencs, cercant racons anònims, atapeïts d'aquells crustacis universalment cobdiciats. En aquell punt amagat de la costa, mentre que amb aquella llarga cabadoira arrencava a destall aquell parell de quilos de percebes, diverses gotes coentes de l'última onada li queien des d'uns cabells aspres i vetusts.
Llàgrimes de supervivència. Glops de mar.

Al cap i a la fi, a aquella senyora -posem-li Paquiña- ningú li podia donar lliçons de dignitat.

1 comentari:

Morning Star ha dit...

Una meravella d'entrada.