dijous, 13 de març de 2014

Acomiadaments forçats

Davant la imminència d’un comiat pacífic però anunciat, u només es planteja fixar la vista enrere a mode de balanç. Malgrat no haver comptat amb moltes experiències laborals prèvies, tinc la intuïció de que totes, d’alguna manera, acaben transmetent un cert solatge, una combinació de fets, molèsties i coneixements que, com a patrimoni immaterial adquirit, carregues a l’esquena per a la perpetuïtat. Un aprenentatge poc profund i molt pragmàtic a l’hora d’afrontar futures vicissituds i petiteses de la vida.   
 
La vessant personal però, em sembla més complicada. L’escenificació de l’acomiadament – provisional o definitiu-, se m’apareix com una situació incomodíssima, que sovint tracte d’evitar de manera covard i escàpola amb frases fetes, absolutament marcades per la pressa de passar el tràngol. L’artificialitat, els convencionalismes, o bé les emocions incontrolades són circumstàncies que m’avergonyeixen. Acomiadar-se de festa, acomiadar-se a un aeroport, a una estació o bé a la porta d’un despatx, per a  -qui sap-  no tornar mai més.  Fins i tot quan  et dic adéu des de la porta, amb un cúmul de ràpides besades condicionades pel fred, i la serenitat de retrobar-te a l’endemà.
Hui, després d’uns mesos, hauré de forçar un altre adéu amb la continuada utilització de fórmules sintètiques  que aparenten deixar les coses inconcluses.  Jo no me’n vaig, sóc qui torna que diria l’Ovidi. Em sembla bé. Així és com m’he d’acomiadar. Al cap i a la fi, estic segur que es troba més a faltar l’absència que la presència.
I així és com, tal vegada, tornaré.