Penals errats

Entre una de les tantes foteses que més m'agraden es troba, en un lloc privilegiat, el futbol. Aquesta afició secular, mantinguda al llarg dels anys, s'inicià a l'habitació conjugal dels meus pares amb el potent xut d'aquell Koeman vestit de taronja i l’esclat golejador de Julen Guerrero, aquell neòfit ros de Portugalete. 

 

No gosaria dir que el Marca em va fer llegidor, però cal concedir-li alguns dels fonaments d'aquesta condició. Amb set anys ma mare passava a pel periòdic tots els dies. I si no li donava temps, a l'endemà ja en tenia dos reservats a la papereria. Em venen a la memòria la quantitat de duros esmerçats amb aquell àlbum de cromos. En una ocasió em vaig arribar a gastar 300 pessetes!

 

Les coses han canviat, i ara, amb molta tranquil·litat, els partits han esdevingut l’excusa perfecta per obrir-se un potet de cervesa, un paquet de pipes, o fins i tot, assaborir un plat de caragols en plena exaltació col·lectiva, al bell mig de l’estiu colivenc.

 

Jo sempre he sigut un poc torpall amb la pilota entre els peus, malgrat que parar-ne no se'm donava malament. A pesar de tot, totes aquestes coses m'han anat configurant una cultureta i un cert bagatge futbolístic que em faculta a participar en les converses amb certa afecció, rigor i memòria.

Els col·loquis però, no sempre són favorables i davant les evidències de tota aquesta hipèrbole pseudoesportiva, a vegades he hagut d’exercir la seua defensa amb una notòria debilitat argumental que reconec: el meu raonament favorable al voltant de tot aquest món, no s'estén més enllà de l'esfera de l'evasió i l'entreteniment personal. Del panem et circensem strictu sensu.

 

De vegades, tot just acabada una conversa, m'esmusse només de pensar amb quina relativitat i normalitat ens referim a les immenses xifres que es gestionen, a la corrupció sistèmica. Com si els 25 milions, 50 ó 70 constituïren petiteses alienes a les actuals frustracions personals i drames econòmics.

 

Despús-ahir vaig tornar a Mestalla. Feia molt que no xafava aquest estadi envellit, d’afició extremadament exigent i susceptible. Malgrat l’empat a 1, no vaig tornar a casa massa satisfet. A la constant grolleria que una digna Paquita Rebentaplenaris em vessava a la soca de l’orella, vaig haver d’escoltar molts insults sobre la mare de l’àrbitre, sobre la procedència geogràfica de l’equip contrari. Fins i tot, vaig haver de presenciar com dues persones aguantaven estoicament tota classe d’ofenses i recriminacions, pel simple fet de manifestar-se seguidors de l’esquadra visitant. De positiu, absolutament res.

 

La llàstima és que tota aquesta barroeria no es redueix només a Mestalla, sinó que sospite que es tracta d’un fenomen generalitzat: el futbol promou i canalitza la irracionalitat de les persones. No vull resultar demagògic, però de tant en tant, m’agrada imaginar quants governs trontollarien si la meitat de tot aquest furor irat es dedicara a reivindicar i a rebel·lar-se .
 

Només començar la segona part, Aritz Aduriz va anotar des dels 11 metres. Malauradament, el futbol porta massa penals errats que redunden en el descrèdit i la desafecció.