dilluns, 1 de desembre de 2014

Per què vos escric?

A risc de semblar un romancer, he de reconèixer que la constant desubicació personal ha determinat el meu procedir des del primer bri de coneixement seriós. La meua fatalitat airejada als quatre vents és haver estat atret per la llunyania de les rareses. Què hi farem!

El contrastos entre la impersonalitat urbana de la rutina i aquells estius d'infantesa a Onil, envoltat de carrers i paratges pobletans, han suposat una sort de gàbia idealitzant de la qual no me n'he pogut sortir mai. La presència dels iaios, a tota hora curosa i exemplificant, em va posar en contacte amb un imaginari col·lectiu ple d'històries, contalles, memòries i paraules molt diferents a les que s'escoltaven per la ciutat, ja ben immersa en el procés alienador de la homogeneïtzació cultural. No és cap misteri l'estat precari del valencià a Benidorm, el meu estimat lloc de residència. Aquella identitat s'ha manifestat com una herència que calia conservar i difondre al municipi turístic ja que, llevat d'algunes excepcions eventuals, només es fa visible al més pur àmbit domèstic i festívol.

Aquest leitmotiv preservador sempre ha desfermat els meus instints empàtics a l'hora d'atraure a qualsevol company al terreny de la normalitat cultural i lingüística. Una drecera no exempta de bel·ligeràncies externes i internes que de vegades costen de pair. Tanmateix, no puc negar que, a pesar del positivisme sempre pacient i malgrat la meua condició d'advocat no exercitant, no gaudisc de l'habilitat de la retòrica convincent per fer front a aquestos moments de confrontació. La immediatesa del directe és doncs, una circumstància que supera i estenalla la meua capacitat expressiva, sempre necessitada de l'assossec i la ponderació que exigeix el rigor.

Així, les paraules escrites han significat el meu personal mitjà d'expansió per tal d'explicar les inherents anomalies personals i nacionals que m'han llevat la son des de fa molts anys. Des de menut, sempre callat i observador, recorde la fixació per fer meu aquell món infinit i descobridor dels mots. Des de la lectura infantil fins a a les converses dels majors. Des de l'enyor cap als arcaismes rurals i meteorològics fins a l'adopció secreta dels neologismes que ja empraven els companys. El bolígraf i la tecla, espases i escuts contra la timidesa, han esdevingut així, els millors portaveus i intermediaris d'una ànima introvertida i necessitada de lliurar la pròpia cosmovisió cap a l'univers més proper.

Al capdavall, escric perquè em cal fugir d'una presó autoimposada, dels barrots irrellevants de la pròpia intranscendència.  

Cap comentari: