dimecres, 1 d’octubre de 2014

Privilegi o rèmora

Quan hom rep un bany de pragmatisme de pluja fina, automàticament queda desproveït de qualsevol bri de poesia acaronadora, de qualsevol prosa valenta, de la dolçor que de bestreta s'hauria de pressuposar a tot tracte amb el proïsme. Tot allò que ens commovia es presenta com una innocentada de mal gust, totalment prescindible per als puristes de la moral ubèrrima. La cosmovisió genèrica actual redirigeix les ànimes cap a l'onanisme fútil, cap a la més aspra supervivència, cap a la superació trepitjadora per tal d'esdevindre models del triomf corrent i egòlatra. La irracionalitat ens sobrevé al bell mig d'aferrissades discussions, i la vanitat competitiva trau el cap per mostrar-nos els primers indicis d'un cor ben pelut. Els processos d'empatia són inútils quan es tracta d'arribar alt a fi de marcar paquet. Generalment, l'ésser humà és presumptuós per naturalesa.

La trinxera pot semblar un caramel que dignifica. La trinxera és un luxe accessori per a desqueferats. La disjuntiva està servida. Aquest perpetu oxímoron conté la vella disputa mental que ocupa llargues caminades i insomnis perllongats. Les circumstàncies successòries que poden constituir una rèmora o un privilegi segons què. Segons quan.

És que algú se'n pot escapar d'aquesta fatalitat? Tirar pel dret cap a l'alliberament personal ple és, a hores d'ara, una entelèquia sumaríssima. Només per deferència, aquells que intenten marxar a través d'aquesta heroica drecera mereixeran que ens acostem agraïts i admirats a la cerimònia del seu soterrar.

I ara s'ha esgotat el temps d'olor a roses.
-Arthur Caravan-


Cap comentari: