dimarts, 10 de maig de 2016

Una nit d'enyor

De tant en tant es veia internament forçat a tornar a l'oracle de la infantesa, on els somnis cobraven realitat a través de l'esdevenir habitual i excepcional de les coses petites. Sovint, de manera quasi mensual i amb qualsevol mínim pretext, acudia fidel, una vegada més, a la casa pairal en la qual també s'havia criat a temporades. Els records suraven en l'atmosfera d'aquell carrer de poble, des d'on accedia a l'habitatge dels benvolguts avant-passats. No hi havia nit, per lluny que fos que no es projectaren al seu cap un seguit d'imatges evocadores d'aquells dies de joia, dels racons oblidats de la casa i d'aquells que l'habitaren. Amb la perspectiva dels anys i la sensació involuntària d'anar oblidant detalls, només podia arribar a concloure que ningú pot arribar a ser mereixedor d'aquella estima.

La bossa de mà romania a la porta. Com sempre això implicava tornar i marxar: els verbs que repetien una vegada més aquella història efímera. Allò havia canviat molt però hi romania l'antiga essència metafísica i el lligam inexplicable dels llocs acostumats. El silenci profund palesava el fet de que hi mancaven les persones. Recordava amb certesa el contingut de totes les estances que ja no hi eren. En efecte, qualsevol mínim detall no es va lliurar de l'observacio avesada -i altrament perduda- d'aquells anys de feblesa i introversió. A qualsevol calaix encara trobava una memòria. Els últims pots de tomaca en conserva seguien figurant al prestatge un pastador gelat. La romana encara el pesava i els vestits de Festes li conferien eixa olor característica als armaris. 

Sense poder dormir, es concentrava en el soroll constant de la pluja de maig. Al pati, el crepitar de la uralita amb es barrejava amb lleus tocs de campana d'altes hores i la pau era absoluta. Ben a prop de l'alba un allau d'instants perduts s'amuntegaven sobre aquell edifici que també pretenia que fóra la Casa de tots. 

I amb els primers tocs de l'alarma i la llum filtrant-se per la claraboia entenia que enyorar suposava fer memòria dels moments i llocs on va ser molt feliç.



Cap comentari: