dilluns, 6 de juny de 2016

Em confesse

Una vegada, havent expressat amb honestedat la meua incapacitat manifesta per a certes coses, algú em va bonegar amb el pretext d'una autoestima baixa, d'una situació exempta d'ambicions personals, d'una nul·la creença en allò que desenvolupe, de la por a equivocar-me. En efecte, el diagnòstic era exhaustiu i molt ben trobat, encara que previsible. No tinc cap cuirassa robusta que m'atorgue per fora l'aparença segura i perfecta que em falta per dins. El meu escut personal és tan permeable que, a primer colp de vista és impossible amagar determinades vergonyes, defectes i la resta de futilitats moralment reprovables. Circumstàncies que, per altre costat, esdevenen protagonistes mentre les glòries etíliques redunden en una identificable bipolaritat. Però tant fa. A mi, que cada dia sóc més egoista, més hedonista, més selectiu i més escèptic, totes estes coses m'avorrixen cosa de no dir, tot i reconèixer que en no poques ocasions han estat objecte de preocupació, regomell i reprensió per la meua part. La vanitat, per feble que siga, és un dels verins inherents a la condició humana.

Des del punt de vista general, la meua inutilitat és bastant notable, tot i que compte amb la insistent voluntat d'aprendre i seguir avançant. M'interessen tota classe d'arts, esports i altres disbarats amb cap connotació pragmàtica que desenvolupe de forma mediocre, sense constància i amb el perenne costum de no saber dir que no. Mestre de poques coses, vaja.

Per bé que a priori puga paréixer el contrari, la gent propera ho sap de bona mà: els interessos crematístics mai m'han llevat la son en absolut, sinó fóra perquè estic pagant una hipoteca, per la vergonya de demanar i perquè sóc un bon vivant i un capritxós per a certes coses. La meua virtut més destacable, per a la qual destine bona part del meu erari de petit burgès, és rossegar i engolir amb abundància, sense distincions i sense cap altra limitació que la que m'imposen la cremor i les dones, que no volen que el meu estómac esdevinga una caixa de bombes. Com aquella dita del pobre: abans rebentar que sobre.

I cal dir-ho clar: la meua capacitat de lideratge i picardia econòmica és tan nul·la que qualsevol empresa a les meues mans duraria de Nadal a Sant Esteve. Sóc tan bona persona que sempre tinc el pensament posat en l'altre, que la competitivitat me la passaria, si no fóra per les circumstàncies, per l'engonal a tothora. I és que com em va dir ahir un bon amic: mai serem bons empresaris, però tu i jo plenaríem parròquies cada diumenge.

Després d'este bany de realitat, sempre exempt de falsa modèstia, la meua edat relativa i un cert orgull extret de les entranyes em conduixen a revertir parcialment aquest estat passiu amb una iniciativa pròpia. Una idea que, per fi, llance i lidere jo. Tal vegada la primera proposta de ma vida. L'any que ve, si Déu vol, jo arribaré a la trentena i aquest blog discontinu en farà 10 des de la primera entrada. Eixa classe d'efemèride mereix reconcebir aquesta bitàcora per tal de presentar-la en format de llibre físic, amb tots els riscs, totes les il·lusions dipositades damunt la taula. Sense cap altre ànim literari que aquell que obliga el rigor. Amb l'ajuda i suport de les persones de veritat. Amb la ferma voluntat d'autoafirmació personal i de començar a escriure per mi mateix -valga la redundància-, sense ingerències, els fonaments i desitjos d'aquesta vida feliç i paradoxal. 

Màquina avant.





Cap comentari: