diumenge, 7 d’agost de 2016

In Benidorm

Cau novament la nit d'agost, de basca africana, en aquesta urb transformada per la massiva arribada de turistes eventuals i estiuejants habituals. La boira humitosa és tan densa que acaba endinsant-se per tota classe de porus del cos, impedint la necessària son d'aquells que treballen a l'endemà. No en sóc amant dels aires que em ressequen totes les vies. És un fet evident que aquests aparells del dimoni em provoquen bona cosa de constipats estiuencs de llarga durada. Fins i tot encara més que les tramuntanades aitàniques. Amb tot, no corre ni un bri de llevant, i suar al llit no constitueix un dels ideals fonamentals que hom té al voltant de la qualitat de vida. Encenc, remolant, l'aire infecte i tanque les finestres a fi d'aconseguir una bona aclimatació que em permeta dormir sense interrupcions.

La meua relació d'amor-odi amb Benidorm accentua el segon substantiu a mesura que entren els mesos d'estiu, especialment juliol i agost, quan, amb el bon oratge i les vacances pagades, practiquem una necessària genuflexió cap al visitant. Els hotels estan plens a vessar de turistes a la recerca de preus baixos. La platja, en altres dates seductora, es transforma en un terreny minifundista de tovalloles i para-sols que provoca tota classe de bregues per les servituds de pas i les reserves. Les piscines, imprescindibles,  són dipositàries d'olis, cremes solars i pixarrades. Estacionar és missió impossible i l'alternativa del servei de bicicletes constitueix una heroïcitat, atès el mal estat dels aparells i el dens trànsit rodat i humà. Tot açò a mi em ve de nou ja que, fins no fa molts anys, m'enviaven a passar els estius a Onil, a la muntanya continental de nits agradables, d'obrir la porta i eixir al carrer a prendre la fresca. Malauradament, tot això s'ha perdut.

A estes altures del mes, és quasi impossible fer-se un lloc als atapeïts racons del centre urbà, que a poc a poc va deixant de ser històric. La poca afecció al patrimoni en els darrers cinquanta anys resulta patent quan, passejant per aquests carrers, observem que moltes de les antigues cases baixes han estat transformades en blocs de pisos heterogenis, en locals d'oci d'ornaments i il·luminacions gens coherents, en edificis públics horripilants, deixant a les poques vivendes antigues que romanen com a illots esmaperduts en la dinàmica del progrés. El que ja està fet és irreversible i amb això s'ha de conviure. No obstant això, alguns no podem evitar la comparació amb aquells llocs on, la preservació de la identitat arquitectònica, econòmica, cultural i lingüística ha esdevingut un recurs turístic molt valorat.

Tot pren un caire artificial. A banda del sol, la platja i algunes festes pròpies, oferim amb desmesura les tendències, els menjars, les begudes, les modes de la globalització, els personatges més coents de la telebrossa, obviant sovint l'existència d'uns trets històrics, naturals, gastronòmics, culturals que, a força de l'endogàmia i el complex d'inferioritat deixem de banda deliberadament. L'èxit, etern i irrefutable, és l'argument indiscutible contra totes les meues dèries provocades per la calor i la gentada.


Aquesta sèrie de crítiques furibundes però, no amaguen la contradicció  de què jo en siga partícip, a benefici propi i de manera activa, de tot aquest desficaci reeixit i econòmicament contrastat que m'ha donat de menjar. Però sobretot provenen d'un sentiment ben fondo: a força d'anys estime Benidorm amb la certesa que m'atorguen els records, els bons amics, alguns racons i la resta de mesos de l'any que no són juliol i agost.

Si ens basem en la primera part d'aquest escrit, pecaríem dels prejudicis i superficialitats que sovint conreen - mal que ens pese - alguns subjectes relacionats amb l'esquerra i el valencianisme, ben teoritzats en els maximalismes xovinistes i dogmes amb vanitat. Benidorm, no es redueix a les meues crítiques, a l'alienació o al simple alcoholisme sota el formigó. Benidorm, per a tots aquells que ens hem criat i hi residim habitualment, és quelcom familiar, proper, entranyable i seductor. Aquesta ciutat és forn d'una cultura subalterna, qualificadíssima, d'artistes i lletraferits. El poble compta amb una societat civil diversa, metropolitana, conscient, arrelada. Un teixit associatiu i cultural extens, divers i no suficientment valorat. Representants públics com ara Josep Bigorra. Oracles com la Unió Musical que és ma casa, i els músics la meua família. 

Les Festes de Benidorm, totes aquelles tradicionals que provenen dels anys previs al boom, signifiquen un retrobament amb l'ideal de poble, amb les arrels perdudes, amb la tradició i la valencianitat. La llengua pròpia és ben genuïna, sonora i dolça. Aquesta ciutat és dipositària de gran quantitat de racons on es conjuguen tota classe de plaers hedonistes amb les amistats, de llocs on es menja i beu de categoria. Benidorm és sinònim de la identitat vital i arrelada de l'horta, de la proximitat a la comarca, de la tranquil·litat moguda de l'hivern. 



Quan l'altre dia interpretàvem amb el cor In Benidorm, una peça amb ritmes de swing i una lletra farcida de tòpics i odes a la felicitat, barrinava totes aquestes coses. En el fons m'agraden. I és que, en aquest poble, fins i tot les cançons, els moments i els llocs artificials són objecte de gaudi i entreteniment.   

Amb tot, i sent excessivament benèvol, desitge que arribe setembre amb totes les meues forces.  

2 comentaris:

maisseblog ha dit...

Tens molta raó!

Jesus moncho pascual ha dit...

(Només diré) El món camina. L'espècie humana s'adapta. És llei de vida.
Jesús