divendres, 26 d’octubre de 2018

Bicicletes i cerveses

Ser usuari del servei de bicicletes públiques a Benidorm és una heroïcitat digna d’epopeia. Practicar la mobilitat sostenible a mode de pedaleig no només requerix certa militància en els afers mediambientals sinó també bones dosis de paciència per a aquells que ens estimem no agafar el cotxe i donar mil voltes pel centre sense resultat. La cosa es complica quan t’enfrontes a una orografia gens favorable per al sistema de tres marxes. Costeres amb percentatges de categoria especial com la de l’Avinguda del Murtal que compten amb un carril bici sense transitar, si és que hom no vol deixar-se els pulmons entre ambdues direccions de la carretera. Encara sort que fa bonic, ens atorga certa distinció eco-friendly i va donar uns dies més de faena a l’adjudicatària!

El més flagrant de tot plegat és que, després de les diverses renovacions a les que seguixen uns mesos d’ús correcte, el servei torna a fer-se inoperatiu i calamitós. Bicicletes en mal estat, algunes d’elles sense pedals, cadenes soltes, rodes punxades. Per no parlar dels terminals des d’on es gestiona l’extracció d’aquests vehicles: funcionament nefast del tàctil de la pantalla, elecció de bicicletes que després no es poden traure, número de whatsapp per a incidències a les que ningú contesta. Amb aquesta queixa amarga –fonamentada en diverses ocasions consecutives sense poder exercir de ciclista urbà–, no voldria amagar cap realitat ni cap culpa: en la ciutat de l’aparença i la importància de la primera imatge existim (no defuig la primera persona) veïns incívics que tractem el mobiliari urbà amb la premissa de tenir més drets que obligacions. I també (sense cap sospita de turismefòbia) la presència ínfima però no per això menys notable de determinats visitants que aprofiten la seua estança per a lliurar els instints més salvatges i primaris de la condició humana.


Amb tot, l’absència d’aquests vehicles (la utilització dels quals ha estat prèviament pagada) em commina a fer el trajecte a peu, amb la visió de la platja de Ponent a la dreta, i avisar que arribaré vint minuts més tard. La reforma del passeig, abans decrèpit i desaprofitat, ha atret nombrosos comerços i bars de qualitat diversa, així com bona cosa de jubilats sense pressa, estiuejants desqueferats i aborígens que practiquen esport amb roba de Decathlon o passegen al gosset d’una manera estoica. Golafre de mena, m’enfile pel costat dels bars a fi de copsar qualsevol visió o aspecte culinari interessant per al meu apetit irremeiable. Vins de tota classe, menjars de plàstic, menús del dia infectes o atractius, olor extasiant a sardina, restaurants de tota la  vida, noves pizzeries, espais compartits i de gastronomia heterogènia, franquícies de moda, Andalusia, Bèlgica, gelats comercials, màquines hipnòtiques de granissat, iogurts gelats amb complements. La globalització a l’hora d’omplir el pap és positiva, si no fóra perquè en massa ocasions perdem pel camí les mostres gastronòmiques endògenes i digníssimes, relegant-les categories secundàries, als àmbits domèstics, festius o directament a l’oblit més imbècil.

Aquestes reflexions però, es veuen sempre interrompudes al mateix bar, davant la mateixa escena, de manera sobtada. La dona, amatent i discreta, rosega l’encisam mentre que el marit, jubilat, panxut i de mirada autosuficient és complagut pel cambrer amb un tanc de cervesa. Deixant de banda les nombroses derivacions que se’n poden extraure d’aquest quadre del Segle XX, per a mi, desqueferat i extravagant de sempre, el més greu de tot és la disposició del beuratge. Per quina raó de Déu (si no és per qüestions d’homenia o vanitat) es demanen i s’utilitzen gots de mig litre per a dipositar la cervesa? És menester? De no ser que es bega ràpid i en quantitat, la principal funcionalitat de la cervesa comercial –que estiga ben freda i lleve la set- queda en entredit. Almenys per a un neòfit aficionat. Com a mostra, els habituals solatges d’un dit de líquid amarg i calent. Tot això ho pense mentre evoque algunes visites a Colònia on, entre sons germànics i la fragància humida del Rin, els cambrers servien en safates d’ansa aquella Kölsh efímera de 20 centilitres en gots allargats, que reposaven mecànicament fins que algú deia ja n’hi ha prou.

El meu iaio estimat deia en vida que cada volta li agradava menys la cervesa. Confesse avergonyit no ser digne successor en aquest aspecte i menys encara ara que comence a fer esport i sempre, quan acabe, tinc la sensació hedonista de mereixement.

Cal que apanyen les bicicletes.

   


Cap comentari: