diumenge, 25 de novembre del 2018

D'un poble que encara existix


El silenci absolut testimonia la desfeta. Pobles sense gent, històries personals que cauen en l’oblit, sons, animals, treballs i cultures perdudes per sempre més, teules i bigues assolades, cases travessades per l’heura invasora i clivellades entre enderrocs irreversibles. He de confessar, ara que acabe de llegir La lluvia amarilla, que les imatges buides d’Ainielle m’han corprès profundament. El llibre, escrit per Julio Llamazares a l’any 1988, transcorre amb la cruesa del relat en primera persona del darrer habitant d’aquest llogaret dels Pirineus aragonesos que va ser definitivament abandonat a principis dels 70. A cavall entre l’oblit, la bogeria i el conreu obsessiu de la memòria, Andrés experimenta la trista partença dels darrers veïns, el posterior suïcidi de la seua dona Sabina, passant a sobreviure durant anys i estacions en aquest lloc remot, sense quasi cap contacte exterior, amb la sola companyia d’una gosseta que mimetitza del seu amo aquest sentiment amarg de soledat.

De manera casual, l’escriptor Jesús Moncada va publicar el mateix any Camí de Sirga, una altra novel·la excelsa que narra, entre altres circumstàncies, l’abandonament forçat de l’antic poble de Mequinensa per la implantació d’un embassament i el trasllat dels seus habitants a un altre nucli construït ex professo. Pitjor sort van córrer els nadius d’Argusino, municipi de Samora que a l'any 1967 va ser inundat i destruït per un pantà. Coses d’aquell “desarrollismo” i del progrés mal entès. A diferència d'altres pobles, els seus habitants no van tindre un de nou i es van veure obligats a emigrar altres localitats o parts de l'Estat. Encara em ressonen al cap les paraules de l’amic colivenc Pepe García: jo vaig nàixer a un poble que ja no existeix.

Reconec que totes aquestes contalles i causes perdudes, allunyades de tot el pragmatisme bèstia que impera als nostres dies em provoquen molta melangia i cert sentiment d’aproximació dolça. La passió pels centres històrics, la preocupació pels masos perduts a la serra, l’atracció vers tota classe de llocs decrèpits, etc. Tot plegat, en bona mesura, em va fer treballar un estiu a l’Associació del Barri Vell de Castalla com a pràctica del màster de Desenvolupament Local a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, al qual vam tractar el problema del despoblament de les comarques interiors des de diverses vessants acadèmiques i socials. Diagnòstics exhaustius, posada en valor del patrimoni natural, cultural, humà, propostes de redreçament, utopies compartides amb bona gent que de ben segur van inspirar la companya Glòria Tello, treballadora incansable, sempre rodejada de gats, amant del poble de Fanzara i que hui és tota una regidora de cultura de la ciutat de València. Poca broma.
És veritat. Existeix certa visió bucòlica, còmodament enfocada des de l’angle 100% urbanita, que només contempla els aspectes tranquils i sostenibles dels nuclis rurals, ignora en moltes ocasions les asprors de la terra, la flagrant manca de serveis, la llunyania de molts tràmits quotidians i administratius, així com moltes altres raons i vicissituds sociològiques que faciliten l’èxode dels habitants –cal fer esment especial als joves- que es veuen forçats a abandonar el seu trosset de món particular cap a les ciutats a la recerca d’oportunitats.


I què podem fer doncs a banda de pontificar còmodament des del balcó d’un gratacel vora la mar? Moltes dificultats realistes, cap vareta màgica i massa desitjos sense un corpus teòric solvent que els sostinga. No obstant crec principalment que cal assumir la consciència i combatre els prejudicis que assenyalen que progrés i ruralitat són incompatibles. Reivindicar la utilitat de l’escola rural, que unes mínimes infraestructures conviden a quedar-s’hi, que els serveis bàsics i quotidians estiguen a tocar i faciliten la vida digna. L’existència d’oportunitats. La presència d’iniciatives. Valorar la magnitud de les coses xicotetes, la proximitat, la felicitat senzilla, la cohesió, les festes, la cultura, les associacions. La sensació d’obrir la porta i trobar-te al carrer, passejar pel mig del carrer, prendre la fresca a l’estiu, la genuïnitat de la llengua. Plaers bucòlics i idealitzats en contraposició a la pressa, al formigó, a l’anonimat, la desconfiança i despersonalització de les àrees metropolitanes.

I sobre tot estar disposat a confessar-te que, qualsevol dia, no importarà abandonar l’urbs per tal de retrobar la nostra Arcàdia i refer conjuntament el vell camí cap a la felicitat.