Gràcies, mestre.

Uns minuts abans de l´alba d´un dia d´agost, allà dalt, vora l´Alt de l´Hisop, la Serra de Castalla en tota la seua extensió, prenia eixa majestuositat que conferixen els cims enlairats i el boscatge dens i abundant. Des del Maigmó fins a Castalla, els paisatges d´infantesa d´Enric Valor es presenten com a un veritable pulmó verd. La foscor de la nit romania encara per ombries i pinedes altes i extenses d´on provenien els primers xiulets i sorolls d´un ecosistema immens, que sent nostre, desconeixem o desconec en gran mesura.


M´agradava que el silenci i el xaloquet m´acompanyaren per una sendeta estreta i trencacames, que poc a poc anava sent il·luminada per les primeres clarors d´aquell sol que ataronjat, mandrós, tímid, quasi dòcil, traspuava per damunt de la Penya de Tibi, al capdamunt de la qual vivien les dues velletes de la Penya Roja. Des d´allà, albiràvem sense obstacles el Cabeçó d´Or, l´Aitana, el Puig Campana, el Menejador, les llunyanes serres de Ponent llunyanes, La Manxa tan propera i tan diferent, la Baixura Alacantina eixuta i aspra, la Mediterrània, Tabarca! i els pobles de la Foia. Com de bonica es veia la Serra d´Onil, matinera, tancant la immensa vall, protegint de la tramuntana i envoltant el meu poble pel nord.



Molt a prop, Planisses, aquella foieta petita i alta que apareixia en el segon volum del Cicle de Cassana Temps de Batuda com l´Almussai. Aquell raconet bucòlic, idíl·lic propietat d´Enric Valor, on Frederic Genovard va passar aquell estiu en què es va enamorar de la Ireneta mentre la batuda i la vida i els costums muntanyesos el feien gaudir d´una nova felicitat. Ja ho deia Valor, quan qualificava la seua obra de semiautobiogràfica.



La matinada va ser històrica, però sempre s´ha dit que càrrega agust no pesa. Vaig eixir a les 5 del matí de Benidorm per tal de retre-li aquell petit i simbòlic homenatge al mestre Enric Valor rebent els primers rajos del dia del seu centenari, a la seua terra promesa. Perquè durant tot l´any d´exili voluntari a Anglaterra, no havia pogut assaborir la gran quantitat d´activitats que s´han fet en el seu honor i perquè personalment li ho devia. En gran part sóc qui sóc, pense com pense, estime com estime, sent com sent i observe com observe, actue com actue arran d´haver llegit tota la seua obra i haver comprovat el treball constant i impagable per l´estudi i dignificació de la llengua pròpia, el compromís polític i nacional que comprenia idees redemptores molt nobles i l´estima profunda pel País i la seua gent. Perquè de llegir-lo, m´arrimava amb precisió als meus avantpassats que, coetanis seus, van estimar, viure i treballar en aquella vall tancada per quatre serres allargades i elevades.


Ja amb el sol fora amb la tranquilitat i satisfacció que dóna saber-se molt alt, mig centenar de valorians i valorianes, li vam fer un sentit i senzill homenatge al gran mestre Enric Valor el 22 d´agost, el dia que tot just complia cent anys. Vam llegir part de la seua obra i brindat amb begudes valencianes per la seua figura i pel futur del País Valencià. Per la seua memòria.

Mai et vaig conéixer, però t´estic profundament agraït.

Per sempre.

Aquest post s´hauria d´haver publicat el dia 22 d´agost, dins d´un homenatge virtual en xarxa. Aquell dia vaig punxar una roda i entre gosseres continuades i ocupacions variades no havia pogut ser. Valga d´humil i senzill record d´un valorià més.

A poqueta nit

L´altre dia, mentre les hores feixugues i tedioses s´esgotaven dins d´un tanatori tètric (epítet claríssim), un bon amic em va bonegar de bona fe per no actualitzar sovint aquest bloc. M´ho vaig prendre bé, però reconec que em va fer pensar i repensar les causes. La resposta és senzilla. Darrerament i l´últim any Erasmus concretament, no he estat tan expansiu com ho estava fa un parell d´anys. Tal volta per ignorància conscient, inseguretat sistemàtica o introversió crònica, probablement la barreja de totes elles. Les noves xarxes socials, en permetre una literatura curta i breu, també perjudiquen substancialment i lleven quota de poder a bitàcores com aquesta. Vici.

Recorde encara amb prou exactitud el dia que vaig deixar Southampton, després de 10 mesos d´estança. La petita lleonera que m´havia acollit durant tot eixe període anava quedant-se buïda de petits objectes, roba i pols. Em venien al cap els primers dies i les primeres sensacions estranyes, poregoses, desubicades; aquelles nits d´insomni insuportables, aquelles estones de recloïment voluntari, com qui cerca la felicitat amb curts però continus intervals de soledat. La meua trompeta, les feixugues però profitoses lectures de Sherlock Holmes en anglés, l´antídot contra l´enyor que suposaven les rondalles o els llibres de Ferran Torrent, el portàtil farcit de documentals diversos amb el qual em comunicava al món.

Ara, de nou a casa, a la Terra, tothom em pregunta per l´experiència, per les conclusions, per l´aprenentatge i em dóna la sensació de que a cadascú li dic una cosa diferent. Resumir Southampton amb una contestació o un post com aquest és bastant impossible perquè són moltes coses i perquè tal volta calga un poc més de temps i una altra perspectiva per tal de valorar-ho com cal. Seria bo reprendre aquest bloc com a mitjà d´expressió d´aquelles experiències, bones i roïnes, viscudes a Anglaterra.

Vaig marxar dubtós, condicionat per moltes experiències, per ganes de canvi, d´aprendre, d´adquirir un altre idioma, de noves experiències i amistats, per la voluntat de viure lluny i a soles, de créixer internament. Ho he aconseguit. No puc negar, que ha sigut un any difícil. La mort de la iaia, la infecció d´oïda (i la pèssima sanitat), trobar-me lluny dels meus, de la meua rutina, de les meues aficions, dels meus pobles i muntanyes provocava alguns atacs sobtats de melangia a una ànima enyoradissa com la meua. Ponderant ponderant, acaben guanyan les experiències positives. No seria sincer ni just si no ho diguera.

Tot açò ho pensava mentre tornava amb el cotxe de Sella a les 8 de la vesprada, amb les finestres semiobertes (o semitancades) a poqueta nit, quan els últims rajos de sol esmorteïts mostren amb altra llum les serres, els barrancs i els camins pels quals faria goig passejar en eixos moments. La ràdio a mitja veu, em preocupava amb els testimonis de Somàlia i el diferencial del deute espanyol respecte del bono alemany. La prima de risc ha superat els 400 punts bàsics per primera volta a l´Estat Espanyol. Poca broma.

El cas és que ha sigut arribar i encarar-me al teclat i acabar en mitja hora sense aturar-me a pensar res. Si totes les vesprades foren com aquesta...

Salut i futur.

De poble.

L´altre dia, passejant pel mig de la suor, la consegüent flaire a humanitat i les colzades que es reben metòdicament a un gran concert d´Obrint Pas, vaig destriar diverses samarretes típiques i conegudes. El nacionalisme valencià de concertet en tota la seua extensió diversa i de vegades antagònica (tics, prejudicis i escepticismes per a un altre dia) configura així una de les seues mostres de força en benefici de les serigrafies. El valencianisme (poseu-li les vostres definicions categòriques i dogmàtiques) és una mina per a aquesta indústria. Països Catalans, País Valencià, grups, partits, associacions, versos d´Estellés o paraules de Fuster, efemèrides, begudes, refranys, consignes il·lusionants, radicals i antisistema (i és que el sistema està contra nosaltres) colorixen unes samarretes que normalment es fan estretes després de la primera bugada. Per això sempre em compre una XL.

Sota banderes diverses i forçadament antagòniques (ja ho veieu, no eixim del cau), missatges compromesos i de resistència que arribaven des de l´escenari (riu-te tu de William Wallace) em vaig fixar en una samarreta fosca, simpàtica i no per això menys reivindicativa que jo mai podria portar. Els caràcters "M´agrada ser de poble" formaven la base d´un poble valencià menut, compacte, amb la cúpula de l´església i el campanar ben visibles. A l´esquena es podien llegir certes qualitats que contenen els pobles, els pobles menuts, amb un caire semirural, familiar i purificador. La tranquil·litat, tindre el camp o la muntanya a dues passes, els carrers estrets, sentir l´olor a la flor de taronger (poseu-li romer o timonet) o la de la terra quan plou, passejar pel mig del carrer, prendre la fresca a l´estiu o parlar en valencià configuren uns plaers tal volta bucòl·lics i idealitzats, però molt senzills, quotidians i preats en contraposició a la pressa, al formigó, a l´anonimat, la desconfiança i la despersonalització que viuen moltes zones urbanes. Jo que sóc un urbanita despistat i esmaperdut m´ho plantege sovint.


Quan a voltes observe l´arrelament, la forta identitat i autoestima, el coneixement absolut de cases, serres, llomes, barrancs, tolls o camins, la tradició oral i culinària o els jocs de carrer me n´adone i pense amb malícia genèrica que realment els de ciutat som uns inútils integrals. Almenys jo. I què me´n dieu de la desimboltura o el know how de poble ? Em referisc a coses tan senzilles com tindre absolut coneixement d´allò que li cal o li manca al camp o hort que conrees, fer el teu oli o el teu vi, saber utilitzar com cal la bassa, quin pardal està piulant, de quin animal és eixe cagalló, saber tindre cura dels animals domèstics (gossos, gats, porcs, conills o aviram), quin oratge farà demà, fer foc i brasilades potents amb els garbons, la ramulla i la llenya que t´has fet tu mateix per a utilitzar el teu propi forn i cuinar coques, o per a fer paelles i rostides que de només pensar-ho em sacsegen l´estòmac. I en podria dir més... A voltes em dóna la sensació de què tot aquest coneixement antic i primari, de transmissió muntanyarda o camperola, fa persones més íntegres, interessants, sabudes i felices. Cabories i destrellats.

Ergo, la samarreta adequada i sense cap mena d´autoodi o complex d´inferioritat urbà (Tampoc és això!!) seria "A mi també m´agradaria ser de poble".

Que vaja prenent nota el valencianisme artístic. De moment, jo acomane una XL.

Komfusió

Adés, mentre escoltava el so franc, delitós i punyent del darrer concert de Komfusió a les jornades de Sobirania alimentària d'Alacant he copsat tot d'una, un seguit de sentiments que m'han fet pensar. La distància i la situació passiva de sentir un concert en el que no hi ets et fa adquirir una visió més "objectiva" del so, de l'espectacle, de les perspectives de futur. Tal volta "objectivitat" no siga la paraula més adequada quan ja conec els temes, quan he observat de prop la progressió o bé sabent que els que toquen als vídeos del youtube no són sols companys, sinó grans amics tots ells.

Aquest era el quart concert de Komfusió i pel que m'han dit i he sentit, ha sigut el millor. Després d'uns concerts a la Tasca (Polop) i a la Siempre (La Vila) prou aseats i condicionats per la gran il·lusió que suposa un debut, el concert a la Platja del Paradís va ser més fluixet, però ben digne. Açò de vore com durant la teua absència es fa el millor concert de la curta però segurament llarga història de Komfusió, fa que em pregunte sense cap serietat i amb tota la bona fe del món, si serà possible que sense mi es faça la millor actuació del grup i si és que eixe toc de qualitat l'ha facilitat la no presència involuntària de la meua trompeta. Fora de bromes i tipismes, açò de gaudir d'un concertasso des de Southampton estant, em fa sentir des d'una gran satisfacció fins a un tendre enyor. Però sobretot, estic tranquil i altament emocionat de saber que vindran moltíssims i millors concerts en un futur a curt termini, facilitats per una progressió que a més de ser certa i diària (més bé setmanal) no deixa de sorprendre'm.


La sorpresa prové (i no seria sincer si no ho diguera) d'una paradoxa personal ben gran. Té gràcia que en el moment de major deixadesa i desmotivació cap a l'instrument després d'anys d'estudi, es presente un dels projectes musicals més engrescadors i ambiciosos que he tingut mai. Mai he deixat d'estimar la música, però l'estancament, la manca de constància, la dificultat de l'instrument, la priorització d'altres àmbits de ma vida i un cert pragmatisme, m'han allunyat prou d'aquells dies sencers dedicats a la trompeta. L'aparició inesperada d'aquest artefacte d'incerta però esperançadora explosió, ha fet que em replantege de nou la música com una gran afició, com un passatemps ben seriós. Cal estudiar i estar en forma per traure avant les composicions de Miquel amb un so net, amb un estil adequat. I també, com no, Quan ú estudia toca millor. I quan ú toca millor, s'ho passa més bé i gaudix. És un repte, ja ho sé.


Komfusió naix precísament de l'amistat, germanor, escenaris i concerts compartits per dos grups de la Marina Baixa, Gatxull i Inseminació, que tal volta en els últims temps s'havien estancat no per capacitat, sinó per falta de constància i tal volta de motivació. Komfusió en eixe sentit significa "Com si fóra fusió" ja que l'entitat i els enormes llegats musicals i socials d'Inseminació i Gatxull no desapareixen, sinó que queden congelats per tal de ser represos en qualsevol moment. La nova formació agafa en penyora alguns temes d'aquestos grups, cançons d'altres bandes experimentades de la Marina Baixa com Òwix o Sant Gatxo, l'herència musical de cantautors valencians i catalans de tanta altura com Lluís Llach, Raimon o l'Ovidi Monllor a més de composicions pròpies, fent servir eixa màxima de reinventar velles cançons i adaptar-ne de noves cap a uns estils variats propers al rock, al reggae, a l'ska, el funk o la música llatina que juntament amb una base solida i potent de metalls i amb l'emprempta de la terra que suposa la utilització de la dolçaina i el valencià com a llengua de cant i comunicació, conferixen a Komfusió una carta de presentació humil i familiar, però ambiciosa, moderna i seriosa alhora.

El grup està format per una colla de joves i no tan joves a banda dels incondicionals (el gran Fede, Marta, Jordi, Tòfol, Pinet, Vicent, Pepe i molts més) que ens han acompanyat als assajos i als primers concerts. Miquel Morales, al baix, a la veu i al que calga, és el cervell musical virtuós i privilegiat, que adapta i realitza composicions genials amb una facilitat prodigiosa, amb un gran gust, un vast coneixement i una excel·lent i personal pedagogia. Sergi Soler, guitarrista, un tipus irreductible (parafrasejant Miquel " un especímen estrany dins d'una societat perversa") que contrasta distorsions apocalíptiques amb un contratemps i un estil bluesístic singular. Kevin Lorenzo, un pianista tot terreny, deseixit, improvisador, assenyat, company de solfa, que aporta solidesa, serietat i coneixement al grup. A la dolçaina, l'esperit, l'emblemàtic, arxiconegut, pocavergonya i valencianot autèntic, Llauís. La bateria la fa cantar Jaume Galiana, l'alma mater, el temps adequat i perfecte, les fonamentades aportacions artístiques, els breaks difícils que pareixen fàcils. El toc eventual, però de qualitat a la percussió, l'aporta Josep Garcia, un amic que a més de la filologia i literatura, posa la seua musicalitat, la seua ràbia interior i les seues ganes de gaudir al màxim de cada concert, al servei del grup. La corda de trombons, està formada per la joventut, les ganes i el futur de Vicent Lloret, la jove experiència, la cara dura, la intuïció i el bon gust de Joan Cano. El meu homòleg, Pere Tort un xic valent, amb un so potent i segur curtit en mil batalles de xaranga, Moros i Cristians i estudi al qual he vist créixer musicalment des que era pràcticament un xiquet fins ara, que ja és un trompetista fet i en augment. I finalment a l'altra trompeta, la meua estima humil, interessada i voluntariosa de gaudir i aprendre de tots ells musical i personalment.

Seguint i adaptant la màxima Juche provinent del pensament, de l'aparell ideològic i institucional nordcoreà, nosaltres, i tan sols nosaltres som els propietaris, els responsables del destí, dels triomfs, de la consolidació de la nostra revolució personal, del nostre èxit com a grup.

Salut i Komfusió.

El meu vot a Compromís.

És cert. Quan arriben eleccions, et trobes amb un ambient diferent, a voltes enrarit i allunyat, a vegades esperançador i proper. Encara que vullguem, en la societat de la informació actual, no podem restar al marge de l´actualitat política, de les diferents opcions, de les seues propostes, de les seues vergonyes, de les seues aspiracions. A casa ens arriben els programes, els carrers estan farcits de cares i partits comuns i d´altres que per la seua novetat i nom, mires amb curiositat. Els cotxes amb megàfons són capaços de fer-te matinar o de fotre´t la becadeta necessària postdinar. Les televisions establixen un espai i els informatius cobrixen els comicis amb el bipartidisme normal i quotidià que s´ha acabat establint al subconscient de moltes persones. El tràfic de vots i paperetes és incessant i arriba a ser desvergonyit per part de certes persones que et fiten amb la cara més amable i postissa, i frases dolces després de quatre anys sense això mateix, ni mirades ni paraules. Seria injust si generalitzara.

En realitat, no he dit res que no sapigueu. M´agrada ser sincer i he de dir que no em sent especialment còmode exercint eixe rol de pseudoagent comercial que reiterada i indiscriminadament, porta a porta oferix el seu producte per a que li´l compren o li´l voten. La raó no prové d´unes conviccions dèbils, sinó que es troba en la meua pròpia personalitat vergonyosa i excessívament respectuosa. Poc caradura, ho sé. Si ja em costa demanar diners als pares (mai recorde haver-ho fet directament), demanar un vot intensament em resulta una missió tan nova com atrevida.

Em coneixeu. He militat al valencianisme d´esquerres, progressista i ecologista des que tinc 15 ó 16 anys, sent militant del Bloc els darrers tres anys. Tal volta, els meus pensaments han anat evolucionant (no tinc la potestat de dir si a millor o a pitjor) defugint de dogmatismes i maximalismes. Hi ha molta gent que sempre m´ha retret la incompatibilitat entre una suposada condició social i l´assumpció d´aquest alt grau de compromís. I en part tenen raó. M´ho he plantejat moltes voltes com un mèrit humil. Malgrat una vida còmoda i sense dificultats, m´he decidit, a pesar de resultar innecessari, a combregar amb unes conviccions i participar actívament. Els i les joves ho hem de fer.

Com sabreu, figure en el 6é lloc de la llista "Compromís per Benidorm" integrada en la xarxa potent i molt estesa arreu del territori anomenada "Coalició Compromís". Una coalició formada pel Bloc Nacionalista Valencià, per Iniciativa del Poble Valencià, Els Verds-Esquerra Ecologista, i un bon entramat de persones i candidatures locals independents que representen el valencianisme progressista, verd, integrador i de regeneració democràtica que necessita aquest País.

Quan critique al PP (pels casos de corrupció, pel seu model econòmic especulatiu, per la política de despesa al servei dels grans esdeveniments en lloc d´invertir en les necessitats i serveis bàsics de tots els dies, per la minorització sistemàtica de la nostra llengua, per la manca de transparència, entre moltes altres coses) i al PSOE (per la seua ineficàcia com a oposició, per la incapacitat d´establir una alternativa seriosa i il·lusionant, pel seu centralisme, per les polítiques neoliberals i de retallades que es duen a terme des de Madrid, entre moltes altres coses), no ho faig des la perspectiva de creure´m dogmàticament superior. Això precíssament, els explicava ahir a uns amics. El Bloc o Compromís, són segurament instruments imperfectes, amb errades, amb contradiccions de les quals poden nàixer algunes de les nostres discrepàncies. En sóc conscient i ho assumisc com a persona que no té al seu partit o a la seua opció electoral com al seu equip de futbol defensant-lo sempre a capa i espasa malgrat els errors.

Compromís però, m´ha conquerit per la seua nova manera de fer política i pel seu treball constant en les Corts, donant com a resultat una oposició ferma i crítica cap al PP a València i cap al PSOE a Madrid, alhora que constructiva i propositiva. Perquè seguint la política de baix cap a dalt i creient-se la participació ciutadana, amb tan sols quatre diputats han sabut guanyar-se el jornal reunint-se amb milers de col·lectius, associacions, entitats cíviques, sindicals i empresarials, presentant així 7.358 iniciatives durant tota la legislatura (molt superior als números dels altres grups de la Cambra junts amb molts més diputats) manifestant-se així com no sols una oposició eficaç sinó com una opció amb vocació de govern, proximitat i ganes de fer-ho bé.

Vos podria fer un seguit de propostes que farien que aquest escrit fóra més farragós i pesat del que ara ho és. No vull fer-ho llarg. M´agradaria que vos passàreu pel web de la Coalició Compromís o per la magnífica iniciativa del Bloc Jove, "El que no voràs a Canal 9" on es pot obtindre informació detallada del programa i on es pot visualitzar els vídeos mediàtics de Mònica Oltra, les intervencions positives i de trellat d´Enric Morera així com les de Mireia Mollà i Josep Maria Panyella.

No em queda més que dir-vos, amb tota la timidesa que em caracteritza que, als vostres pobles, a Benidorm, a Onil, a Sella, a Castalla, a Callosa, a Alcoi, a les Corts voteu Compromís.

"Un vot útil és un vot sense por, un vot lliure, un vot des de la llibertat... Per això, us dic que el dia 22 de Maig amb el pas ferm, el front alt, la mirada neta i l'alegria en el cor tots a votar Compromís"

Mònica Oltra, diputada de Compromís

Doctor Watson

Una de les característiques d'un llibre que personalment considere important, és la referència concreta a l'espai, el context geogràfic on es desenvolupa principalment la història narrada. Un context que ben escrit i farcit de descripcions (bucòliques, idealistes o no) et transporta i et dibuixa mentalment amb major o menor adequació, el lloc que estàs llegint. Ja ho sabeu, m'agraden el realisme i el costumisme. Fins i tot m'atrauen les descripcions, feixugues, carregades i quasi barroques que no atrauen gairebé a ningú. Enric Valor com no, és en este sentit un mestre que amb paraules exactes i delitoses reflexa amb estima tots els paisatges propers i coneguts per mi. Per això m'agrada tant eixa conjunció de descripcions bellíssimes i exaltadores del meu país petit que em fan recordar allà on estiga tots aquells paratges, costums, gent i menjars que considere meus.

Me'n recorde perquè, amb el tren en marxa cap a l'aeroport de Gatwick m'esdevé un fet curiós mentre llig The Hound of the Baskervilles del brillant escriptor escocés Sir Artur Conan Doyle. Ara que visc temporalment a Anglaterra, reconec estar atret novament pels casos i les solucions tan eficaces del detectiu Sherlock Holmes i el seu col·lega , el Doctor Watson. En el paper i la redacció d'aquest últim residix al meu parer, bona part de l'èxit d'aquestos llibres. Així, Watson, relata la investigació d'una mort incerta del senyor Baskerville, de nissaga noble, atribuïda segons creença popular i familiar a l'existència d'una enorme i desconeguda bèstia que durant generacions ha malmés els diferents barons i hereus de la gran finca.

A més de la brillant, admirable inteli·ligència i sisé sentit per de Mr. Holmes, Watson em sembla un magnífic descrpitor malgrat que em pese dir-ho, això provoque que haja de recórrer al diccionari 2 ó 3 voltes en cada frase. La descripció d'una marjal freda, misteriosa, fangosa, amb molta boira, solitària i rodejada de petits turons verdíssims al sudest d'Anglaterra fa que focalitze una imatge mental del lloc on probablement s'amaga i actua la ferotge i temuda fera. Les imatges que ens creem poden ser més o menys exactes.

De sobte, quan alce el cap i fixe l'esguard a través de la finestra del tren, em meravella vore com darrere del vidre es presenta als meus ulls una estampa semblant a la que acabe de llegir. Perfectament adequada a la descripció i al marc geogràfic proporcionat. Somric lleument assaborint el gust probable d'estar llegint i imaginant el lloc pel qual al mateix temps passa el meu tren rabent camí de Gatwick Airport. Així ho creuré.

Si Watson existira...

Gràcies Mònica

La veritat, tots els dies pense en palesar pensaments, esdeveniments, sensacions o simples anècdotes a aquest bloc. Mentre vaig amb el cotxe, mentre toque la trompeta o mentre dorm. La gossera i la inactivitat fan que l´efecte d´eixes idees minven i es diluïsquen sinó s´escriuen el mateix dia o fins i tot en el mateix moment. I consegüentment, acaben perdent frescor, originalitat i esdevenen quasi extemporànies.

Hui és un d´eixos dies que m´he proposat compartir l´experiència. Perquè escoltar parlar a Mònica Oltra, la diputada de Compromís, paga la pena i esperona a qualsevol. Perquè és la política més brillant i alhora senzilla que he escoltat en els darrers anys. Aquest matí, he vist al facebook que feia una xerrada a Pedreguer i no m´ho he pensat. Fent una ullada ràpida i superficial, Pedreguer és un poble valencià per la imatge, per la gent i per la llengua. El BLOC d´allà ha organitzat una conferència en la qual Mònica ha fet un repàs de la política valenciana.

Fent un exercici generós de sinceritat, últimament he patit una desmotivació gran quant a la política activa. Paradoxalment, no té res a vore amb la desacreditació que ha patit la política darrerament. No em crec l´argument pseudointel·lectual i passiu de que tots els polítics són iguals. El bipartidisme i la percepció social que genera és reduccionista per naturalesa. A tots ells els recomane que vegen les desenes de vídeos que Mònica té penjats al youtube. La causa de desmotivació prové d´una gran inseguretat constant en allò que crec pensar, d´un clima familiar poc procliu i d´una certa pressió i por a les grans responsabilitats assumides només aterrar al món polític ara fa dos anys. És probable que tot siga fruït d´una autoestima oscil·lant, ho sé.

Així i tot, he de dir que jo també he assumit un compromís de bon gust figurant en el sisé lloc de la llista del Bloc - Compromís per Benidorm que aspira a trencar el bipartidisme mitjançant polítiques valencianistes, de progrés, verdes i de regeneració democràtica a la meua ciutat. He assumit el compromís per la greu situació d´emergència institucional, nacional, econòmica, social, i de valors que patim al nostre País Valencià. I he decidit participar sobretot per aquest projecte engrescador i proper que representen persones com Mònica. Ella, Enric Morera, Josep Maria Pañella i Mireia Mollà han format un grup caracteritzat pel treball, per una oposició ferma, constructiva farcida de propostes, que presenta a Compromís com una clara opció amb vocació de govern.

Mònica deia que anava a llençar un missatge d´amor per les coses petites que fan feliç l´existència de les persones. Per la felicitat de tots els dies representada en coses tan quotidianes com el bon funcionament de la democràcia, la sanitat, l´educació o els serveis públics. Mònica té una oratòria clara, fluïda i brillant, no exempta d´humor i sarcasme. Un valencià preciós que embelesa. Mònica representa la dignitat valenciana front a un mal govern que olora a corruptela i que actua amb tics antidemocràtics, antisocials i antivalencians. A Mònica li delata la seua sinceritat, perquè és valenta, diu de cor i es creu les coses que pensa. Crea una sinèrgia i complicitat amb el públic que et fa eixir encantat, il·lusionat, renovat i carregat de ganes.

Gràcies a Mònica, gràcies a Compromís, un altre País Valencià és possible i altament recomanable.