Komfusió

Adés, mentre escoltava el so franc, delitós i punyent del darrer concert de Komfusió a les jornades de Sobirania alimentària d'Alacant he copsat tot d'una, un seguit de sentiments que m'han fet pensar. La distància i la situació passiva de sentir un concert en el que no hi ets et fa adquirir una visió més "objectiva" del so, de l'espectacle, de les perspectives de futur. Tal volta "objectivitat" no siga la paraula més adequada quan ja conec els temes, quan he observat de prop la progressió o bé sabent que els que toquen als vídeos del youtube no són sols companys, sinó grans amics tots ells.

Aquest era el quart concert de Komfusió i pel que m'han dit i he sentit, ha sigut el millor. Després d'uns concerts a la Tasca (Polop) i a la Siempre (La Vila) prou aseats i condicionats per la gran il·lusió que suposa un debut, el concert a la Platja del Paradís va ser més fluixet, però ben digne. Açò de vore com durant la teua absència es fa el millor concert de la curta però segurament llarga història de Komfusió, fa que em pregunte sense cap serietat i amb tota la bona fe del món, si serà possible que sense mi es faça la millor actuació del grup i si és que eixe toc de qualitat l'ha facilitat la no presència involuntària de la meua trompeta. Fora de bromes i tipismes, açò de gaudir d'un concertasso des de Southampton estant, em fa sentir des d'una gran satisfacció fins a un tendre enyor. Però sobretot, estic tranquil i altament emocionat de saber que vindran moltíssims i millors concerts en un futur a curt termini, facilitats per una progressió que a més de ser certa i diària (més bé setmanal) no deixa de sorprendre'm.


La sorpresa prové (i no seria sincer si no ho diguera) d'una paradoxa personal ben gran. Té gràcia que en el moment de major deixadesa i desmotivació cap a l'instrument després d'anys d'estudi, es presente un dels projectes musicals més engrescadors i ambiciosos que he tingut mai. Mai he deixat d'estimar la música, però l'estancament, la manca de constància, la dificultat de l'instrument, la priorització d'altres àmbits de ma vida i un cert pragmatisme, m'han allunyat prou d'aquells dies sencers dedicats a la trompeta. L'aparició inesperada d'aquest artefacte d'incerta però esperançadora explosió, ha fet que em replantege de nou la música com una gran afició, com un passatemps ben seriós. Cal estudiar i estar en forma per traure avant les composicions de Miquel amb un so net, amb un estil adequat. I també, com no, Quan ú estudia toca millor. I quan ú toca millor, s'ho passa més bé i gaudix. És un repte, ja ho sé.


Komfusió naix precísament de l'amistat, germanor, escenaris i concerts compartits per dos grups de la Marina Baixa, Gatxull i Inseminació, que tal volta en els últims temps s'havien estancat no per capacitat, sinó per falta de constància i tal volta de motivació. Komfusió en eixe sentit significa "Com si fóra fusió" ja que l'entitat i els enormes llegats musicals i socials d'Inseminació i Gatxull no desapareixen, sinó que queden congelats per tal de ser represos en qualsevol moment. La nova formació agafa en penyora alguns temes d'aquestos grups, cançons d'altres bandes experimentades de la Marina Baixa com Òwix o Sant Gatxo, l'herència musical de cantautors valencians i catalans de tanta altura com Lluís Llach, Raimon o l'Ovidi Monllor a més de composicions pròpies, fent servir eixa màxima de reinventar velles cançons i adaptar-ne de noves cap a uns estils variats propers al rock, al reggae, a l'ska, el funk o la música llatina que juntament amb una base solida i potent de metalls i amb l'emprempta de la terra que suposa la utilització de la dolçaina i el valencià com a llengua de cant i comunicació, conferixen a Komfusió una carta de presentació humil i familiar, però ambiciosa, moderna i seriosa alhora.

El grup està format per una colla de joves i no tan joves a banda dels incondicionals (el gran Fede, Marta, Jordi, Tòfol, Pinet, Vicent, Pepe i molts més) que ens han acompanyat als assajos i als primers concerts. Miquel Morales, al baix, a la veu i al que calga, és el cervell musical virtuós i privilegiat, que adapta i realitza composicions genials amb una facilitat prodigiosa, amb un gran gust, un vast coneixement i una excel·lent i personal pedagogia. Sergi Soler, guitarrista, un tipus irreductible (parafrasejant Miquel " un especímen estrany dins d'una societat perversa") que contrasta distorsions apocalíptiques amb un contratemps i un estil bluesístic singular. Kevin Lorenzo, un pianista tot terreny, deseixit, improvisador, assenyat, company de solfa, que aporta solidesa, serietat i coneixement al grup. A la dolçaina, l'esperit, l'emblemàtic, arxiconegut, pocavergonya i valencianot autèntic, Llauís. La bateria la fa cantar Jaume Galiana, l'alma mater, el temps adequat i perfecte, les fonamentades aportacions artístiques, els breaks difícils que pareixen fàcils. El toc eventual, però de qualitat a la percussió, l'aporta Josep Garcia, un amic que a més de la filologia i literatura, posa la seua musicalitat, la seua ràbia interior i les seues ganes de gaudir al màxim de cada concert, al servei del grup. La corda de trombons, està formada per la joventut, les ganes i el futur de Vicent Lloret, la jove experiència, la cara dura, la intuïció i el bon gust de Joan Cano. El meu homòleg, Pere Tort un xic valent, amb un so potent i segur curtit en mil batalles de xaranga, Moros i Cristians i estudi al qual he vist créixer musicalment des que era pràcticament un xiquet fins ara, que ja és un trompetista fet i en augment. I finalment a l'altra trompeta, la meua estima humil, interessada i voluntariosa de gaudir i aprendre de tots ells musical i personalment.

Seguint i adaptant la màxima Juche provinent del pensament, de l'aparell ideològic i institucional nordcoreà, nosaltres, i tan sols nosaltres som els propietaris, els responsables del destí, dels triomfs, de la consolidació de la nostra revolució personal, del nostre èxit com a grup.

Salut i Komfusió.

El meu vot a Compromís.

És cert. Quan arriben eleccions, et trobes amb un ambient diferent, a voltes enrarit i allunyat, a vegades esperançador i proper. Encara que vullguem, en la societat de la informació actual, no podem restar al marge de l´actualitat política, de les diferents opcions, de les seues propostes, de les seues vergonyes, de les seues aspiracions. A casa ens arriben els programes, els carrers estan farcits de cares i partits comuns i d´altres que per la seua novetat i nom, mires amb curiositat. Els cotxes amb megàfons són capaços de fer-te matinar o de fotre´t la becadeta necessària postdinar. Les televisions establixen un espai i els informatius cobrixen els comicis amb el bipartidisme normal i quotidià que s´ha acabat establint al subconscient de moltes persones. El tràfic de vots i paperetes és incessant i arriba a ser desvergonyit per part de certes persones que et fiten amb la cara més amable i postissa, i frases dolces després de quatre anys sense això mateix, ni mirades ni paraules. Seria injust si generalitzara.

En realitat, no he dit res que no sapigueu. M´agrada ser sincer i he de dir que no em sent especialment còmode exercint eixe rol de pseudoagent comercial que reiterada i indiscriminadament, porta a porta oferix el seu producte per a que li´l compren o li´l voten. La raó no prové d´unes conviccions dèbils, sinó que es troba en la meua pròpia personalitat vergonyosa i excessívament respectuosa. Poc caradura, ho sé. Si ja em costa demanar diners als pares (mai recorde haver-ho fet directament), demanar un vot intensament em resulta una missió tan nova com atrevida.

Em coneixeu. He militat al valencianisme d´esquerres, progressista i ecologista des que tinc 15 ó 16 anys, sent militant del Bloc els darrers tres anys. Tal volta, els meus pensaments han anat evolucionant (no tinc la potestat de dir si a millor o a pitjor) defugint de dogmatismes i maximalismes. Hi ha molta gent que sempre m´ha retret la incompatibilitat entre una suposada condició social i l´assumpció d´aquest alt grau de compromís. I en part tenen raó. M´ho he plantejat moltes voltes com un mèrit humil. Malgrat una vida còmoda i sense dificultats, m´he decidit, a pesar de resultar innecessari, a combregar amb unes conviccions i participar actívament. Els i les joves ho hem de fer.

Com sabreu, figure en el 6é lloc de la llista "Compromís per Benidorm" integrada en la xarxa potent i molt estesa arreu del territori anomenada "Coalició Compromís". Una coalició formada pel Bloc Nacionalista Valencià, per Iniciativa del Poble Valencià, Els Verds-Esquerra Ecologista, i un bon entramat de persones i candidatures locals independents que representen el valencianisme progressista, verd, integrador i de regeneració democràtica que necessita aquest País.

Quan critique al PP (pels casos de corrupció, pel seu model econòmic especulatiu, per la política de despesa al servei dels grans esdeveniments en lloc d´invertir en les necessitats i serveis bàsics de tots els dies, per la minorització sistemàtica de la nostra llengua, per la manca de transparència, entre moltes altres coses) i al PSOE (per la seua ineficàcia com a oposició, per la incapacitat d´establir una alternativa seriosa i il·lusionant, pel seu centralisme, per les polítiques neoliberals i de retallades que es duen a terme des de Madrid, entre moltes altres coses), no ho faig des la perspectiva de creure´m dogmàticament superior. Això precíssament, els explicava ahir a uns amics. El Bloc o Compromís, són segurament instruments imperfectes, amb errades, amb contradiccions de les quals poden nàixer algunes de les nostres discrepàncies. En sóc conscient i ho assumisc com a persona que no té al seu partit o a la seua opció electoral com al seu equip de futbol defensant-lo sempre a capa i espasa malgrat els errors.

Compromís però, m´ha conquerit per la seua nova manera de fer política i pel seu treball constant en les Corts, donant com a resultat una oposició ferma i crítica cap al PP a València i cap al PSOE a Madrid, alhora que constructiva i propositiva. Perquè seguint la política de baix cap a dalt i creient-se la participació ciutadana, amb tan sols quatre diputats han sabut guanyar-se el jornal reunint-se amb milers de col·lectius, associacions, entitats cíviques, sindicals i empresarials, presentant així 7.358 iniciatives durant tota la legislatura (molt superior als números dels altres grups de la Cambra junts amb molts més diputats) manifestant-se així com no sols una oposició eficaç sinó com una opció amb vocació de govern, proximitat i ganes de fer-ho bé.

Vos podria fer un seguit de propostes que farien que aquest escrit fóra més farragós i pesat del que ara ho és. No vull fer-ho llarg. M´agradaria que vos passàreu pel web de la Coalició Compromís o per la magnífica iniciativa del Bloc Jove, "El que no voràs a Canal 9" on es pot obtindre informació detallada del programa i on es pot visualitzar els vídeos mediàtics de Mònica Oltra, les intervencions positives i de trellat d´Enric Morera així com les de Mireia Mollà i Josep Maria Panyella.

No em queda més que dir-vos, amb tota la timidesa que em caracteritza que, als vostres pobles, a Benidorm, a Onil, a Sella, a Castalla, a Callosa, a Alcoi, a les Corts voteu Compromís.

"Un vot útil és un vot sense por, un vot lliure, un vot des de la llibertat... Per això, us dic que el dia 22 de Maig amb el pas ferm, el front alt, la mirada neta i l'alegria en el cor tots a votar Compromís"

Mònica Oltra, diputada de Compromís

Doctor Watson

Una de les característiques d'un llibre que personalment considere important, és la referència concreta a l'espai, el context geogràfic on es desenvolupa principalment la història narrada. Un context que ben escrit i farcit de descripcions (bucòliques, idealistes o no) et transporta i et dibuixa mentalment amb major o menor adequació, el lloc que estàs llegint. Ja ho sabeu, m'agraden el realisme i el costumisme. Fins i tot m'atrauen les descripcions, feixugues, carregades i quasi barroques que no atrauen gairebé a ningú. Enric Valor com no, és en este sentit un mestre que amb paraules exactes i delitoses reflexa amb estima tots els paisatges propers i coneguts per mi. Per això m'agrada tant eixa conjunció de descripcions bellíssimes i exaltadores del meu país petit que em fan recordar allà on estiga tots aquells paratges, costums, gent i menjars que considere meus.

Me'n recorde perquè, amb el tren en marxa cap a l'aeroport de Gatwick m'esdevé un fet curiós mentre llig The Hound of the Baskervilles del brillant escriptor escocés Sir Artur Conan Doyle. Ara que visc temporalment a Anglaterra, reconec estar atret novament pels casos i les solucions tan eficaces del detectiu Sherlock Holmes i el seu col·lega , el Doctor Watson. En el paper i la redacció d'aquest últim residix al meu parer, bona part de l'èxit d'aquestos llibres. Així, Watson, relata la investigació d'una mort incerta del senyor Baskerville, de nissaga noble, atribuïda segons creença popular i familiar a l'existència d'una enorme i desconeguda bèstia que durant generacions ha malmés els diferents barons i hereus de la gran finca.

A més de la brillant, admirable inteli·ligència i sisé sentit per de Mr. Holmes, Watson em sembla un magnífic descrpitor malgrat que em pese dir-ho, això provoque que haja de recórrer al diccionari 2 ó 3 voltes en cada frase. La descripció d'una marjal freda, misteriosa, fangosa, amb molta boira, solitària i rodejada de petits turons verdíssims al sudest d'Anglaterra fa que focalitze una imatge mental del lloc on probablement s'amaga i actua la ferotge i temuda fera. Les imatges que ens creem poden ser més o menys exactes.

De sobte, quan alce el cap i fixe l'esguard a través de la finestra del tren, em meravella vore com darrere del vidre es presenta als meus ulls una estampa semblant a la que acabe de llegir. Perfectament adequada a la descripció i al marc geogràfic proporcionat. Somric lleument assaborint el gust probable d'estar llegint i imaginant el lloc pel qual al mateix temps passa el meu tren rabent camí de Gatwick Airport. Així ho creuré.

Si Watson existira...

Gràcies Mònica

La veritat, tots els dies pense en palesar pensaments, esdeveniments, sensacions o simples anècdotes a aquest bloc. Mentre vaig amb el cotxe, mentre toque la trompeta o mentre dorm. La gossera i la inactivitat fan que l´efecte d´eixes idees minven i es diluïsquen sinó s´escriuen el mateix dia o fins i tot en el mateix moment. I consegüentment, acaben perdent frescor, originalitat i esdevenen quasi extemporànies.

Hui és un d´eixos dies que m´he proposat compartir l´experiència. Perquè escoltar parlar a Mònica Oltra, la diputada de Compromís, paga la pena i esperona a qualsevol. Perquè és la política més brillant i alhora senzilla que he escoltat en els darrers anys. Aquest matí, he vist al facebook que feia una xerrada a Pedreguer i no m´ho he pensat. Fent una ullada ràpida i superficial, Pedreguer és un poble valencià per la imatge, per la gent i per la llengua. El BLOC d´allà ha organitzat una conferència en la qual Mònica ha fet un repàs de la política valenciana.

Fent un exercici generós de sinceritat, últimament he patit una desmotivació gran quant a la política activa. Paradoxalment, no té res a vore amb la desacreditació que ha patit la política darrerament. No em crec l´argument pseudointel·lectual i passiu de que tots els polítics són iguals. El bipartidisme i la percepció social que genera és reduccionista per naturalesa. A tots ells els recomane que vegen les desenes de vídeos que Mònica té penjats al youtube. La causa de desmotivació prové d´una gran inseguretat constant en allò que crec pensar, d´un clima familiar poc procliu i d´una certa pressió i por a les grans responsabilitats assumides només aterrar al món polític ara fa dos anys. És probable que tot siga fruït d´una autoestima oscil·lant, ho sé.

Així i tot, he de dir que jo també he assumit un compromís de bon gust figurant en el sisé lloc de la llista del Bloc - Compromís per Benidorm que aspira a trencar el bipartidisme mitjançant polítiques valencianistes, de progrés, verdes i de regeneració democràtica a la meua ciutat. He assumit el compromís per la greu situació d´emergència institucional, nacional, econòmica, social, i de valors que patim al nostre País Valencià. I he decidit participar sobretot per aquest projecte engrescador i proper que representen persones com Mònica. Ella, Enric Morera, Josep Maria Pañella i Mireia Mollà han format un grup caracteritzat pel treball, per una oposició ferma, constructiva farcida de propostes, que presenta a Compromís com una clara opció amb vocació de govern.

Mònica deia que anava a llençar un missatge d´amor per les coses petites que fan feliç l´existència de les persones. Per la felicitat de tots els dies representada en coses tan quotidianes com el bon funcionament de la democràcia, la sanitat, l´educació o els serveis públics. Mònica té una oratòria clara, fluïda i brillant, no exempta d´humor i sarcasme. Un valencià preciós que embelesa. Mònica representa la dignitat valenciana front a un mal govern que olora a corruptela i que actua amb tics antidemocràtics, antisocials i antivalencians. A Mònica li delata la seua sinceritat, perquè és valenta, diu de cor i es creu les coses que pensa. Crea una sinèrgia i complicitat amb el públic que et fa eixir encantat, il·lusionat, renovat i carregat de ganes.

Gràcies a Mònica, gràcies a Compromís, un altre País Valencià és possible i altament recomanable.

La Barqueta

Aquella nit de Reis, oberts tots els regals, vaig vore que en quedava un per a mi. Per la forma grossa i allargada vaig pensar que es tractaria d'una bossa de raquetes o d'un pernil de Jabugo. Reconec que l'última opció haguera estat de categoria. Esgarrant el paper a poc a poc, vaig descobrir que els meus tios m'havien regalat un llaüt. Era una època en la qual solia anar constantment amb la Rondalla Jove d'Onil a fer serenates per a aquells que anaven a casar-se, i em dedicava a cantar, a parlar i a colar cervesa i vi com un criminal. M'agradava aquell ambient, volia participar, el so del llaüt em pareixia mel, però no m'esperava aquell regal. Agraït com sóc vaig decidir aprendre'n.

La primera volta que vaig tocar el llaüt fou aquella nit i ni tan sols vaig aconseguir fer un trèmolo decent. Realment, tampoc estic segur de poder fer-ho ara. A l'institut hi havia una Rondalla i jo tocava la flauta dolça. Em van deixar un llibre per tal d'aprendre de manera autodidàcta, però no tenia massa temps. Així i tot, recorde que a final de 2n de Batxillerat vaig fer el meu primer concert sense tocar gairebé cap nota. Un poc trist, però em va motivar més encara.

Certa nit de tardor, després de l'assaig de la banda, no sé com vaig acabar parlant amb Míriam que aleshores tocava l'oboè. Fins a aquell moment no havia creuat cap paraula amb ella (el que m'havia perdut) i em va dir que ella era mestra de llaüt i bandúrria a la Rondalla de l'Associació Recreativa Cultural "La Barqueta" de Benidorm. Al dia següent, a les 11 del matí ja estava a l'antic Mercat Municipal de Benidorm amb el meu llaüt de la fàbrica Alhambra d'Alcoi i el meu llibre. Acollonat i dubtós, tot s'ha de dir. Des d'aquell dissabte no vaig deixar d'anar durant uns mesos ajudat per Míriam i Toti. Ja sé que no estudiava, però no tenia temps!. Fins que un dia, 5 ó 6 mesos després em va donar la millor notícia que a tot músic valencià se li pot donar. Igual que amb la Banda o la Colla, la frase "Ja pots entrar en la Rondalla!" em va causar una alegria immensa. Però sincerament, pensava que no tenia suficient nivell.

El primer assaig el vaig fer ja a l'habitació diminuta del col·legi Leonor Canalejas. Allà estava el mestre, Pepe Vives donant-me la benvinguda. Em va frustrar el fet de poder solfejar la música sense que els dits acompanyaren. Aleshores ho cantava. Míriam tenia raó. Amb el temps m'espavilaria. Al principi era un músic disciplinat. Vull dir, d'aquells que s'emporten els papers a casa i se'ls estudien. Ara sóc més arreu. Amb el temps vaig acabar descobrint més encara a Bach, a Beethoven, a Mozart, a Verdi, a Tárrega. De tots, sempre ho he dit, em quede amb el primer. Tocar les àries, variacions, preludis, sonates o fugues era allò més paregut a tindre un orgasme. Jo, que sóc molt apassionat.

Amb l'excusa de la Rondalla he visitat alguns pobles del Sud. Elda, L'Orxa, Calp, Altea, Benimantell, l'Abdet, Alacant, etc. Quins soparots!! A Benidorm hem gaudit a l'Església de Sant Jaume, del Buen Pastor, a l'Ajuntament. Recorde el dia que vam tocar nadalenques per a l'Associació d'Alzheimer com un dels més especials. Vore les mirades perdudes dels malalts i el patiment dels familiars em va fer adquirir consciència quant a la problemàtica fins al punt d'emocionar-me.

Escric tot açò amb la melangia que em suposa estar a Anglaterra mentre els meus companys i companyes de la Barqueta celebren demà el nostre 25 aniversari amb un gran concert. Estic molt trist i desficiós. M'agradaria moltíssim ser-hi present. Des del primer moment, allò que més em va agradar de la Rondalla va ser no trobar-me amb l'individualisme i la mala llet que a voltes es respiren a les bandes. Allò és veritablement un grup, una família amb un ambient optimista, saludable i envejable. Amb ressaca o sense, amb exàmens o sense, l'assaig dels dissabtes a migdia era sagrat i ineludible. I la cervesa postassaig encara m'agradava més. Sempre he pensat que això augmenta les relacions, els lligams interns dels col·lectius. Així és. D'una cerveseta, quatre papes, olives i cacaus, va eixir la idea de celebrar les nostres noces de plata. I demà ho fareu.

Pepe, Míriam, Miquel, Próspero, Toti, Maica, Ximo, Puri, Juan Carlos, Pepe, Isabel, Pablo i tots aquells que participeu demà. Desitge que ho feu de categoria, que farteu al sopar i que gaudiu de participar una volta més en aquesta entitat que a força de senzillesa, humiltat i companyonia, tant estime.

I no Pepe. Encara no m'he canviat les cordes.

Salut i música.

Bon dia

Un altre dia, i ja en van quatre, em sorprén l'alba despert. Tots dormen. La claror tènue d'un nou dia em permet albirar amb claredat molts edificis de Southampton que comencen a aparéixer sota un cel gris i un ambient humid. Sent el so relaxant de les gavines i altres pardalets que puntuals i matiners enceten un nou dia. Em dóna tranquil·litat sentir-los. Les llums i fanals dels carrers romanen encesos. Encara és fosc. Escolte com s'engeguen els primers motors i veig a les primeres persones que valentes, passegen abrigades a través d'un oratge matiner que deduïsc fred i de pluja imminent.

Ja ho sé, tinc greus problemes d'insomni. Algunes nits arribe tard. Altres em gite prompte. Altres aconseguisc adormir-me un hora abans dels bramits i sorolls molestos d'alguns companys que arriben mostosos i bufats com un "caïrer". Té igual. El meu cervell no descansa, capficat en mil i una preocupacions, records, temors i propòsits. L'ordinador encara em desvetlla més. Pegue voltes buscant la millor postura. Em recol·loque el coixí. Llegir ja no em dóna son. Llegir en anglés tampoc. Pixe i em rente la cara. Em retalle la barba. Comence a ser conscient del canvi d'horari vital. La meua jornada comença a migdia excepte els dies de classe matinera. No vaig a totes. Passe el dia embacorat i el café no m'acaba de sentar bé. És si més no, un poc frustrant. Però contradictòriament, m'atrau i m'encisa vore com amaneix.

Delere dormir com un tronc huit o nou hores seguides. Quedar-me com l'algeps. Somiar amb papallones o victòries. Demà serà. Són les set del matí i després d'una hora de son, me'n vaig a Londres.

Bon dia pel matí.

La neu

Fa temps que no neva. Fa més temps que no qualla. I m'ho pregunte. A voltes fa fred, i gela. I es perd l'oportunitat perquè el cel ras, no atén a desitjos. És habitual. A voltes es pretén que neve, i es rep una glaçada com a resposta contundent i inapelable. Si haguera passat un núvol gros. Si haguera mogut un poc de llevant amb la coincidència de l'aire fred... No. Tot això són bajocades fruït de confussions i voluntats no coincidents i alienes. No pot ser que només girar-se la tramuntana seca i gèlida et poses a l'aguait. Tu el que vols és una provençada, d'eixes que senties parlar als majors, i caiga la "Nevà Grossa" de 1926 i això succeïx cada 50 anys mínim. No demanes tant, querós.

La neu dels darrers anys ha sigut escassa i insuficient. Com un albercoc, mentre nevarsejava, fixaves l'esguard en les volves grosses, alegres i constants que ballaven i s'amuntegaven lentament sobre els cotxes i teulades primer, carrers després. A voltes romania quieta i blanca. I pel matí, les serres lluïen brillants sota un cel ras i blau que t'omplia de plenitud. Ai! .T'agradava que es gelara i s'endurira, perquè pensaves que mai es desfaria. En ocasions, maldaves l'ocasió perduda quan el "matacabres" fi i constant no arribava ni tan sols a enfarinar. Calia un espentonet més, perquè el clima era quasi adequat. I si plovia, realista i pràctic, ho deixaves estar sense quasi posar esment.

Fa temps que no neva. Fa més temps que no qualla. Però el sol i el bon oratge cada volta t'agraden més.