dimarts, 24 d’abril de 2007

Festes d'Alcoi

La segona quinzena del mes d'abril és literalment atrafegada i emotiva per a aquells que estimem i participem de la Festa a Onil. Vestits amunt i avall, pòlvora i arcabussos, gestions a la comparsa. I és que han sigut uns dies i nits ben intensos tant a les Festes d'Alcoi – a les que, com a preludi de les meues, mai falle- com a les d'Onil, que són les meues.

En primer lloc, crec que per primera vegada en ma vida, he pogut gaudir de la Festa Alcoiana, des de dins amb tota classe de detalls, luxes i sentiments. Vivències en primera persona juntament amb Alfonso gràcies a la família de la nostra amiga Sofia. Només arribar vam tastar l'aperitiu de veure l´entrada de les bandes per l'Avinguda País Valencià. Formacions ben complides, desfilant al pas d'uns pasdobles solemnes i ben triats que van donar pas a la interpretació conjunta de l'himne. Milers de goles i vint-i-cinc bandes sota la mateixa batuta “Nostra Festa ja, cridant-nos està!”. La pell de gallina i un nuc a la gola. Senzillament orgàsmic. Sempre he pensat que el millor moment de les Festes esdevé en el just moment quan comencen. Amb eixe clímax d'unitat i joia, ens van convidar a sopar a la Filà Berberiscos. La nit de l'olla fou especial, immillorable. Olleta amb cullera de fusta regada amb cafè licor i gasosa. Una explosió de panxa i germanor a l'hora sota les notes d'Any d'Alferes, un home que ultrapassava la vuitantena fent de cabo i les preocupacions a la porta. L'experiència excepcional va arribar en el moment de l'entradeta, baixant pel Carrer Sant Nicolau, quan em van convidar a fer de cap d´esquadra en l'espasa i el puro. Quin èxtasi petit burgès! La Festa Disco a la Plaça de Dins fou ben corrent, amb la mateixa música enllaunada que posen a Benidorm, però amb el valor afegit d'uns pitxers de mentireta, bona gent, coneguts i saludats.

Amb els efectes del cafè, la cremor i l'inici del pasdoble Suspiros del Serpis, em vaig alçar a correcuita per tal de gaudir de la famosa Diana que té lloc a les 6 del matí, començant des de la mateixa Plaça d'Espanya, i que dóna inici a les tres jornades de la Triologia Festera. Els pasdobles dianers, de tempo lent i acompassat, on es respecten els pianos i hi ha transicions fins als forts, quan el solo de flautí de Mi Barcelona sura pel fresc matí d'abril, les primeres clarors i pardalets del dia, dos herberos i una bona pasta. Esquemes mentals inesborrables, de bon record.

Com a neòfit, em van colpir les entrades, tan diferent a les nostres, els elegantíssims boatos, els vestits especials. Però principalment he de destacar la inversió i el respecte cap a la música. Allà, per l'alt, estret i acústic Carrer Sant Nicolau baixaven, digníssimes i cobertes de confeti, bona cosa de bandes amb més de 80 músics i un seguit notable de dolçainers. Com a músic militant i melòman fester he de confessar que, si parlem de desfilades, hi ha pocs llocs equiparables a Alcoi. Sempre que no ploga.

El fet de que haja estat convidat però, no m'impedix palesar cert malestar pel que fa a la qüestió de les dones, tan controvertida alhora que assumida en certs sectors alcoians. A estes altures de la història, la participació de la dona en la Festa apareix prou complicada, ateses les dificultats per a aconseguir-ho o fins i tot pel propi síndrom d'Estocolm d'algunes d'elles, que per tradició o complex d'inferioritat concedixen el privilegi només als homes. A banda de les qüestions políticomorals, i a mode d'experiència pròpia, puc garantir, com a membre d'una esquadra mixta a Onil, que l'espectacularitat de la festa seria major amb elles, amb la seua bellesa i els seus elaborats vestits.

(Afortunadament el context d'aquest paràgraf ha canviat ja que a 2015 una esquadra de dones, amb llàgrimes als ulls, va poder prendre part de la diana, i a 2016 dues formacions femenines (Filà Bascos i Filà Marraskesch) van estar ben aplaudides a l'Entrada Cristiana i Mora, respectivament).

Amb tot, l'entrada mora va finalitzar tan tard que no vaig poder arribar al moment més màgic de l'any. A Onil, a les 22h del dia 22 d'abril, és l'hora de revoltejar les campanes, d'encendre les fogueres i de donar la volta al poble amb la banda de música pels costats de les vives flames de foc. El desitjat començament de les nostres Festes. Amb tot, vaig poder arribar a temps a la foguera per tal de fruir, si és que ja no en tenia prou, del meu sopar predilecte: xulles, llonganises, botifarres fetes en la brasa de la foguera i el meravellós torró de la tia Librada. Les hores següents, no cal dir-ho, van ser una mica vandàliques i anàrquiques, amb el costum ancestral de tirar coets borratxos en quantitats indústrials, de gaudir de la germanor de les amistats i bevent el meravellós herbero de la Serra d´Onil.


Dia 22 que fóra. Dia 22 d'abril.