dilluns, 20 d’agost de 2007

El Café-Licor

Quan algú a la nostra zona és fester i músic al mateix temps, no se'n pot fugir de determinades experiències intrínseques ni d'algunes begudes de consum habitual. Com que la cassalla neutralitza les papil·les gustatives i l'herbero deprimix l'esperit a l'endemà, únicament faré esment al café-licor, elixir de Déus, remenador de panxes, estimulant de gresques i facilitador de vocabularis afectius.

Crec recordar amb absoluta fidelitat la primera vegada que vaig tastar el café. Realment no me n'orgullisc massa. Em sembla que va ser a una boda i jo aniria pels catorze anys i mig. Com que ja comptava amb una veu d'homenet, les patilles ben frondoses i el de la barra anava ocupat amunt i avall sense parar massa esment, vaig pensar que la millor forma de donar compliment a la vanitat d'un adolescent presumptuós era anar a per un gotet del que fóra, encara que no m'agradara, per tal de fer visible la incipient homenia davant els altres comensals. Jo, que era prou inepte pel que fa als afers etílics i de la vida, pensava fer-me el típic whisky infecte amb qualsevol cosa, però el del costat -atorguem-li la condició hipotètica d'alcoià o socarrat- va demanar un plis plai decididament. Va ser cosa d'una mil·lèsima de segon. Com que em resultava un nom tan transgressor, tot seguit, de manera instintiva, en vaig demanar un altre, fent paleses la germanor i la fraternitat que sempre regnen entre companys de barres, encara que no s'hagen vist mai o formen part de cosmovisions antagòniques.

Aquell got de tub venia sense gel, amb un dit de bromera, com marquen els cànons, però estava calent perquè les botelles no s'havien ficat a temps a la nevera. Pecat mortal en aquells indrets de la Mariola. Malgrat tot, a banda de la pròpia satisfacció juvenil, he de reconéixer que el magnetisme d'aquell beuratge em va agradar cosa de no dir. Perduda la por inicial, el cambrer va accedir a servir-me'n uns quants al llarg de la nit, sense cap exigència, sense parar esment al meu estat arriscat, jovenívol i decadent. Em trobava tan poderós que ballava sense rubor i vaig anar a parar a fer cabrioles impossibles dins d'un camp de golf contigu. Vaig arribar a casa fet un Sant Llàtzer, amb la panxa rebolicada, amb blaüres per tot el cos, sense corbata i amb la camisa plena de taques de tota la gama de pantones.

Arran d'aquella experiència caòtica -que confesse avergonyit, amb l'alleujament i la cicatrització que donen els anys-, em vaig interessar per aquella beguda endògena. Així doncs, és vox populi la popularitat del cafè licor a les comarques centrals valencianes i específicament dogma de fe a la zona d'Alcoi i Cocentaina, pobles que rivalitzen i reivindiquen la seua paternitat. En efecte, en un context de revolució industrial al Segle XIX amb telers i papereres a ple rendiment, els curts descansos, les tavernes suspectes i les filaes insalubres constituïren espais propicis per a les escasses diversions extra-laborals del proletari. No cal ni dir que aquelles perilloses expansions feren que el cafè licor, beguda perniciosa, no fóra inicialment ben vist per la senyoralla ni pel clero. Amb eixes premisses, el cafè-gelat va anar quallant en l'imaginari popular com una beguda pròpia, del poble. El meu besavi Domingo mateix, conreava el consum del cafè d'una manera habitual i ben cerimoniosa. Així, em conten que durant els seus estiuejos a Benidorm, la marraixa i els barrals ben plens constituïren ferramentes indestriables del seu equipatge de mà, que anaven buidant-se a poc a poc, a força de colpets, a l'empar d'aquelles delitoses vesprades gaudides des de la terrassa. El gust dogmàtic que professe pel cafè troba en aquest antecedent familiar doncs, una mena d'herència o fidelitat espiritual.

Em reconec un mecenes enamorat d'aquestes libacions del dimoni. Des d'aquell episodi infaust, he ingerit bona cosa de plis plais, he compartit estones festeres de mentireta i he descobert el cafè amb casera -com el pantera-. Fins i tot, durant les Festes de Castell de Castells amb els amics Vaquer, ens va atrevir a tastar el pingüí, poció valenciana que barreja aquest estimulant amb l'orxata. Amb recança però, confessaré que la meua tolerància al cafè ha anat a la baixa, comportant-me algunes nits d'insomni, matins de malestar, cremors, i alteracions emocionals de l'ànima. La ingesta d'aquest refresc s'ha convertit, a hores d'ara, en un excés extraordinari reservat exclusivament per a certs dies de Festa, una solemnitat eventual prèviament seleccionada en el calendari.

Amb tot hi ha un fet que és evident. Arriba el mes d'abril, arriba l'estiu i reviscola al meu interior aquell vici irredempt, atàvic i quasi ulcèric del café-licor. Aquesta beguda, que em convida a transgredir motles i retrocedir com un homínid prehistòric en l'evolució natural de l'ésser humà, és absolutament nociva, efímera i rebolicadora però -ai las!-, comporta tal grau de germanor, de poc trellat i d'acidesa verbal que, per a tots aquells que ens estimem els petits plaers de la vida i sempre tenim set, se'ns fa llastimosament imprescindible.


7 comentaris:

P3P ha dit...

Quin article més bo agostí! Què seria de les festes sense el café licor! Jo només coneixia i he provat les combinacions amb cola (burret) i llima (mentireta). Serà qüestió d'anar tastant les altres a vore què tal xD

PD: Em muic de ganes de tastar el Pingüino. Les dos millors begudes de la Terra juntes! xD

Anònim ha dit...

freaaaaaak xD

Pasqui ha dit...

Jajajaja

El "SPLAI" no podia faltar!! Quin invent!!

Els que m´han cridat molt l´atenció son el "XINET" i el "PINGÜINO" caldrà tastar-los.

ignajara ha dit...

gènial. el que més m'agrada quan me'n vaig de festa és beure'm uns bons pis-plaiets ben gelats. també m'agradaria que sapiguereu una altra beguda t´pica d'Alcoi, a mi la que més m'agrada, és 1/3 de whiski i la resta d'"agualimón", la sonrisa alcoiana

vilereta ha dit...

xe q bo!!! que seria un mati de festes sense un burro de a litro ben fet! Cuidadet en les mentidetes que en realitat fan ardor (un omeprazol i arreando, és la solució ;)) Les noves varietats cafeteres es provaran, como tiene q ser!
No oblideu el gran nardo vilero, en absenta i cafe granitzat, enca q algun dia farem l'invent i ho mesclarem en licoret a vore q pasa.

Anònim ha dit...

No m'agrada el burret i fins i tot m'han entrat ganes de veure'n jeje

Josep Lluís ha dit...

Un apunt molt interessant. Això del nom de "burret" sempre m'ho havia preguntat. Ara sé que també li dieu Plis-plai

Salut!