Fer olives...

... Aquest cap de setmana vaig pujar a Onil, per canviar un poc d´ambient, perquè tenia ganes de vore a la benvolguda iaia Maria "La garranxa", que feia un parell de setmanes havia patit un baixó de tensió i un mareig fortet...està ja molt bé, feta una fadrina jovençola que li dic jo. Així també, m´apetia fer la visita a la resta de família pròxima, amb la que li tinc molta unió així com una gran estima...i per descomptat a alguns amics que no tinc l´oportunitat de vore molt a sovint...amb els quals vaig agarrar un semipetet d´eixos graciosos i d´exaltació valencianista-colivenca...

I és que, com és sabut, tots els anys per desembre/gener és l´època de "fer olives". Quan dic "fer" no em referix a fabricar-les, sinó a plegar-les...No sé com ho dieu als vostres pobles però a Onil ho diem així, i ja m´ha tocat fer aquesta matització un fum de voltes per ací per la Marina Baixa ja que lo més típic són els delicats nyespros (i més coses clar), sobretot a la costeruda vila d´inesborrable record per a mi, Callosa d´en Sarrià (on supose que també es farà oli).

Tanmateix, he tornat un poc decebut. Ja em va comentar la gent que fa un parell de dissabtes feia un fred que raïa. Va gelar sobretot a la Marjal d´Onil, on per als qui no ho sapiau a les nits d´hivern fa més fred que a la mateixa estepa siberiana. Allà mon tio Quilis té un bancalet de vora 50 oliveres, que l´estime com si fóra meu. No dóna per a molt, consum propi i ja està.Vaig decidir arrimar-me i repassar les oliveres “pa vore com estava el tinglao”. Desolador. Tots els arbres ben carregats d´olives amb un color grogós, símptoma i conseqüència del mal oratge que va fer malbé aquestos fruïts que donen eixe oli que tant ens agrada mullar...sobretot si és el d´Onil que no té res que envejar a eixos olis tant famosos de Jaén. Prova d´això són els nombrosos restaurants que l´empren...Fins i tot, l´oli de Castalla, el poble del costat no té ni punt de comparació amb el nostre...(ta que si Sole?).

Què voleu que vos diga? M´agrada fer olives de bon matí, plegar-les de terra, agafar una branca ben plena, passar el rastell i sentir com cauen bona cosa d´olives als meus peus dins les lones, abocar-les al cabàs, i posar el “passaor” per a que totes les fulles i pedretes no es barrejen amb el futur oli. Com ja sabeu, sóc massa nostàlgic... No sé a qui li vaig dir una volta, que seria feliç vivint en un mas aïllat pel mig de la serra, amb molts bancals per a conrear, rodejat de boscos, amb fred a l´hivern per a poder encendre la foraca, amb tot l´aviram al corral junt als conills, amb un bon ramat de cabres i una bassa per a regar, amb una dona que m´estime (XD)...xè un romàntic en tota regla que malgrat no odiar el progrés i els avanços tecnològics, vol seguir mantenint les últimes reminiscències d´una vida condemnada sens dubte a desaparéixer. Una vida mil.lenària de molts hòmens i dones que tenien al camp la seua principal font d´ingressos. Una vida duríssima i desagraïda, però alhora bonica i enriquidora. Una vida estretament lligada a la natura.

En general, i relacionat amb açò, trobe alarmant la desvinculació total que últimament ha patit l´ésser humà cap al medi natural i tots els seus elements. Em fa llàstima vore com la gent (i he d´incloure´m) pateix d´un desconeixement malaltís vers la natura, el camp, la vida rural. I xè, no estic exposant una d´eixes teories que propugnaven el retorn de l´home a la vida totalment dependent de la natura, sinó senzillament que no caiguem tant fàcilment en l´oblit cap a una vida i unes activitats que perquè no dir-ho, també conformen de manera significativa la rica cultura dels valencians.

Si no és enguany, a l´altre tornarem a fer olives allà pels dies de Nadal. Tampoc passa res si aquesta temporada no n´arrepleguem...De fet el meu iaio Agostí “l´osso” que en pau descanse (no se el perquè del malnom), li deia a mon pare que ell ja havia fet olives i faena, per a ell, per als seus fills, per als seus néts, per als seus besnéts, rebesnéts així com per a tota la posterior nissaga...

Salut i oli!

Per cert, i com sóc un xic de contrastos, passe de xafar un bancal d´oliveres a anar-me´n el dimecres a Londres de pont, a xafar metros, carrers plens de gent i a vore un poc de món, que també està bé. Ja vos contaré com ha anat la cosa.

Albert, la primera foto és la branca d´una olivera carregada d´olives. La segona és la meua mà amb 4 o 5 olives gelades, la tercera és una foto a la llarga del bancal d´oliveres de mon tio i la quarta i darrera que la pose ací baix és la vista d´Onil i la seua Serra desde el mateix bancal. Salut!