dilluns, 24 de març de 2008

La nostra Mona


Aprofitant aquestos dies de Setmana Santa, la presència de la meua iaia d´Onil a casa i hui que és dilluns de Pasqua, hem estat parlant d´una de les tradicions valencianes més arrelades del poble valencià i que durant el diumenge i dilluns de Pasqua congreguen famílies i quadrilles d´amics a entorns naturals tan bonics i encissadors com els nostres camps, rius o muntanyes. Menjar-se la mona s´ha convertit en un ritual bucòlic, carregat de simbologia, anècdotes, gastronomia i jocs al seu voltant, al qual els valencians no solem fallar durant dites dates.

Com no, hem parlat d´Onil. El meu poble (i dic meu, perquè em considere d´allà), té el gran avantatge de comptar amb nombrosos espais naturals i casetes de camp on anar a passar el dia és més que plaenter. I no, Onil no queda exempt de tradicions moneres i rurals com de les quals hem estat parlant.

Amb veu alegre però al mateix temps melangiosa pel record d´altres èpoques i de persones amb les quals tenim la desventura de no comptar, la iaia recorda tots aquells anys en què tant dilluns com diumenge de Pasqua, anaven al Tormo, una partida situada a la Serra d´Onil on s´ajuntaven familiars i amics carregats amb els cabassos plens de menjar. I qui no se n´aniria i es menjaria baix dels pins uns quants troços de coca, cacaus, truïta, carn rostida, "conill en tomata" (i pa mullant la tomaca) i una bona mona casolana? No seria gens avorrit passar un dia assolellat botant la corda, corrent i amagant-se, empinant el catxirulo o milotxa, cantant, prenent el sol damunt les ribes o contant històries, anècdotes i acúdits per al gust i somriure de tothom. I a mitjan vesprada a tornar-se´n a la "Plaça" que en aquell temps comptava en mig amb un arbre grandíssim, a la soca del qual es deixaven tots els cabassos i es continuava amb el joc i la festa.

Quant a la mona, eixe dolç que porta l´ou dur damunt, hi havia una tradició que hui ja no es du a terme. Sempre que me´n vaig de mona, mon pare em pregunta..."però tens monera? si no, això ja no és la mona"...Què és açò de la monera? Quan els joves anaven de mona, el xic havia de buscar-se una xica (la monera) que era la que havia de portar la mona per a ell. D´altra banda, el xic es comprometia a convidar-la al cinema. D´aquest senzill intercanvi, n´estic segur que haurà sorgit alguna que altra parella.

Hui, però, cadascú es duu la seua mona i es paga la seua entrada del cine. Els temps i les tradicions canvien. No obstant, tampoc hem anat a pitjor ja que el contacte amb la naturalesa persistix. Hui la tradició s´ha convertit en anar-se´n de Mona del Dijous Sant fins el Dilluns de Pasqua. Recorde gratament aquella "Mona" passada amb uns bons amics colivencs a la caseta de Samuel Vila, la qual es resumix en nombroses anècdotes, frases mítiques, festes i rises, algún acte vandàlic, 4 o 5 dies rodejats de foguera, bancals i pins, rutes a casetes de la "contornà", nits fredes i ametles de la "rasa" (eixes que estan verdes) com a quasi única i principal base d´alimentació...No aprofundirem, ni entrarem en detalls perquè ú té una imatge i "catxe" que mantenir (XD). Aprofitar també per a saludar a estos grans amics que de volta en quant s´arrimen pel Racó d´Agostinet.

I recordeu, abans de menjar-se la mona no vos heu d´oblidar de fer el ritual de trencar l´ou en el front d´altra persona (la iaia diu que en el del nòvio o nòvia amb la qual festeges) recitant eixe verset que tots coneixereu :

Ací em pica,
Ací em cou,
Ací em menge la mona,

I ACÍ ET TRENQUE L´OU

Salut i bona Mona!

Albert, les dos fotos són dos mones de pasqua.

6 comentaris:

Sinblancaporelmundo ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Albert Miret ha dit...

Esta tradició tan valenciana que encara hui perdura als nostres dies amb algunes evolucions tal i com ja has apuntat, s'assimilen prou a les que es fan a Catalunya.
De fet, la mona tambè ès típica allì però amb alguna variació que sent no poder comentar perquè no sé com explicar-ho. Sí però, dir que les figures i ous de xocolata sòn molt importants.
m'has fet recordar algunes pasqÜes quan encara vivia a Catalunya, anava amb mons pares, cosins, avis i demès al camp a menjar-nos la mona que el padrí ens havia regalat.

Andrea ha dit...

Xicot!!!
Asi he tingut alguna que altra discusio en els meus companys de treballar diguent quina mona era millor( pero de bon rollo jeje). A Catalunya es tradició que el padri regale una mona al fillol/a, hi ha de dos maneres una es la típica q es com un pastís i l'altra es una figura de xocolata; les dos molt bones per cert jejeje
Petonets!!!

Anònim ha dit...

agus comeme la mona!! jajajajajaja

Anònim ha dit...

ohhhh agusss! k l dimecress vaig a tokar tb, k way, anem a flipala n els trompetes eixos.. jajaja igual igual k jaume seran no? jajaja! xe to torne a dir, menkanta com scrius!!!!! ps ress vaig a seguir mirant la tv i aixo!!!!! i xarrant n tu pel msn! ingaa! b7s


inmeee

Anònim ha dit...

La mona de les caires si que va estar xula, ehh?
En la caseta de Sam alli menjan pollastre cru i gaspaxos amb cragols!!!!
que temps......
Aitor