La nostra Mona

Aprofitant aquestos dies de Setmana Santa, la presència de la meua iaia d´Onil a casa i hui que és dilluns de Pasqua, hem estat parlant d´una de les tradicions valencianes més arrelades del poble valencià i que durant el diumenge i dilluns de Pasqua congreguen famílies i quadrilles d´amics a entorns naturals tan bonics i encissadors com els nostres camps, rius o muntanyes. Menjar-se la mona s´ha convertit en un ritual bucòlic, carregat de simbologia, anècdotes, gastronomia i jocs al seu voltant, al qual els valencians no solem fallar durant dites dates.

Com no, hem parlat d´Onil. El meu poble (i dic meu, perquè em considere d´allà), té el gran avantatge de comptar amb nombrosos espais naturals i casetes de camp on anar a passar el dia és més que plaenter. I no, Onil no queda exempt de tradicions moneres i rurals com de les quals hem estat parlant.

Amb veu alegre però al mateix temps melangiosa pel record d´altres èpoques i de persones amb les quals tenim la desventura de no comptar, la iaia recorda tots aquells anys en què tant dilluns com diumenge de Pasqua, anaven al Tormo, una partida situada a la Serra d´Onil on s´ajuntaven familiars i amics carregats amb els cabassos plens de menjar. I qui no se n´aniria i es menjaria baix dels pins uns quants troços de coca, cacaus, truïta, carn rostida, "conill en tomata" (i pa mullant la tomaca) i una bona mona casolana? No seria gens avorrit passar un dia assolellat botant la corda, corrent i amagant-se, empinant el catxirulo o milotxa, cantant, prenent el sol damunt les ribes o contant històries, anècdotes i acúdits per al gust i somriure de tothom. I a mitjan vesprada a tornar-se´n a la "Plaça" que en aquell temps comptava en mig amb un arbre grandíssim, a la soca del qual es deixaven tots els cabassos i es continuava amb el joc i la festa.

Quant a la mona, eixe dolç que porta l´ou dur damunt, hi havia una tradició que hui ja no es du a terme. Sempre que me´n vaig de mona, mon pare em pregunta..."però tens monera? si no, això ja no és la mona"...Què és açò de la monera? Quan els joves anaven de mona, el xic havia de buscar-se una xica (la monera) que era la que havia de portar la mona per a ell. D´altra banda, el xic es comprometia a convidar-la al cinema. D´aquest senzill intercanvi, n´estic segur que haurà sorgit alguna que altra parella.

Hui, però, cadascú es duu la seua mona i es paga la seua entrada del cine. Els temps i les tradicions canvien. No obstant, tampoc hem anat a pitjor ja que el contacte amb la naturalesa persistix. Hui la tradició s´ha convertit en anar-se´n de Mona del Dijous Sant fins el Dilluns de Pasqua. Recorde gratament aquella "Mona" passada amb uns bons amics colivencs a la caseta de Samuel Vila, la qual es resumix en nombroses anècdotes, frases mítiques, festes i rises, algún acte vandàlic, 4 o 5 dies rodejats de foguera, bancals i pins, rutes a casetes de la "contornà", nits fredes i ametles de la "rasa" (eixes que estan verdes) com a quasi única i principal base d´alimentació...No aprofundirem, ni entrarem en detalls perquè ú té una imatge i "catxe" que mantenir (XD). Aprofitar també per a saludar a estos grans amics que de volta en quant s´arrimen pel Racó d´Agostinet.

I recordeu, abans de menjar-se la mona no vos heu d´oblidar de fer el ritual de trencar l´ou en el front d´altra persona (la iaia diu que en el del nòvio o nòvia amb la qual festeges) recitant eixe verset que tots coneixereu :

Ací em pica,
Ací em cou,
Ací em menge la mona,

I ACÍ ET TRENQUE L´OU

Salut i bona Mona!

Albert, les dos fotos són dos mones de pasqua.