...Mire per la finestra, amb una mica de respecte perquè tinc un poc de vertigen. El panorama és festiu, alegre. Els cotxes piten, la gent embogix onejant banderes espanyoles i cridant consignes diguem-ne prou "cañís" i taurines. Fins i tot es tiren més masclets i traques que en festes ("no mos furtareu els masclets" XD). La selecció espanyola de futbol ha guanyat per penaltis a la selecció "azzurra" i ha superat eixos quarts que han provocat durant diversos campionats el sentiment i fins i tot orgull de sentir-se com el "pupas". Ha sigut un bon partit. Intens, amb alternatives. Defensa espanyola molt seriosa i un atac de toc que ha desconcertat els italians, que també cal dir-ho han tingut alguna oportunitat i també han notat l´absència de dos grans com són "pegamento" Gatusso i un futbolista extraterrestre com és Pirlo. Al remat, als penalts Casillas n´ha parat dos i Buffon (és el meu ídol) un.
Tot açò podria quedar bé com una mera crònica resumida. La qüestió que vull abordar és un altra. Com sent un valencianista aquest triomf i el conseqüent bany de nacionalisme espanyol al qual es veu sotmés? En un primer moment i durant el partit, la resposta més habitual és la indiferència emocional (que no futbolística), çó és, no celebrar gols, no bramar com un animalot quan l´àrbrit s´equivoca o quan no es materialitza una ocasió de gol. Tampoc m´emociona la marxa reial, que per cert a mi si me la van ensenyar amb lletra: "Vivaaaaa Aspañaa, mon pare té una canya pa pegar-te al cul, perquè eres un ganduuuul". Molta gent s´estranya i fins i tot pot arribar a enfadar-se si no correspons amb el mateix fervor. Mireu, jo crec que és ben senzill. Algú no pot manifestar els mateixos comportaments quan no es sent identificat, tot i que participen valencians, als quals els desitge tota la sort. I cregueu-me tampoc brame ni m´alegre excessivament quan Casillas ha de traure el baló de la xàrcia. Tampoc és cap qüestió de cabuderia ni d´ànsia de protagonisme, ja que, que jo sàpiga la identificació nacional espanyola ni és cap realitat inimmutable i absoluta, ni tampoc ve inclosa com a obligació en la Constitució de 1978.
No em molesta gens que hi hagen persones que de bona fe creguen, patisquen i s´identifiquen amb tots els resultats, bons o dolents del combinat nacional espanyol. Al cap i a la fi, no considere que estiguen equivocats. Tenen un sentiment diferent al meu. I el sentiment és molt subjectiu. Així que gaudisquen com millor sàpien. El que ja tolere menys és el nacionalisme "cansino" i invisible (eixe que diuen que no existix) que hem de suportar d´alguns mitjans de comunicació i en especial de Cuatro amb el dixoset podemos...no se si podemos, no se si podemos ser més pesats i tocar tant els collonets com estan fent-ho...Fins i tot, fer posar als xiquets amb la camiseta nacional és un acte graciós i de plena normalitat. Ara, que no se t´ocòrrega posar-li una altra samarreta que això ja es tipifica com a politització i manipulació dels menuts. Hi ha d´altres coses que em fan gràcia. Eixe patriotisme i patrioterisme d´alguns amb els seus tratges de "monosipal", de torero, de bou, de gitaneta o sevillana és prou còmic. Fins i tot arriba a ser patètic. Això sí, sense caure en cap tendència a la intel.lectualitat o superioritat moral que jo de volta en quant també sóc prou pallasset. El dia que la selecció valenciana jugue partits oficials em compromet ací i ara a anar de "teja i mantilla", de fallereta, amb brusa i mocador, saragüells o el que faça falta. El tema dels himnes i banderes, em pense que encara estarà discutint-se, així que evite pronunciar-me de bestreta.
Però, parlant ja seriosament, la qüestió principal és la percepció de la societat que m´envolta i així com la seua consciència nacional. Obviament no cal dir, que aquesta és majoritàriament espanyola i no valenciana. Açò de volta en quant conduix a la desesperança, altres a la passivitat i altres voltes, dissortadament a una semiprepotència de creure que ni nosaltres entenem a la nostra societat i per tant ens distanciem de la mateixa, ni ella, enganyada, ens entén a nosaltres. Açò darrer és massa arriscat i imprudent, baix el meu punt de vista. Jo de vegades em pregunte si és que no som nosaltres els equivocats. És un poc frustrant. Així que hem d´acceptar aquesta realitat objectiva i treballar a partir d´eixes bases. Poc a poc, amb coneixement, amb les mans sempre esteses i amb un caràcter de proximitat. Al menys per a que aquells que tenim una diferent sensibilitat nacional i que advoquem per l´oficialitat de les nostres seleccions esportives ens puguem sentir una mica més respectats i no com a uns tronats.
Ah, i ho sent, però guanyarà Rússia!
Tot açò podria quedar bé com una mera crònica resumida. La qüestió que vull abordar és un altra. Com sent un valencianista aquest triomf i el conseqüent bany de nacionalisme espanyol al qual es veu sotmés? En un primer moment i durant el partit, la resposta més habitual és la indiferència emocional (que no futbolística), çó és, no celebrar gols, no bramar com un animalot quan l´àrbrit s´equivoca o quan no es materialitza una ocasió de gol. Tampoc m´emociona la marxa reial, que per cert a mi si me la van ensenyar amb lletra: "Vivaaaaa Aspañaa, mon pare té una canya pa pegar-te al cul, perquè eres un ganduuuul". Molta gent s´estranya i fins i tot pot arribar a enfadar-se si no correspons amb el mateix fervor. Mireu, jo crec que és ben senzill. Algú no pot manifestar els mateixos comportaments quan no es sent identificat, tot i que participen valencians, als quals els desitge tota la sort. I cregueu-me tampoc brame ni m´alegre excessivament quan Casillas ha de traure el baló de la xàrcia. Tampoc és cap qüestió de cabuderia ni d´ànsia de protagonisme, ja que, que jo sàpiga la identificació nacional espanyola ni és cap realitat inimmutable i absoluta, ni tampoc ve inclosa com a obligació en la Constitució de 1978.
No em molesta gens que hi hagen persones que de bona fe creguen, patisquen i s´identifiquen amb tots els resultats, bons o dolents del combinat nacional espanyol. Al cap i a la fi, no considere que estiguen equivocats. Tenen un sentiment diferent al meu. I el sentiment és molt subjectiu. Així que gaudisquen com millor sàpien. El que ja tolere menys és el nacionalisme "cansino" i invisible (eixe que diuen que no existix) que hem de suportar d´alguns mitjans de comunicació i en especial de Cuatro amb el dixoset podemos...no se si podemos, no se si podemos ser més pesats i tocar tant els collonets com estan fent-ho...Fins i tot, fer posar als xiquets amb la camiseta nacional és un acte graciós i de plena normalitat. Ara, que no se t´ocòrrega posar-li una altra samarreta que això ja es tipifica com a politització i manipulació dels menuts. Hi ha d´altres coses que em fan gràcia. Eixe patriotisme i patrioterisme d´alguns amb els seus tratges de "monosipal", de torero, de bou, de gitaneta o sevillana és prou còmic. Fins i tot arriba a ser patètic. Això sí, sense caure en cap tendència a la intel.lectualitat o superioritat moral que jo de volta en quant també sóc prou pallasset. El dia que la selecció valenciana jugue partits oficials em compromet ací i ara a anar de "teja i mantilla", de fallereta, amb brusa i mocador, saragüells o el que faça falta. El tema dels himnes i banderes, em pense que encara estarà discutint-se, així que evite pronunciar-me de bestreta.
Però, parlant ja seriosament, la qüestió principal és la percepció de la societat que m´envolta i així com la seua consciència nacional. Obviament no cal dir, que aquesta és majoritàriament espanyola i no valenciana. Açò de volta en quant conduix a la desesperança, altres a la passivitat i altres voltes, dissortadament a una semiprepotència de creure que ni nosaltres entenem a la nostra societat i per tant ens distanciem de la mateixa, ni ella, enganyada, ens entén a nosaltres. Açò darrer és massa arriscat i imprudent, baix el meu punt de vista. Jo de vegades em pregunte si és que no som nosaltres els equivocats. És un poc frustrant. Així que hem d´acceptar aquesta realitat objectiva i treballar a partir d´eixes bases. Poc a poc, amb coneixement, amb les mans sempre esteses i amb un caràcter de proximitat. Al menys per a que aquells que tenim una diferent sensibilitat nacional i que advoquem per l´oficialitat de les nostres seleccions esportives ens puguem sentir una mica més respectats i no com a uns tronats.
Ah, i ho sent, però guanyarà Rússia!
Salut amics!
24 comentaris:
Senzillament boníssima l'entrada company.
El tema de mostrar-te impassiu i de no identificar-te amb eixa samarreta o millor, amb eixa nació ès símptoma de rebuig. Encara recorde la polémica que hi haguè per dos xiquets que feren l'espot d'un partit de la catalana i tot l'embolic que hi haguè.
Sobre podemos res, espere sapien disculpar-me però m'ès indiferent Espanya que Rusia tot i que donarè l'enhorabona si s'escau als esportistes valencians als qui els alentarè a que reivindiquen si aixina o senten, la oficialitat de la selecció nacional valenciana en les distintes modalitats esportives.
encara q jo no compartixc moltes coses de les q escrius, si q volia felicitarte pq em pareix un escrit de una qualitat molt alta. jo aquest any tp em sent massa identificada pq soc de raül..i com q no juga, no tinc emocions..jeje
ja he fet un anàlisi, com et vaig prometre..besets!
amazona
Molt encertat Agustí. La veritat és que un ja comença a fastar-se de tot este rebombori que es crea quan Espanya juga algun Mundial o Eurocopa. A mesura que avança el campionat este insuportable aldarull esgota profundament als que ni ens agrada el futbol ni Espanya.
Que guanye el millor, però que guanye prompte xD
Salut!
Llegint-te només puc dir-te que la forma que tens d'exposar aquest tema és digne de ser imitada per qui comparteix idees com les teves. Ho dic perquè estic tip de llegir en quantitat de fòrums a Internet com els "nacionalistes" d'un costat insulten els "nacionalistes" de l'altre sempre que es parla d'un tema "calent" com és la qüestió nacional. No vull entrar a valorar el que has dit per moltes causes que si vols un dia en parlarem (algun dia tornarem a coincidir a Onil), però sí et dic que tant de bo la gent pogués defensar les seves idees amb més argumnents, més respecte i menys demgògia, tal com ho has fet tu.
Una abraçada.
L'altre dia fan fer un documental molt bonic a la 2 sobre unes xiques musulmanes i la polèmica existent en alguns països en els quals es prohibeix l'ús del vel en les universitats.
Una d'estes xiques va expresar molt bé el sentiment que tenia front a eixa prohibició. I es que deia que potser al seu país, poc a poc les dones anirien destapant-se. I qui sap si en uns segles més la modernitat arribaria a eixos països amb el simple fet de destapar-se el cap.
Però, deia esta jove que l'únic lloc on sempre veurien alguna dona amb el cap tapat seria en els països no musulmans. Perquè el fet de que un estat o una majoria desprècie i fins i tot prohibisca una qüestió religiosa/cultural, pel simple fet de ser diferent (sense tenir en compte que portar el vel o no potser una qüestió personal i de volutat pròpia), fa que estes xiques s'agafen en més força la seua religió i al seu vel.
Crec que açò mateix passa amb la llengua i el nacionalisme. Quan més es desprècia, quan més es rebutja, quan més es prohibix, quan més vegades ens tracten de bojos, amb més força ens agarrem a allò que sentim nostre.
Crec que es molt bonic defendre el que es nostre...però no crec en els extrems ni molt menys la defensa d´un nacionalisme criticant un altre, per molts arguments que es puguen tindre...simplement es una opinió. Això si, escrius con ningù!!!Xq no et fas escriptor??????jejejeje B7s
Gràcies a tots per visitar-me i comentar-me. La veritat és que este post ha alçat més expectativa del que és habitual. I és que el temeta aquest està calent. M´han fet comentaris de recolzament i d´altres un poc discordants, pero ben cordials i gens polèmics. Com ha de ser. Al cap i a la fi, no tinc vergonya de dir el que sóc. Sóc nacionalista, però no excloent i dogmàtic.
Gràcies a tots i de nou, és un plaer rebre els vostres comentaris.
Salutacions
No m'agrada gens el futbol i sent -vos sincer no m'importa massa com puga quedar la selecció a l'Eurocopa. Malgrat puc entendre que hi haja gent que s'emociocione i que puga gaudir amb cada triomf de la "selecció espanyola". Si hi ha gent a qui li fa feliç mentre no vinga fotent als demés, què té de dolent?
Em sembla que tens una actitud un poc negativa al respecte. Veig prou encertat el comentari "anònim", supose que els extrems no son bons; "busca la virtud en el just punt mig".
Imaginem que es fera una selecció valenciana, creus que tots els jugadors valencians tindrien igualtat de condicions per a formar part d'eixe grup o s'ens discriminaria per motius d'oritge? És tan sols una opinió però crec que, sols cal mirar els noticiaris esportius de la comunitat i veure quant de temps és dedica al València CF i a la resta dels clubs... O quan de temps es dedica a les noticies de València i quant a Castellò o Alacant... Supose que les coses depenen un poc del cristal amb el que es miren, no?
Hola Pasqui, quant de temps! A vore si ens veiem prompte. Evidentment, a mi no em molesta gens ni mica l´alegria que manifeste la gent després d´un partit de futbol. Em pot semblar un poc feixuga, pel simple fet de que no em deixen dormir tirant traques o que es posen ja tant cansinos que haja de cagar-me en alguna cosa que no vull. I eixe és un dels factors pels quals considere que no demostre cap actitud negativa vers esta gent, sinó fins i tot de comprensió, malgrat que no ho compartisca gens ni mica. De tota manera, i si voleu que vos diga la veritat em sembla un poquet agossarat descriure´m, però no m´agradaria situar-me en el que heu nomenat "l´extrem"...que és situar-se en un extrem? Jo trobe que la persona que està a l´extrem és aquella que creu que no hi poden haver més sentiments, consciències i idees que les que ell mateix posseix. En resum, tenir una actitud dogmàtica i excloent. Per la meua part, crec que no peque afortunadament d´eixa actitud. I tampoc els que per ara m´han escrit. I és gratificant, ja que això suposa la possibilitat d´arribar a més acords i més "feeling" entre nosaltres, tot i que com ningú és igual, sabem de les nostres diferències o discrepàncies puntuals i les respectem sense cap problema.
Home, la selecció valenciana ja s´ha fet en vàries ocasions, tot i que eren simples partits amistosos i un poc devaluats perquè no estaven tots els jugadors que haurien d´estar i per la poca resposta dels valencians. Sí que és deveres, que ara Canal 9 podria parlar un poc més d´altres equips com ara el Vila-real. Però sens dubte, no crec que hi hauria cap problema per raó d´origen, ja siga per raó de província (també he de dir que estic en contra de les províncies), o per raó de llengua (recordem que el País Valencià té una realitat lingüística dual). El que fóra bo segur que jugaria. I jo vestit de colivenc o de llauraor, aniria al camp a vore-lo...XD
Moltíssimes salutacions i abraçades!
Bé, ja sabeu de quina part estic quan es comenten estos temes.
El cas es que jo agafaria el post, i ho possaria a la inversa de les parts implicades. El resultat seria el mateix, i la sensació de indiferéncia seria la mateixa para aquell a qui li donara importància.
Aleshores, per què sempre volem pensar que n´hi han culpables i víctimes??
La resposta es senzilla, crec, i es que, no existeixen; es només el segell de voler tindre una identitat que pensem que està ignorada, i ens cataloguem nosaltres mateixa en un punt d´inflexió del que pensem que no anem a ixir.
- Per què una identitat no pot tindre molts colors?
- Per què no es poden compartir sentiments?
Jo el diumenge no bramaba per uns colors, només per un equip que hem feia disfrutar. I ho faria igual en un campionat de comunitats autònomes.
El problema es confondre la diversió en la política. Jo el diumenge només miraba futbol, i el dijous també ho faré. La resta, no em té importancia, la meva identitat es clara i per molt que li ho recalque a algú, li donarà igual, perque eixe algú tindrà la seva... i a mi també em donarà igual.
Mes que donar-li importància a allò que els demés ignoren, es sentir-se bé un mateix perque la opinió dels de les banderes no cambiarà, la nostra tampoc, i el punt d´inflexió serà el mateix.
Mauro, em pareix molt correcte el que dius. Evidentment que crec que la identitat personal i els sentiments poden tindre molts colors. Per això esmentava el subjectivisme que envolta aquestos conceptes. Simplement volia expressar la sensació d´algú com jo que li agrada amb bogeria el futbol i relacionar-ho amb la qüestió del combinat espanyol, amb el qual no m´identifique. I no vull confondre la diversió en la política. Però quan camufladament es fa política amb la selecció espanyola, m´entren ganes d´escriure un post, a banda de que ja feia temps que no n´escrivia cap i havia d´omplir el buït.
Salutacions!
Aleshores, m´he perdut en quin moment s´ha fet política :)
Quan la gent ix al carrer amb les banderes?
Quan CUATRO possa 1000 y 1 vegades "PODEMOS"?
Quan ZP parla amb Casillas en CUATRO?
Només en esta última pense jo que serà el tema polític, però en la resta... ni idea :) Es disfrutar sobre el futbol, i francament, no sé per què m´haurià de molestar que la gent traguera les seves banderes, si mai aconseguirem canviar la opinió de ningú dels seus pensaments, siguen futbolistics o no, creguem que darrere d´eixes banderes hi ha alguna cosa més o no.
La teva opinió no canviarà, la meva tampoc, no hi ha desesperança, només, opinions individuals que no han de fer-nos patir. I qui arribe més enllà de les paraules en tot açò per a dir la seva convicció, es que no té dos dits de front.
Deveres, no em molesta gens l´actitud de traure banderes ni que algú tinga una opinió diferent. I és això el que vull manifestar en el text. Però fins i tot sabent que algú opina i sent diferent a mi,que no canviarà, em naix la inquietud de dir alguna cosa al respecte, ho seguiré dient tranquil.lament. I el bon rotllo continuarà i de patiment ben poquet. Així és com m´ho plantege.
I home, la campanya nacionalista amb el podemos eixe i tot el que ho envolta em pareix prou notòria. De tota manera, he vist un article que m´ha resultat fins i tot graciós:
Gol de Chikiliquatre!
Vicenç Villatoro
He de confessar que de vegades se’m confonen dos esdeveniments com el Festival d’Eurovisió i l’Eurocopa de Futbol. I acabo no sabent si sento petards perquè un gol del Chikiliquatre ha trencat la maledicció de quarts o perquè Casillas ha posat el pavelló espanyol molt alt amb la seva racial interpretació del perrea, perrea.
Potser és que aquests dos esdeveniments, en el fons, s’assemblen molt o si es vol són dues expressions d’una mateixa cosa. En el bagul dels records, el “La, la, la” de la Massiel no està gens lluny del gol de Marcelino. El Festival de l’Eurovisió és a la música el mateix que l’Eurocopa és al futbol. Eurovisió no és –en termes televisius- un programa musical, que es miren els afeccionats a la música. L’Eurocopa no és un espai esportiu que es mira per afecció esportiva. En un cas i l’altre, el combustible del que es nodreix l’espectacle no està fet de cançons ni de jugades futbolístiques, sinó de banderes. Potser per això, el moment més interessant d’Eurovisió no és quan canten, sinó les votacions finals. I el moment que va obtenir més alta audiència televisiva del partit entre Espanya i Itàlia no va ser quan jugaven a futbol, sinó els penals. La música o el futbol són l’excusa. El fons comú és la pulsió patriòtica que vibra amb la victòria. L’important és guanyar, que “els nostres” guanyin”. És una mica irrellevant en què.
Personalment, jo no posaria mai les cròniques d’Eurovisió a les pàgines de música ni les de l’Eurocopa a les d’esports. Totes dues a les de política. L’Eurocopa és una gran operació política, amb conseqüències polítiques: l’aparició d’un orgull turc entre els immigrants turcs a Alemanya, el renaixement d’un nacionalisme alemany en altres terrenys vergonyant, la unificació sentimental de l’Espanya de les autonomies, la disputa de la bandera de l’espanyolitat entre les dretes i les esquerres... La Champions és una altra cosa. Allà són clubs. Més per liberal que per catalanista, jo sóc dels que crec que l’esport de veritat és una confrontació entre individus o entre clubs –és a dir, entre individus lliurement organitzats- i que convertir-lo en una confrontació entre nacions és sempre política. I política jacobina i estatalista.
Eurovisió i l’Eurocopa són espectacle patriòtics a propòsit de la música o el futbol. Però el que importa és la bandera. Això és el que els dóna audiència. I si en tenen més que la desfilada de las Fuerzas Armadas, que pertany a un gènere similar, és perquè dintre del gènere han aconseguit introduir un millor discurs dramàtic, l’emoció de la competició, l’enjòlit de les tandes de penals. El mateix, però més eficaç.
Mmh! Pense com algú que ho ha dit per ahí dalt, es l´us de la demagógia en eixe text.
Pense que cadascú trau les seves conclusions d' açò, pero sincerament, dir que es millor la confrontació de clubs per la seva identitat es ignorar que també té el mateix dret de que aparega una bandera alemanya, espanyola, sueca... como que aparega la de catalunya, valencia,...
Pense en la unió Onil > Alacant > Comunitat Valenciana > Espanya > Europa > Món :) es la que ens fan vore.
I si algú vol llevar alguna peça d´ahí, està en el seu dret, però es déu respectar la necessitat de que no tothom pensa el mateix, i la crítica cap a un sentit, s´ha d´acceptar d´ igual forma que es pot fer cap a un altre sentit.
Cadascú neteja cap a la seva casa, això és el més important. Però si pensa que s´está oprés per algú, o alguns, que ho ignore, perque al cap i a la fí, son les idees pròpies les que tenen més raó de ser. La resta, son barrejes d´idees que sempre toparan una amb altra, i no arribaran a cap lloc.
Es el que passa en l´actualitat, i per això estem a este post :)
No necessite desesperança, necessite que una persona crega en sí mateixa. La resta, també tindrà dret a creure en si mateix.
No es pot criticar una possició sense que l´altra tinga la seva possibilitat de réplica, però no crec que pensem en que sempre la nostra crítica serà absoluta perque n´hi han moltes idees ahi fora esperant-nos a ser escoltades en el mateix dret.
:)
No sé si serà demagògic, però baix el meu punt de vista es centra en allò concret, és a dir, la camuflada politització de l´esport. De tota manera, són percepcions que seguint un poc el que parlàvem també són relatives segons la persona i els punts de vista.
D´altra banda, no considere que existisca una opressió, ja que la voluntat quasi unànim d´aquesta societat està conforme respecte eixe afer. I deveres, no m´agrada repetir-me i no sé si he donat a entendre això, però respecte i fins i tot comprenc que altres persones pensen, sentisquen diferent a mi. No és gens roin. Sí fins i tot tinc grans amics de "l´ala dura" del PP, als quals estime pel que són i no pel que pensen en determinats assumptes. I espere que esta sensació també siga recíproca. I per descomptat, el blog esta per a la vostra rèplica, crítica i tot el que vullgueu, perquè jo sempre l´escoltaré i fins i tot podré aprendre de la mateixa. I el que demane moltes voltes és també el respecte mutu, que moltes voltes manca sobretot de l´altra part (que per sort ací no ha sigut així).
La veritat és que no tinc més a dir. I torne a dir, és un gran plaer que m´escrigueu, ja siga per a l´elogi com per a la crítica
Salutacions
Agus tio, pareis que sigues de una Secta satanica anti-españa... pronte seras el president del nou partit fundad VALENCIA 2000. Lo teu comensa a aplegar a uns extrems molt, pero que molt forts... relajat i a vorer si pegues un bon cuet per a mantindre la moral a bon nivell i tranquilitzarte un poc...
jaja
Home, anonimet i amic (perquè la frase eixa de pegar un cuet sols ho comente amb amics), el missatge està un poc desfassat. No sóc antires (bo un poc antimadridista al futbol ho de reconéixer), sóc el que sóc i au. Tampoc m´agrada això dels extrems que has comentat. Pareix que vullga dir que estic radicalitzat, que no escolte a ningú o que estiga apunt de fer algo gros. Ja duc alguns anyets, per fortuna o per desgràcia, pensant així, i trobe que ni és tant fort ni tant preocupant. Eviteu fer eixos comentaris per favor.
Salut
Exacte! has dit el que havia comentat :D
Però no pense que es barreje política, peró com he dit, cadascú te la seva opinió en este punt.
Francament no compartiria el sentiment de política que puguera haver als partits de seleccions.
Es més encara, estic fart de la política d´este pais que està deixant-nos cada vegada en una costera més amunt per a arribar a fins de mes :(
Jajajaja! Però si els d´spinning esteu forrats. Teniu un sou envejable...XD. Bo això em va dir un monitor una volta. Probablement fardava. Però sí que és cert que la situació és ben preocupant. I m´agradaria escriure un poc sobre això, encara que no ho faré perquè d´economia no sé res de res i no vull fer el ridícul. Ara, això sí, en les coses concretes del dia a dia, ho veig, i es nota i molt la puta crisi.
Salutacions!
Fem una lliga d'spinning? Com la fem per països o per comunitats? :-D
Jo si Mauro és el seleccionador nacional espanyol d´spinning em pose a la seua disposició ara mateix. Sprinte bé i tinc un bon fondo...XD
Ara no, que hem quede sense faena de spinning.
El gimnàs tanca, encara que potser torne a obrir a septembre, però crec que vaig a deixar-ho ahi, no estic a gust.
Forrat?? Qui?? Si només donava 2-3 classes a la setmana :P
Heeeeeyy!!!! Que el primer anònim es meuuuu!! Però el segon no!!! Jejeje!!Esq no em vaig adonar q no habia firmat!!!!Jejejeje bo COSINET ens veiem en la terreta!!!dewww
Mauro s'està forrant gràcies a que els amics de Madrid fem de comercials i les vendes pugen i pugen, oi que sí? :D
Publica un comentari a l'entrada