Sense la Terra Promesa...i una anècdota...

“Obligadament, recordà que la hipoteca vencia l´any vinent a l´octubre. Era el final d´un ajornament de dos anys concedit a contracor per aquells freds funcionaris del Banc estatal. Segons havien havien redolat els esdeveniments, havia de reconéixer que era ben problemàtic evitar aquell gran escull i salvar el sentimental tresor. I així, es deixava posseir per una ira profunda acompanyada d´una amarguesa que debades procurava refusar. Aquella terra era d´ell, com la seua família, com els seus llinatges!”...

...Com es pot comprovar, seguix la meua quasi malaltissa obsessió a la literatura d´Enric Valor. Esta volta, el llibre llegit i per descomptat recomanat és “Sense la Terra Promesa”, primera novel.la de la trilogia “El cicle de Cassana”. Allà pel gener vaig començar desordenada i involuntàriament amb “Temps de Batuda” ja que aquest és el segon volum del cicle de Cassana. No em va decebre. Ara, busque desesperadament un volum de “Enllà de l´Horitzó”, l´últim de la exitosa trilogia. Malauradament, a totes les llibreries està esgotat fins que hi haja altra edició. Sortosament tinc amics com Sole que me´l deixaria en forma de prèstec. I li ho agraix, però no és el mateix gaudir de la possessió que de la propietat. Sobretot perquè m´agrada subratllar-lo i consultar-lo posteriorment i a més observar com eixe gran llibre d´eixe gran autor roman en mig d´una filera de llibres a la meua prestatgeria. Pagaria el que fóra, dins un preu raonable és clar. Algú té intenció de desprendre´s d´aquesta joia?

És una llàstima que la necessària tasca que va desenvolupar l ´escriptor castellut amb la divulgació de la normativa de les Normes de Castelló de l´any 32 a través de llibrets, articles en premsa i hores de treball intens, li furtarà tant de temps per a la seua magnífica qualitat de narrador i novel.lista. I és que els valencians amb Enric, trobem en part al novel.lista idoni que com en altres llengües i països reflexa la vida, la imatge de la pròpia societat de l´època, al menys la de les comarques valencianoparlants del sud del País Valencià. Em resulta plaenter llegir les seues extenses descripcions sobre els paissatges muntanyencs que tenim al nostre voltant, la manera minuciosa de detallar la psicologia interna dels personatges, la inclusió de la cultura popular i camperola, el vast i fins i tot arcaic vocabulari emprat, que fa que hages de tenir un diccionari ben a mà. És gratificant, dedicar-li tantes hores a llegir-lo. Tinc la sensació de que no perd el temps.

Parlant concretament de la novel.la i sense desviar-me molt, comença amb la mort de la vella aristòcrata Dona Berta, el testament de la qual, així com el seu contingut, donarà inici al fil argumental de l´obra on els Mauri, Olcina, Monlió, etc. desenvolupen totes les seues accions. Partint de la data d´inici (1916) cal destacar la gran importància del context bèlic de la 1a Guerra Mundial, el caciquisme recolzat en la ja feble Restauració Monàrquica, així com les dures condicions laborals i de salari que havien de patir els més pobres en comparació amb l´aristocràcia rural i catòlica de Cassana, ben còmoda amb la situació. Un argument que deriva en ocasions a històries secundàries que serveixen com meres anècdotes o exemples relacionades amb el fil principal i que ens ajuden a conéixer millor eixa determinada realitat.

És que ja no vos el recomane, sinó que quasi vos obligue a llegir-lo. No vos en penedireu, segur. I torne a dir que si hi haguera cap venedor barat d´Enllà de l´Horitzó, fem tracte ja mateix.

Canviant radicalment de tema, hui he patit una vexació lingüística. No he pogut resistir-me a comentar-ho. I és que amb la crisi del gasoil es veu que tothom està un poc susceptible. Anant a posar gasolina per la feixuga insistència i la por de la mare i la iaia a quedar-me sense combustible li he dit a la dona encarregada: “Plena-me-lo per favor”. La reacció ha sigut el menyspreu amb molt males formes i amb frases com “xaval, a mi háblame en castellano “ i coses semblants. “Si ple és lleno, plena-me-lo és...X”. Deixant a banda aquestes explicacions equacionals, em quede sobretot amb la impotència de que davant d´ella i de la resta de clients la meua actitud és un exemple de mala educació flagrant. Em dol sobretot que l´expressió en la llengua pròpia del nostre territori, segons en quin context siga considerada així, com si aquesta superioritat normal i inamobible entrarà dins de l´ordre natural de les coses. I més em dol l´acomplexament i comprensió que sentim determinats valencianoparlants per aquestes actituds. De tota manera, fets com aquest a mi em reafermen més si cap el meu valencianisme, i la meua voluntat de que la meua vida en valencià (sense cap menyspreu ni indiferència per altres llengües, és cert) siga una cosa normal i no un impediment.

Salutacions a tots