dissabte, 2 d’agost de 2008

"Mon anem a Agost, a Agost mon anem!"

“Mon anem a Agost, a Agost mon anem!” criden enfervorits les xiquetes i xiquets colivencs la vesprada del 31 de juliol, tot i que amb la col.laboració d´alguns veïns ja “granaets” amb evidents símptomes de nostàlgia...

Ahir vaig pujar a Onil per a visitar i dinar amb la família i com no per a pegar un born pel poble. En la conversa em van recordar l´esdeveniment curiós que des de fa molts anys es celebra al poble, la vespra de l´1 d´Agost . En consonància amb el canvi de mes s´organitza una cercavila amb dolçaina i tablaet, que comença a la Placeta de la Malva, a la part alta del poble. Allí es reunixen tots els menuts per tal de fer un recorregut cridant la frase del títol, pels carrers colivencs fins a l´Ajuntament, on els esperen tota classe de llepolies i encara millor, un autobús amb la intenció de transportar a tots els xiquets a Agost (l´Alacantí). Com veieu, es fa palés el simbolisme i la coincidència del canvi de mes amb el nom de la localitat del sud valencià. Tanmateix, no sé que ocorre que l´autobús mai arriba i ha de donar mitja volta a la rotonda que hi ha a l´entrada d´Onil. D´excuses n´he sentit un fum: “Algú li ha punxat foc al Maigmó i està la carretera tallada!”, “s´ha trencat l´autocar!”, “Ha plogut tant que Agost està negat d´aigua!”, “S´ha mort (ai pobret meu!) l´alcalde d´Agost!”. Val a dir per si encara no ho heu esbrinat, que es tracta d´una mentireta que els pobres xiquets, innocents s´ho creuen i que com la història del Pare Noël, o els Reis Mags d´Orient, no ens desvelen fins que ja tenim uns certs anyets i una certa experiència per a dir “Açò que és! Si tots els anys passa alguna cosa és que açò ha de ser un “anganyabobos”! En fins, que és molt graciós vore com els xiquets emprenyats, amb la motxilla preparada, amb un bon àpat d´entrepans i un sac de dormir han de tornar a ses cases.

Encara recorde aquells 31 de juliol que em passava tot el dia nerviós esperant l´esdeveniment al qual anava acompanyat de la meua cosina Esther i per al qual mon tio Quilis ens preparava uns bons entrepans de pernil i uns quants sucs (no havíem de carregar massa la motxilla!). Recorde també que m´imaginava Agost com una espècie de paradís on anàvem a passar una estància celestial i divertida. Sobretot em ric quan em ve al cap l´enuig que portava damunt en saber que no podríem anar i la infinitat de solucions i alternatives curioses que proposàvem. Recorde també que fins i tot imaginant-me-ho, no m´ho volia acabar de creure quan la meua iaia em va dir que tot això era mentida...Ja estic en el mode/ estat melàngia On.

Quants anys té aquesta curiosa tradició? La veritat és que no tinc ni idea, a internet no he trobat res. Pot ser uns 60, 70, 80 (?). No obstant, sí que sé que va ser el “Tio Barça”, un gelater que era germà de la meua besàvia, la “Tia Tona Alejos” (de la qual tinc algunes històries que contar) el que va començar a organitzar aquesta tradició. No sé si ja s´havia fet abans o ho va inventar ell mateix. Així, ell que vivia en la Plaça de la Malva (d´on ix el recorregut) era l´encarregat d´apuntar als xiquets que volien anar a Agost. Així, es va assolir un major entreteniment per als xiquets en l´estiu. I és que sempre ho dic: els valencians fem festa per qualsevol cosa! Tot i això, la meua iaia ahir estava remugona...”això de mon anem a Agost ja s´ho han copiat en Castalla!”...en fins, els castelluts estos és que ens volen molt...XD

Salut i Agost!

5 comentaris:

Artur Josep Martinez ha dit...

Quina historieta més bonica!!!

bunburry ha dit...

Ei Agostí!

Estaria bé que un dia fessis un recopilació de totes les festes que es fan a Onil, perquè gent com jo no deixa de sorprendre's de la quantitat que n'hi ha. Mira que he anat vegades a Onil, però mai he coincidit amb cap festa. Algun dia...

Una abraçada.

SOLE ha dit...

tu sempre ensanyat en els castelluts...jaja! si et tid la veritat, crec que ací en Castalla això de l'autobús no es fa, ni tampoc ix la banda de música al carrer. Al menys jo no ho he vist mai.

De xicoteta mauela, el dia 31 de juliol si que em dia: "mo n'anem a Agost, a Agost mo n'anem", i prou..

Es que en Onil sou uns exagerats!

Agostí Tiralí ha dit...

Què tal Alberto? Home, jo com no visc allà no visc tampoc molt totes les festes que hi puguen haver (no en són moltes). No obstant la meua iaia sempre em recorda que s´han perdut algunes festes com les de Sant Pere, Sant Antoni o també algunes dels barris. Seria interessant investigar sobre les mateixes i fins i tot propiciar q pugueren tornar a mamprendre. Però això ja és una cosa que els toca fer més als del poble. A vore quan t´arrimes!

Ai Sole, Sole, que jo sé que els de Castalla sempre esteu mirant de reüllet el que fan en Onil pa copiar-ho...XD. De tota manera és bo que tota classe de festa s´escampe pels nostres pobles. La major virtut dels valencians (i mira que defectes probablement en tinguem un fum) és l´emfasi que posem en la festa. Una cosa inherent a nosaltres i que també, perquè no dir-ho ens identifica com a poble.

Salutacions

Albert Miret ha dit...

Certament ès molt graciossísima.
Pobres xiquets! desprès preguntaran als pares: i a l'any que ve ens passarà el mateix? jeje.
Gràcies per contar-nos estes tradicions.