Sensacions a 1410 metres...

...I una volta coronat el cim, amb un ventíjol suau i fred que em galtejava la cara, i amb la satisfacció interna que provoca tot repte assolit, vaig observar la inmensitat. Com si del mont Olimp es tractara, em donaven ganes de cridar fort, de començar a enlairar-me a través d´un cel mig nuvolat, de creure en la naturalesa com si fos una divinitat, de gaudir de la lleugera olor de les herbes de muntanya i d´admirar per sempre tots aquells racons i indrets que des del capdamunt del puig s´albiraven. La Mediterrània, La Marina, Benidorm, Altea, La Vila-Joiosa, Finestrat, Sella, Relleu, L´Aitana, el Ponoig, Serra Gelada, la Bèrnia, La Serrella, L´Aixortà, el Penyal d´Ifac, El Cabeçó d´Or, La Penya de Migjorn, La Grana, Mariola, El Maigmó, Catí, fins i tot al fons la Serra d´Onil i el Reconco...El meu País Valencià, com cantaria Pep Gimeno "el Botifarra" a la malaguenya de Barxeta.

Després d´aquella declaració d´intencions i d´admiració cap al Puig Campana que vaig redactar fa uns mesos, no hi havia matí en que quan obria la finestra i veia aquesta llegendària muntanya, me´n recordara i em proposara el repte de conéixer-la a fons i aconseguir pujar al cim. La inclusió en el programa del Centre excursionista colivenc (del qual ja forme part) per al passat diumenge d´aquesta ascensió, se´m va presentar com la millor oportunitat de realitzar el repte que començava des de la Font del Molí (Finestrat), fins el 1410 metres sobre el nivell del mar. Probablement, tota aquesta redacció hiperbòlica que estic fent es dega en part a l´enorme duresa i esforç que vaig haver de desprendre. I és que com diu la meua iaia: "Qui no està posat a bragues, les costures li fan llagues". La pujada per la cara costanera seguint una senda al costat de la impressionant pedrera és esgotadora i per a prendre-se-la amb calma. Mentre que la façana vertical de la cinglera que està a l´esquerra acompanya la nostra vista, l´odisea d´anar ascendint agafant-se a les rames i a les pedres, i de xafar un terreny molt irregular i costerut, delma les energies ràpidament. Energies que per contra van recobrant-se (com si d´un estímul i reserva amagada es tractaren) quan trobes cada vegada més el cim al teu abast. Tota una injecció d´autoestima...deveres.

Fou tot un goig esmorçar allà dalt amb aquella indescribtible visió. Fou una llàstima comprovar quan vam baixar per darrere, una superficie considerable de pins cremada. Així és que malgrat ser dimecres, puc confessar-vos sense vergonya que encara em note certes agulletes i el que és pitjor, una rascaeta que per estar a la soca del cul, cada volta que m´assente fa que me´n recorde d´aquella maleïda pedra cantellosa...

Per tant, ara que ja em conec bàsicament el camí, i avisant de que s´ha de fer un poc d´exercici prèviament, m´agradaria tornar a muntar amb algú de vosaltres. Qui s´anima? S´ha de portar roba i calçat adequat, preferiblement uns pals esportius, així com aigua o sucs i un bon esmorçar. Però sobretot s´ha d´anar amb preparació, paciència i il.lusió.

Salut i muntanya!

Albert, la primera foto és una visió de Benidorm i la Mediterrània des del cim del Puig Campana. La segona reflexa la dura ascensió vorejant la pedrera, la tercera és una foto de grup on estem tots els colivencs que vam emprendre aquesta agradable excursió i la quarta una visió de la Serra Gelada al fons. Salut!