diumenge, 5 d’octubre del 2008

Un poc d´autoestima...

...Fa vora nou o deu mesos, no sé si per a reis o per al meu aniversari, en casa em van regalar un bon llibre explicatiu del que diuen alguns "la nostra força secreta". La Autoestima, de Luis Rojas Marcos. No sé si aquest regal anava en intencions indirectes tendents a millorar el meu ànim, un poc apaivagat en aquells dies. Açò últim em recorda a aquelles voltes que quan ú de la classe, sovint feia molta pudor, tots els "emprenyaorets" de classe volíem regalar-li per a l´amic invisible un paquetet de colònia i sabó, fent-li saber implícitament el missatge de que una millor higiene corporal, era possible. Ma que érem borts!

El cas és que (i deixant a banda tota mena d´anècdotes que no venen al cas), me´l vaig llegir pràcticament en aquell giro d´Itàlia que vaig fer en març, em va agradar prou i vaig traure cert aprenentatge. La veritat és que es tracta d´un llibre que a priori pot paréixer un tractat resolutori de possibles depressions i problemes mentals relacionats amb l´autoestima. Ben al contrari, el contingut del llibre s´orienta a realitzar un anàlisi exhastiu d´aquells àmbits i aspectes, positius i negatius, interns i externs, propers a l´autoestima, i on es concreten acuradament infinitat de conceptes i situacions.

Recorde de memòria i no sé si exactament, aquelles frases sobre l´equilibri de l´autoestima. Una autoestima que evidentment hem de evitar que estiga sota mínims, però també que siga narcisista, entesa aquesta darrera com la sensació de superioritat, poder, domini i supremacia sobre la resta. El model proposat és el d´autoestima saludable, çò és, una raonable autovaloració global positiva sobre les pròpies virtuts, capacitats i comportaments gratificants, sense oblidar tots aquells defectes o aspectes negatius que hem de reconéixer per a poder millorar.

A colació, de totes estes reflexions, moltes voltes m´he preguntat com era la meua autoestima. Sovint, moltes persones properes i volgudes per mí, em manifesten la sensació de que la meua autoestima és baixíssima. No van mal orientats, però trobe que s´equivoquen. M´atreviria a dir que més que baixa, es tracta d´una autoestima oscil.lant, és a dir, a dies, segons determinades situacions i circumstàncies properes. I a l´apel.latiu d´oscilant li podríem afegir el de vulnerable. I és que últimament, qualsevol comentari m´afecta més del compte. Comentaris que provenen de persones sense cap incidència en la meua vida (té collons la cosa) i que en alguns casos es contenien de judicis sobre les qualitats personals, intel.lectuals, i fins i tot físiques. Està molt bé això de reafermar el nostre propi orgull i les nostres condicions personals amb eixes frases que ens envien en eixos maleïts i inútils emails que no pareu de manar (ja està bé de tonteries per favor!) o que sentim en mítiques, nostàlgiques i emocionants cançons de "jo sóc així, així seguire, mai canviaré" (Sí, m´agrada Alaska, cap problema?). Pot ser un bon escut exterior. Però que voleu que vos diga...Per desgràcia, internament a mí això o em funciona dos minuts o directament no em funciona gens. Què hem de fer? Al cap i a la fi, ja m´agradaria que molta gent tinguera aquestos problemes com a principal preocupació... Seran qüestions de desqueferat...en fins...

Hui m´apetia parlar, o millor dit, escriure. Ja ho he fet i em sent millor, deveres...

Salut i autoestima!

6 comentaris:

Pedro ha dit...

Amic Agostí:

He llegit el teu article amb molt d'interés i vaig a comentar-te algunes cosetes.

L'autoestima no es una cosa que es ven al mercat per kilos, no es una cosa de la qual lliges un llibre i la tens solucionada. Es un tema que ha de treballar un cada dia. Perque per moltes coses que et diguen per tractar de pujar-la, si no teles creus tu mateix, no serveix de res, per aixó requereix de cert temps.

El primer que baix el meu parer has de fer es tractar be, fer-li regals, fer-li cumplits, valorar en la seua justa mesura a la persona mes important de la teua vida: tu mateixa. Perque si no et cuides, si no et vols a tu mateixa, difícilment podrás voler a les altres persones: si no menjes i estás fort mai podrás ajudar la que no pot caminar.

Evidentment, un sempre te defectes, sempre hi ha coses a millorar... però es que la perfecció no existeix, només la té Deu, si es que creus en ell.

Per aixó un ha de fer un examen de les seues espectatives, pense que hem de aprendre a valorar les coses petites, aprendre a disfrutar amb els detalls mes simples, que son al cap i a la fi els que donen la felicitat. Per eixemple, l'altre dia jo vaig sopar de categoria. Saps on? A casa d'un bon amic un ou fregit i unes creïlles, simplement.

Respecte al tema de les crítiques et diré que es un tema que tabé has de treballar poc a poc. Hem d'd'aprendre a saber quines critiques son profitoses i quines no, quines venen de gent que ens vol i quines de gent que volen fer-nos mal. I no vol dir que la gent que ens vol siempre ens fa critiques bones: les persones que mes em volen (els meus pares) son els que més es "fiquen" en mi, però l'intenció no es fer mal. I parle de que "hem d'aprendre" perque a mi em passa algo paregut a tu: m'afecten massa les crítiques.

Et propose un exercici. Agafa un full en blanc, un boli i comença a escriure virtuts teues, coses que fas be, encara que siguen molt evidents: "se escriure, faig uns bons spaguetti, soc una bona persona, tinc unes boniques orelles..." Evidentment vorás que cada virtut te un però... però passa d'ell. A vore con de gran es la teua llista.

Per últim et done un darrer consell: no segueisques cap consell, ni tan sols aquest. Es dir: escolta, pensa y decideix tu amb la teua pròpia llibertat.

SAlutacions, amic.

Agostí Tiralí ha dit...

Xè Pere. Moltes gràcies. Ho tindré ben en compte. Per cert, tens raó en lo d´aprofitar els detalls ben simples. Anit Gatxull va fer un concertasso a Sella i trobe que poquet poquet, però vaig contribuir a que això succeira...

Rep una abraçada

Salutacions

Xavi ha dit...

Ei!! mestre!! he llegit tota l'entrada amb molta tranquil·litat i prenent molta atenció al que volies transmetre i intentant simpatitzar al màxim en els teus sentiments...

No sabia que tenies eixos problemetes, jo es considere un dels millors amics que tinc a la vida, i tots sabem que els amics es poden contar amb els dits de la ma, i tu eres un d'eixos dits. Tal això que es passa es per que eres molt reservat, intenta comunicar en tot moment com t'encontres i fes saber a qui ta fet sentir mal, que lo que ta dit ta molestat.

M'agradaría poder ajudar-te mes i millor, i donarte un bon consell... però soc molt roin en els temes socials i ajudant... pràcticament no se com comportar-me jo en societat. jaja...

Be, per al que necessites así estic per ajudar-te, sols tens que avisar.

Agostí Tiralí ha dit...

Vaja, em fareu emocionar-me i tot! Gràcies pel comentari Xavi. El fet de comentar amb eixes paraules és ja una gratificació tant gran que no cal res més.

Moltes salutacions!

Albert Miret Ballester ha dit...

Sincerament necessitava llegir un article com este Agustí. En certs aspectes coincidim i mira, potser va sent hora d'estudiar si mès no els consells que acì s'han donat.

Anònim ha dit...

Hola!
Ja estic actualitzada,m'he llegit els dos últims que hem faltaven per llegir.jeje

L'any passat a psicologia vaig donar algo d'autoestima, pero era un article i no et deixava res clar, deia que l'alta autoestima incitava a la violencia per la superioritat de la persona.Provoca aïllament i despreci pels demés( ja que els veus uns merda), supose que açó serà més una malaltia psíquica, i supose que estaras referinte a un estat d'ànim.

I estar sensible, tampoc està mal, per saber ú lo fort que pot arribar a ser ha de coneixer primer els límits mínims per saber apreciar els màxims!


Inga !!

Iris