dissabte, 14 de novembre de 2009

"Auelo"


Si vos sóc sincer, no conec el nom científic ni el que utilitzen els biòlegs en l´actualitat. De casualitat he trobat una fotografia al google, que vos podrà mostrar el que volia palesar hui. "Auelo", un nom que he sentit a Onil per a designar eixa classe d´espora que naix en determinats matolls i que adopta una forma redona semblant al cotó en pèl o una volva de neu. Es tracta d´una estructura biològica que s´enlaira amb facilitat, i que està formada per un centre del qual naixen molts filets blanquets.

No sé el perquè de la nomenclatura d´aquest element. Jo l´associe a la meua innocent infantesa, quan jugava amb els amiguets pels carrers colivencs o feia aquells passejos amb el iaio cap al cementeri i l´ermita on descansa durant quasi tot l´any la Mare de Déu de la Salut d´Onil. Recorde que als cosins i a mi ens feia molta il·lusió trobar-ne i anar darrere d´ells mentre s´escapolien de les nostres mans, degut al lliure arbitri del vent en eixe moment. No els seguíem debades. Des que erem menuts, ens havíem contat que els auelos que tròbarem, tenien la facultat de concedir-nos un desig que no havíem de manifestar públicament. Una volta els agafàvem al vol, amb cura de no destrossar la seua fina silueta, havíem de retenir-los i desitjar. Seguidament bufàvem fort, deixant que aquestes espores continuaren amb les seues oscil·lacions.

Somric en recordar allò que delerava. Malgrat el racionalisme i versemblaça que vaig atorgar a aquestos "auelos", les pretensions no es van acomplir. Massa demanava jo. I és que, sempre acabava marxant d´Onil mirant el seu contorn per la finestra de darrere del cotxe (privilegi no apte per als menuts de hui) i dient amb eixe to trist i ploró "Adéu Onil, Adéu". Tampoc he vist guanyar encara un títol al meu equip de futbol, l´Athlètic de Bilbao, malgrat que any rere any ho veia possible (ma que era innocent!). Casualment, l´any passat estigué apunt d´assolir aquesta fita, i jo en directe. Aquella xiqueta de cara bonica i de constitució grosseta tampoc em va correspondre a aquell amor d´infants que mantenia en silenci, a pesar dels meus esforços per marcar gols, o parar-ne quan ella mirava. Jo era d´aquells que eren triats dels últims per a fer un partidet. Crec que per oblit o per nul possibilisme em vaig fer un descregut de totes aquestes coses

Fa unes setmanes vaig anar amb Gatxull a Benilloba, a fer un concert. Del concert, tan sols comentaré que vam eixir del pas. Prou. D´aquest petit poble del Comtat no havia tingut massa experiència. Sempre l´he tingut com un indret de pas per a anar a Alcoi travessant Confrides, en el qual paràvem de tant en tant al bar La Ponderosa. Alguns amics provenen d´allà també. Desficiós i pensarós vaig abandonar el concert per perdre´m durant una bona estona pel nucli antic, una de les meues debilitats de tot poble valencià. Un passeig de mitjanit per carrerons, carrers estrets, costeruts i irregulars que em reflectien eixe passat morisc, tan atractiu per a mi.

Recorde que mentre enfilava a soles un dels carrers principals amb eixe silenci de poble sols trencat pels lleus sons de les llars i el ventíjol suau, vaig vore baixar per una costera un d´aquestos auelos. Vaig dubtar, però entendrit pels records i els darrers esdeveniments, em vaig ajupir per a no deixar-lo marxar. De nou, anys després, en tenia un a les meues mans. El vaig observar durant uns minuts, aturat a un cantó. Empassant-me tota classe de prejudicis i amb predisposició, vaig desitjar decididament. Vaig desitjar i bufar amb tanta intensitat que aquell vent fluix es va emportar l´auelo, perdent-se aquest per damunt de les teulades...

Adéu auelo, Adéu.

12 comentaris:

Laia ha dit...

Jejeje que graciós imaginar-te pels carrers de Benilloba darrere d'un auelo...
Jo fa temps que no els demane cap desig, però de xicoteta també ho feia molt (amb la mateixa sort que tu).

Esther Quilis ha dit...

Jejejeje!! Com disfrutavem!! Recordes quan directament agafavem la flor i la bufavem fins causar un gran nuvol de "auelos"???jejejejeje!!

Jordilet ha dit...

que bonic

en Josep ha dit...

Tu si que ets un "auelo"! Per fi he pogut comentar al teu bloc.
Jo quan era menut també jugava a bufar els "auelets" (normalment use diminutius per a tot), a Tagarina n'hi havia (i n'hi ha) molts, moltíssims,...
Estic segur que el desig que li vas demanar a l'"auelo" de Benilloba no va ser precisament que el bateria de Gatxull es recuperara quan abans milor... jejeje
Salut!!

miquel ha dit...

jajajaja!!! que bona Josep!!!
i jo tambe em partixc el cul... vas dir , ara torne!! i vas tardar mes d'una hora!jajaj... eres un somniador!
a mi m'agrades aixi!!

Miquel Àngel ha dit...

Eres tot un somiador i un poeta. O tot un bohèmi romàntic, com vullgues

jonàs ha dit...

ola, di que si agustí! que al costat dels "auelets" es fà tot un poc més de conte de fades.
Crec que saps on es ma casa, doncs quant era méx xicotet anava i tornava per un caminet que de tant en tant creixien barbaritats, de "trosets de cel" o auelos com dius tú, i em faltava l'aire per fer-los volar tots!!

Anònim ha dit...

Hvala za intiresnuyu iformatsiyu

Anònim ha dit...

bouet.
jo dic si agosti.

Marisabel dimissió ja! ha dit...

Segon aniversari de Marisabel Dimissió ja, www.antella.tk. Des de un xicotet racó del nostre estimat país demanem justícia i dignitat. Ajuda'ns a difondre el nostre projecte.

www.antella.tk

Pasqui ha dit...

Jo tb recorde fer aixo de bufar els "auelos" de xicotet i de no tan xicotet...

Per cert, com es diuen els "auelos" en castellà? son "dientes de león", no?

He mirat a la Wiki (http://es.wikipedia.org/wiki/Diente_de_le%C3%B3n) i he vist coses curioses al respecte: "sus hojas se consumen en ensalada, y se le han atribuido numerosas propiedades medicinales".

En conte de bufar-les ens les tendriem que menjar!!! :-D

Àngels ha dit...

sembla ser l'entreteniment dels xiquets als pobles... jejeje...
a mi em recorden als capvespres d'estiu, quan era menuda, i corria darrere d'ells jugant amb els amics en la pujada de l'ermita de Sella.