dilluns, 2 de novembre de 2009

Serra Gelada (Albir - Racó de l´Oix)

Fou el Darrer Diumenge d´Octubre. No vaig eixir el dissabte perquè el divendres ja havia fet un poc el salvatge, així que em vaig quedar a casa. Jugava el Sevilla, i reproduien Alejandro Magno. Un pla no massa atractiu, sóc conscient. No sé com, vaig acabar parlant amb la meua cosina M.Carmen que volia convéncer-me d´anar diumenge a les 8 del matí a Onil. El Centre Excursionista Colivenc (del qual forme part quasi de manera fantasmagòrica) visitava la Font Roja. " Que matine un altre! " - vaig refusar-.

Queda pendent. Quan em vaig despertar plàcidament (recorde que eixa nit havíem guanyat una hora), vaig sentir regomell. M´agrada el senderisme, passejar pel camp, muntanya. I és que jo sóc d´eixos que li fan fotos a qualsevol pedra o matoll de timonet. I fa massa temps que ho he abandonat. Em vaig plantejar recórrer Serra Gelada de nord a sud. Pensat i fet. Vaig vessar bona dosi de vaselina als peus, vaig espolsar les botes oblidades, i vaig carregar la motxilla amb aigua, fruïta i una empanadeta d´espinacs reblanida, que em va causar una cremor horrible.

El cotxe es va quedar a l´Albir (Alfàs del Pi). Reconec que en la pujada a les antenes quasi trac els budells. " Qui no està posat a bragues, les costures li fan llagues".diuen els vells. Una volta dalt (438 metres sobre el nivell del mar) tot és més fàcil. Un trajecte que seguint l´argot ciclista, és de trencacames (pujades i baixades constants). L´itinerari fou d´allò més recomfortant. A l´esquerra la mar, els penyasegats tan impressionants que palesen com d´accidentada és la nostra amenaçada i malmesa costa. Fins i tot s´albirava amb una sorprenent claredat l´illa d´Eivissa. A la dreta, la nostra benvolguda Marina amb totes les serralades més boniques que mai. Puig Campana, Ponoig, Aitana, Bèrnia, l´Aixortà, la Serrella... Ja en el Racó de l´Oix (Benidorm) vaig demanar taxi. M´ho mereixia. Un diumenge de reconciliació personal i amb la natura, de meditació, de silenci. Un dilluns d´agulletes assassines. Espere que quan vegeu les fotografies, pugueu entendre aquestes bogeries que de tant en tant se m´ocorren. Sobren paraules i manquen més gràfiques.

Salut i natura verge, per descomptat.





















8 comentaris:

Laia ha dit...

que boniques les fotos, tio!! És preciós!!

Anònim ha dit...

agostí dugues cura avore si eres un bohemi..tindras que anar al metge..jejej molt xules les fotos,xo se t'ha escapat una!(de paisatge sense urbs)
jonas

Anònim ha dit...

El litoral de la Marina és preciós i el tenim al costat de casa.. som uns afortunats

Un lector

Pep Picó ha dit...

Quina passada de fotos!

miquel ha dit...

Qui no esta posat a llagues.... jajajaja!A vorer quan pugem al Divino i aixi m'inspire per a fer el poema sinfonic!jajajaj
Molt xules les fotos.

amparo ha dit...

Qué fotos més xules!

Fa poc vam estar fent una xicoteta caminata per eixe indret. Vam anar des de l'Albir fins al Far, no hi havia estat mai, i la veritat és que em va agradar moltíssim.
Llàstima que no m'en duguera la càmera de fotos, perquè les vistes eren molt boniques com les que ens mostres en este post.

Anònim ha dit...

Dober zacetek

inmaa ha dit...

agusssss s veu ma kasaaaaaa n una d tantes fotosss jajaja !! l grupet d xalet k hi ha x nmig a ma dretaa baix d alfass jeje k wapes