"Auelo"

Si vos sóc sincer, no conec el nom científic ni el que utilitzen els biòlegs en l´actualitat. De casualitat he trobat una fotografia al google, que vos podrà mostrar el que volia palesar hui. "Auelo", un nom que he sentit a Onil per a designar eixa classe d´espora que naix en determinats matolls i que adopta una forma redona semblant al cotó en pèl o una volva de neu. Es tracta d´una estructura biològica que s´enlaira amb facilitat, i que està formada per un centre del qual naixen molts filets blanquets.

No sé el perquè de la nomenclatura d´aquest element. Jo l´associe a la meua innocent infantesa, quan jugava amb els amiguets pels carrers colivencs o feia aquells passejos amb el iaio cap al cementeri i l´ermita on descansa durant quasi tot l´any la Mare de Déu de la Salut d´Onil. Recorde que als cosins i a mi ens feia molta il·lusió trobar-ne i anar darrere d´ells mentre s´escapolien de les nostres mans, degut al lliure arbitri del vent en eixe moment. No els seguíem debades. Des que erem menuts, ens havíem contat que els auelos que tròbarem, tenien la facultat de concedir-nos un desig que no havíem de manifestar públicament. Una volta els agafàvem al vol, amb cura de no destrossar la seua fina silueta, havíem de retenir-los i desitjar. Seguidament bufàvem fort, deixant que aquestes espores continuaren amb les seues oscil·lacions.

Somric en recordar allò que delerava. Malgrat el racionalisme i versemblaça que vaig atorgar a aquestos "auelos", les pretensions no es van acomplir. Massa demanava jo. I és que, sempre acabava marxant d´Onil mirant el seu contorn per la finestra de darrere del cotxe (privilegi no apte per als menuts de hui) i dient amb eixe to trist i ploró "Adéu Onil, Adéu". Tampoc he vist guanyar encara un títol al meu equip de futbol, l´Athlètic de Bilbao, malgrat que any rere any ho veia possible (ma que era innocent!). Casualment, l´any passat estigué apunt d´assolir aquesta fita, i jo en directe. Aquella xiqueta de cara bonica i de constitució grosseta tampoc em va correspondre a aquell amor d´infants que mantenia en silenci, a pesar dels meus esforços per marcar gols, o parar-ne quan ella mirava. Jo era d´aquells que eren triats dels últims per a fer un partidet. Crec que per oblit o per nul possibilisme em vaig fer un descregut de totes aquestes coses

Fa unes setmanes vaig anar amb Gatxull a Benilloba, a fer un concert. Del concert, tan sols comentaré que vam eixir del pas. Prou. D´aquest petit poble del Comtat no havia tingut massa experiència. Sempre l´he tingut com un indret de pas per a anar a Alcoi travessant Confrides, en el qual paràvem de tant en tant al bar La Ponderosa. Alguns amics provenen d´allà també. Desficiós i pensarós vaig abandonar el concert per perdre´m durant una bona estona pel nucli antic, una de les meues debilitats de tot poble valencià. Un passeig de mitjanit per carrerons, carrers estrets, costeruts i irregulars que em reflectien eixe passat morisc, tan atractiu per a mi.

Recorde que mentre enfilava a soles un dels carrers principals amb eixe silenci de poble sols trencat pels lleus sons de les llars i el ventíjol suau, vaig vore baixar per una costera un d´aquestos auelos. Vaig dubtar, però entendrit pels records i els darrers esdeveniments, em vaig ajupir per a no deixar-lo marxar. De nou, anys després, en tenia un a les meues mans. El vaig observar durant uns minuts, aturat a un cantó. Empassant-me tota classe de prejudicis i amb predisposició, vaig desitjar decididament. Vaig desitjar i bufar amb tanta intensitat que aquell vent fluix es va emportar l´auelo, perdent-se aquest per damunt de les teulades...

Adéu auelo, Adéu.