divendres, 19 de març del 2010

Joan Fuster i les Falles


Feia temps que no llegia a Joan Fuster. I no per gossera. Ara em venen al cap aquells records d'adolescència. Tindria jo quinze anys quan em va picar el cuquet del nacionalisme valencià. Fou un procés cumulatiu de vàries circumstàncies concretes. No sabria establir una causalitat única. El cas és que em va picar ben endins. Abraçar unes idees poc compartides (i no per això inassumibles) a la societat valenciana requeria cobrir-se d´un argumentari rigorós, que facilitara el proselitisme. Reconec haver abandonat Nosaltres els Valencians la primera volta que em vaig aventurar a llegir-lo. Em va semblar feixuc. Un any mes tard, el vaig reprendre i em va captivar fins a tal punt, que el vaig prendre com el meu particular dogma de fe. Més tard, no cal que ho diga, he anat matisant postures, però aquests papers foren l'empremta i l'empenta definitiva que em va portar a assumir el compromís polític que no m'haguera agradat assumir mai, i que hui per hui, encara tinc. Raons, per a una altra ocasió.

El motiu del post que hui m'ocupa, és una lectura recent. Anava passejant jo entre les prestatgeries de la biblioteca i em va sobtar vore amagat Combustible per a Falles, de l´autor suecà. Em va sobtar per la proximitat de la festa i per l'estereotip ben estés de creure que un dels errors de Fuster fou haver renunciat o menyspreat aquesta festa. Jo també em vaig arribar a creure el prejudici. Per això em va interessar. No pretenc fer un anàlisi exhaustiu i ben raonat. Tan sols vull palesar les sensacions pròpies d'un simple lector.

Si vos sóc sincer, el món de les falles m'ha resultat sempre una mica alié. I no per animadversió personal cap a la festa, sinó perquè mai he estat capficat en aquest món. Jo sempre he sigut moro músic al meu poble, i ho continue sent. I això és el que em plena. Els Moros i Cristians d´Onil és l'única festa que gaudisc des del punt de vista lúdic i sentimental a la volta. Les falles, tanmateix no em són estranyes. A Benidorm se´n fan des de fa uns quants anys (a Benidorm es celebra fins i tot el "chupinazo"), i quan era menut tan sols calia que m'apropara al carrer Tomàs Ortuño, el de dalt per a observar-ne una ben humil, però digna. Allà hi havia unes quantes atraccions i paradetes on els pares em firaven tots els anys. La festivitat fallera va servir per a que em guanyara un dels primers sous (en negre) tocant la trompeta en ofrenes i passacarrers. De València Ciutat em quede amb les mascletades i amb aquella revetla en la que l´aigua de València em va trair. El calabosso va estar a prop.

Joan Fuster reflexa en aquestes fulles un punt de vista extern, alié però sincer i profund sobre un tema del seu "poble". Esmenta també la seua enyorança cap a la festa que ell va viure de menut, quan la Falla consistia en un munt de fustes i trastos vells que els xiquets s'encarregaven d'arreplegar. Combustible per a Falles, no és un llibre pensat ad hoc, sinó que es tracta d´un recull d'articles escrits als anys 50-60 sobre els diversos elements de les Falles de Sant Josep. Juntament amb l'acidesa i l'escepticisme que el caracteritza i dels qual no pot defugir, presenta una visió amable de les Falles sobre temes com els orígens pagans posteriorment cristianitzats, la sàtira, l'element purificador, la capacitat d'improvisació, els vestits, la música, els tradicionals llibrets, els bunyols, la pólvora, la cultura del foc, entre d'altres particularitats inherents a la festa fallera.

De fet s'atrevix a suggerir que entre la pompa i la coentor d'uns i els prejudicis intel·lectualoides d'altres quant a la qualificació d'art d'aquests monuments, ni tant ni tan poc. Altra cosa és la utilització que es féu d'aquesta festivitat com a sentiment primari, emotiu i creador d'una consciència col·lectiva potent, contra Joan Fuster per part dels poders aleshores establerts. Cal recordar que arran de la publicació del seua llibre El País Valenciano (una mena de "guia turística" pel nostre País) fou sotmés a una campanya a la premsa de desprestigi que acabà amb l´auto de fe. Fou cremat en efígie a l´any 1963 davant la presència de milers de valencians.

No vull descobrir més aquestes pàgines. M'ha agradat això d'ensorrar tòpics. Tan sols convide a tothom a llegir-les, en especial als fallers antifusterians i als fusterians antifallers

Salut i una estoreta velleta per a la Falla de Sant Josep.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

ESE ES EL CAMINO, YA ESTÁ MARCADO, IS THE "FINAL COUNTDOWN" TIRORIRO TIRORIRORIII... JEJE

Anònim ha dit...

Hola Agustí!! hui vaig a comentar per a q la pròxima vegada q ens trobem no em recrimines q no em passe pel teu blog...jeje
El q comentes em recorda un poc al q varem estar parlant. He estat uns dies a València aquestes falles i mho he passat molt bé, però són unes festes q no m'emocionen ja q no les visc desde dins.A més, he trobat a faltar la música q sols saben fer les bandetes.
Després de llegir aquesta entrada mhan entrat ganes de llegir eixe llibre de J.Fuster. En quant trobe temps, me'l llegiré. jejeje
Records d'una polopina!!

Àngels ha dit...

m'agrada el que plantejes.
Es important vore les coses des de tots els seus punts de vista possibles per poder arribar a ser el mes objectiu possible.
Vaig llegir "Nosaltres els valencians" fa una pila d'anys. A 3er de BUP i em va donar un punt de vista que no coneixia... un punt de vista mes per poder observar el que passa.