Politiqueo

Fa un temps, una bona amiga i regidora a un ajuntament proper, va dir davant de mi que no era una animal polític. Resumidament. Metàfora aplicable a les persones espavilades (en el bon sentit), que gaudixen fent política, que entren a tot debat i que compten amb una bona oratòria i convicció, entre tantes altres coses. A mi m´ho semblava i m´ho sembla. L´any que ve traurà bons resultats.

Automàticament, vaig extrapolar la frase plantejant-me la qüestió. I jo? Sóc o no sóc un animal polític? La política és una ciència que sempre m´ha atret. Les ideologies, els diferents models econòmics, els parlaments, les campanyes electorals, els problemes quotidians són circumstàncies que sempre he mirat amb lupa, a voltes amb obsessió. Recorde que de menut seguia la política espanyola amb l´òptica del bipartidisme ben present, i sols trencat eventualment pel senyor Anguita, un tipus que sempre m´ha interessat.

Quan a l´adolescència vaig adquirir certa radicalitat amb postures susceptibles de ser catalogades de pancatalanistes i fins i tot marxistes (de boqueta, tot cal dir-ho), vaig buscar un referent. Suavitzant els maximalismes i les ortodòxies, em vaig trobar amb el Bloc, una organització refundada que provenia d´un nacionalisme fusterià d´esquerra (representat per la UPV) en gran mesura, afegint en un esforç de conciliació a altres valencianistes estrictes (o de Tercera via). Ho recorde bé. Valencianisme unitari, transversal, interclassista. Base municipal forta i representativa. La possibilitat de que una organització que posava en primer pla el fet nacional valencià, que tenia tendències contrastadament progressistes així com ecologistes, assolira per fi representació després de tants anys d´ostracisme, em va fer simpatitzar. Més encara després d´aquella fatídica nit de maig de 2003, quan una barrera injusta i uns 7000 vots van deixar sense veu un projecte que s´havia mostrat transgressor i que havia generat il·lusió a tanta gent.

Anys després, ja ho sabeu, vaig militar després d´haver assistit a diverses trobades i reunions. Militar, sempre ha sigut un verb complicat que m´ha provocat un cert recel per por a perdre sobretot l´autonomia i criteri personal o per por a haver d´empassar-te certes decisions amb les quals no combregues en absolut i que a sobre has de defensar. En aquell moment em va sobrevindre un atac de responsabilitat interna i compromesa, i vaig decidir donar el pas. Fou difícil i més per a mi, que no m´agrada exercir de salvapàtries. Però crec que la participació juvenil és fonamental a un projecte farcit d´idees d´arrel i d´avantguarda, que tanmateix necessita d´una major implicació cívica. Sobretot als nuclis que freqüente. Ja sabeu la frase: "Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres". I em vaig aventurar.

Després d´un any i poc més, em plantege moltes coses. He assumit tres càrrecs orgànics de manera quasi nominal. M´han oferit anar a la televisió. Fa uns mesos vaig tindre l´oportunitat de ser càrrec públic a l´únic lloc on haguera acceptat el repte. Però no puc. I no sé si vull tot açò. Em costa molt aplicar el proselitisme pertinent, debatre, exterioritzar les idees i les iniciatives que em ronden. Em desanima la desconfiança de la societat més propera cap a tot allò que olore a "política". Tot és massa desagraït i a voltes desagradable. No he descobert res, però no estic còmode. Porte massa coses avant i no puc satisfer-ne cap plenament. I tot açò m´aclapara. Em rente molt les mans pensant en l´exili voluntari que gaudiré a partir d´agost a Southampton. Tal volta siga una postura molt egoista, mediocre i cobard, però necessite alenar un poc. Vos ho agraïsc.

Reflexions d´un animal, que no polític.