Barrots de la memòria

M'emperesia haver de trencar la migdiada necessària en mig d'aquell diumenge acalorat de juny. El dinar copiós i la basca primerenca de l'estiu em provocaven un atalbament general que sovint resolia amb dues hores de becada, un cafè ben aromàtic i una dutxa d'aigua freda. Aquell dia però, vaig haver d'acurtar el ritual amb la desgana i l'enuig efímer d'un somni interromput.

Amunt.

Perquè els que conreem la nebulosa dels records, sempre juguem contrarellotge. Àvids de papers, anècdotes o successos agredolços, trobem descobriments inesperats i tabús normalitzats que aprofundeixen la nostra melangia. Sovint testimoniem que moltes fitxes ja apareixen rovellades. Que es van deixar córrer les oportunitats passant el forrellat del silenci. Que la mort i el pas dels anys han pesat com una llosa, tancant qualsevol bri d'entesa i reconciliació.

Perquè el nostre major defecte és romandre presos rere els barrots de la memòria.

Tempus fugit

Sovint, mentre s'escolen les hores indeterminades del capvespre, m'astore en comprovar la parsimònia amb la qual he completat una altra vesprada lliure, que a priori estava orientada a traure-li'n profit. Normalment, les intencions planificades per al transcurs d'aquestes hores solen fregar el terreny metafísic, intel·lectualoide, esportiu i musical. Sense cap ordre de prelació. Tanmateix, les deficiències organitzatives intrínseques i l'afició a caure en futilitats sense importància, acaben consumant la vesprada i aprofundint en el regomell del tempus fugit.

De vegades, abduït per les urpes de la pròpia vanitat, cavil·le sobre els desitjos i pretensions que voldria (co)protagonitzar en mig d'aquest racó del món. Freqüentment em debat entre la necessitat de deixar rastre o la fredor de passar inadvertit. Per una banda, la pròpia fatxenderia reclama fugir de les xarxes de la insignificança. Per altra, una mediocritat assumida reivindica la comoditat de la indeterminació i l'anonimat.

He de confessar que, com a desastrat reconegut i canviant, aquestes no són obsessions que em provoquen mals de cap durant molt de temps. En absolut. El ventall és obert i les manies solen respondre a fets diversos. Al capdavall, quan arriba la nit i havent sopant un bon bollit, acabe considerant que totes aquestes cabòries resulten intranscendents.

Serà que tinc fam. Serà que ja em fas falta.

Catequesi

Darrere d'aquella porta emblanquinada, s'obrien pas unes escales sòrdides i fosques que conduïen a aquell saló diàfan, que en aquells dies em semblava més gran que un camp de futbol. La gernació de xiquets avalotats que acabaven d'eixir d'escola, cridava enfurismada per qualsevol motiu previ a l'inici de la catequesi setmanal. Les catacumbes d'aquella església eren senzilles però funcionals. Uns intercanviaven cromos, altres es jugaven els tazos, darrers vestigis d'una infantesa encara analògica.

El rebombori cessava de sobte, quan el retor baixava les escales i entrava ample i cerimoniós al lloc de reunió d'aquell centenar de salvatges. El sermó pronunciat en un castellà de Perú extreia el somriure burleta d'aquells que ho consideràvem massa exòtic. Un discurs afectuós, preventiu i encoratjador. Amb ell, un capellà castigat per l'edat remota unflava el pit com un colom per tal de dir quatre paraules esforçades que sonaven massa valencianes, i que el peruà escoltava amb condescendència. Don Tomàs, a fi de comptes, era tota una institució.

Abans d'entrar a classe, es produïa una exaltació col·lectiva bastant còmica. Només recitar el parenostre, aclaríem la gola i ens posàvem a cantussejar diverses cançons dels Beatles o de Simon & Garfunkel versionades amb lletres eucarístiques. Per a qualsevol que compte amb el sentit del ridícul molt acusat, allò era el viu exemple de la cursileria més baixa.

La instrucció en el dogma es produïa a l'aula F d'aquell soterrani, i -veges tu la coincidència- la catequista era oriünda del meu poble. Consuelo, pacient, ens portava llepolies en un d'eixos pots de plàstic tradicionals que cada volta que veig a les prestatgeries dels supermercats em fa recordar-la amb melangia. Entre aquelles feres que llegien els passatges bíblics incomprensibles, hi havia un que encara era més bavau que jo. El silenciós que seia al darrere, sospitàvem que era gitano. Les tres o quatre xiques, per costum, solien ser -perdoneu-me els prejudicis- prou cotorres i manadores.

Aquelles dolces banalitats redundaven en un millor seguiment de la missa del diumenge, durant la qual posàvem en pràctica totes les oracions apreses i acompanyàvem bocabadats, l'harmonia de les guitarres juntament amb aquelles avellutades veus blanques procedents de les devotes rosegaaltars. Aquelles solemnitats contrastaven amb els dubtes terrenals d'alguns companys que, ben malèvols, es preguntaven si tirar-se una bufa a missa constituïa realment un pecat. Ho hauríem d'haver confessat doncs.

La festa però, s'esdevenia només acabar la cerimònia. Tots els diumenges, abans d'eixir de casa i després de les rigoroses prevencions, ma mare em donava dos-centes pessetes, a tot estirar tres-centes. La sala de recreatius que s'instal·lava a l'altra vorera de l'església s'omplia de menuts que no tenien cap pressa per anar-se'n a dinar. La màquina de l'street fighter, la del futbol o la dels cotxes eren les més sol·licitades i havíem de fer cua mentre miràvem absorts com jugava el que ens precedia. Pagàvem cada partida amb monedes foradades de cinc duros que prèviament havíem canviat a la caixa. I a la fi, exhauríem el minso pressupost restant a la botiga del costat, on hi adquiríem les mateixes llepolies que ens facilitava la catequista durant la setmana. El dinar llavors, era sobrer i ma mare em bonegava per haver-me fartat de papes i gominoles. Més o menys com ara, vaja.

Ahir, quasi vint anys després, vaig tocar al concert commemoratiu del cinquanta aniversari de la parròquia. El refrigeri frugal, va tenir lloc al mateix saló quadrat de les gresques i les cançonetes. Vagarejant pels records, vaig parlar ben poc. Tot allò m'era familiar. Ja ho havia viscut.

Al cap i a la fi, per molt que canvien les prioritats i muten les cosmovisions, no puc defugir el solatge de les hores agradables al si d'una casa que ja no és la meua.

Definitivament, el llegat de la memòria és el patrimoni que més m'estime.  

El quadern gris. Josep Pla.

D'un temps ençà, vaig decidir que els pròlegs s'havien de llegir una vegada acabats el llibres. Com mai m'he acomodat a aquestes solemnitats, m'he permés la llicència d'alterar l'ordre de prelació que tradicionalment s'empra per a totes aquestes coses. Aquesta mania radica, bàsicament, en la intenció de gaudir des de l'inici de l'efecte colpidor d'una bona història, d'un anàlisi exhaustiu o d'una reflexió senzillament interessant. Com un neòfit. A pèl. Sense cap tipus de condicionament previ. Sense cap opinió que prejutge la lectura posterior. 

En aquest sentit, quan hom s'acaba d'extasiar amb les pàgines de “El Quadern Gris” de Josep Pla i es dirigeix automàticament cap al pròleg de Joan Fuster, comprén que dir o analitzar alguna cosa més sobre l'obra més universal del pagès intel·lectual de Palafrugell, és una mena d'atreviment inconscient, magre i redundant. Una incapacitat absoluta. Les vora noranta pàgines d'introducció són completíssimes, rigoroses i fins i tot compten amb certs moments d'acidesa propis del suecà. Venint de qui ve, no podia ser d'una altra manera.

Malgrat tot, el compromís adquirit amb el meu amic Reis Payà m'exigeix comentar alguna cosa que, si bé no s'arrime a l'academicisme, sí que reflectisca la petjada literària en l'àmbit més emotiu i personal. Aquest castellut il·lustrat, coneixedor de la meua passió per la literatura valoriana, pel realisme i naturalisme quotidià, va copsar a l'instant que aquest dietari era la lectura que em calia. I li agraïsc que ho encertara.

Com la ingestió espaiada d'una pastilleta de torró, la lectura ha sigut ben dolça, a trossets, esporàdica i sense cap tipus de pressa. El format diari de l'obra facilita aquest assaboriment dominical, variat i suggestiu. Quin mèrit! Sovint pense que fer literatura a través del clavegueram i rutina per on vagaregem diàriament no deu ser cosa senzilla, sobretot si tractem d'evitar els idealismes, cursileries o banalitats convencionals. Si a tot això li sumem l'estat encara precari de la llengua en aquells anys bel·licosos, simplement estem parlant d'una heroïcitat que cal reconéixer i agrair.

Com sempre, àvid de captar paral·lelismes ossats a l'obra mestra del patriarca, he gaudit de coincidències metafísiques i detalls intrascendents que han aconseguit capficar-me de ple. L'oda al naturalisme reflectida en la passió pel paisatge i paisanatge de l'Empordà. Els excessos transparents de qualsevol tornada al poble. La introversió sistemàtica. La reflexió i rebuig del dogmatisme i la vanitat. La sensació d'haver estudiat una carrera que ens interessava ben poc o res. En definitiva, la seua capacitat de saber expressar amb fidelitat tota classe de sentiments frustrats i compartits.

Quan, per fi, vaig tancar la pàgina 818 d'aquesta meravellosa joia, vaig tenir la sensació agredolça d'haver finalitzat un un dels llibres més senzills i influents de ma vida.  

Gràcies Reis.

La cremor del divendres

Desfaig, a fosques, els cantons d'un llençol morat sobre el qual he anat rodolant durant les darreres dues hores despacientat i queferós. Arriba un moment en què, irremeiablement, em pregunte perquè tracte d'allargar, sense posar-li solució, la revolució dels enzims a dins d'un estómac sovint convulsionat. Tal vegada, aquesta omissió provinga del rebuig a l'artificialitat dels medicaments. Però em decante més per l'opció de la mandra. Sóc un desvagat sense remei, que recerca rots forçats en detriment de la química. O de la gasosa.

La cremor d'aquesta nit però, barreja arrapades de bajoca, all i tomaca. De bacallar eixut, calamar arrebossat i begudes assortides. De la pressa dels mossos i d'una digestió incompleta, feixuga. Les explosions al magma de la panxa fuetegen les parets del ventre, i erupcionen efervescents per un esòfag volcànic recremat pels excessos. La descripció del cràter, foc incontrolat, és horrible, anguniosa. L'orgull que encara em resta, em convida a estalviar-me més adjectius magnànims.

Arriba el moment en què renuncie a resistir aquests envits i eructes de Sangonera. Quina sèrie de prejudicis cap a la medecina! Quin insomni panteixant! Acompanyat de la llum somorta del mòbil, enfile escales avall cap a la cuina, esperant trobar la solució. Dels ulls regalimen llàgrimes àcides, desproveïdes de sentiment.

Després de diverses temptatives incertes, decidisc obrir una nevera que sovint està empobrida. De primeres, em negue a curar la cremor d'una pericana amb la quinina de la tònica. Les restes d'aquest xovinisme irisat i banal s'ensorren de seguida i destape una llanda groga desesperadament. La manca de ginebra multiplica l'amargor i la secreció d'aquelles llàgrimes. Reviscolen les convulsions i comencen a sorgir nous gasos hiperbòlics. 

Parcialment recobrat, no tinc suficient. Amant de les teràpies de xoc, he accedit a fer-me una preseta de bicarbonat que a última hora canvie per unes cullerades de sal de fruites dissoltes a un got d'aigua. L'efervescència majestuosa apuja com la bromera i m'ho bec tard, quasi desbravat.

Una vegada controlat l'incendi rellig a Josep Pla i m'adorm definitivament, com si fóra un albadet.

I és que com deia el pagès il·lustrat de Palafrugell, el naturalisme només té un defecte: ésser veritat.

Dogmatisme i vanitat

La meua tradicional introversió, ha permés que al llarg dels anys anara configurant-me un xicotet món particular que per la manca de germans, solia compartir amb un alter ego xarrador i crític. Aquestes expansions, de vegades, semblaven els conats de bogeria que s'atorguen a aquells que parlen a soles, escoltant-se. Però a mi, de manera conscient, he de dir que tots aquestos debats i rèpliques que s'esdevenien al fons més fosc del meu fur intern, sempre m'han omplit i entretingut.

La intermitent passió que sent per l'escriptura passa per eixa circumstància: hi existeix al meu si una creixent necessitat d'expressar-me, que si bé no es troba còmoda en el face to face del directe, assoleix en l'assossec i tranquil·litat de la tecla tota l'exactitud del que vull expressar. Qualitat literària i ortogràfica a banda, és clar.

La dualitat personal i les contradiccions perennes que s'han dut a terme a l'interior de tota aquesta nebulosa, han anat conformant una cosmovisió bastant feble i canviant, que fonamentant-se sobre tres o quatre idees generals que rarament m'arribe a creure del tot, recerca constantment el desitjat sentit comú i la comprensió del proïsme.

Si em posen en el compromís, preferisc definir-me de forma negativa, dient el que no sóc, o a tot estirar, el que no m'agradaria paréixer. Inseguretat remota? Excessiva prudència? Voler surar per sobre del bé i del mal? Tot pot ser. Però el meu dogma és intentar fugir d'això mateix: del dogmatisme recalcitrant que sobrevola a tot posicionament defensat amb una mínima fermesa. Un oxímoron de majúscula dificultat en aquestes hores d'injustícia, canibalisme i polaritat.

De vegades, em sorprenc llegint cròniques i comentaris dogmàtics que, amb una pretesa puresa i condescendència, tracten de menystenir a l'altre i de reafirmar una suposada superioritat moral i de principis. Sóc conscient que, amollat com gladiador a l'arena dels lleons, no podria superar cap dels arguments d'aquestes feres dialectals durant un debat mitjanament seriós. L'educació en el dogma no és, a hores d'ara, una de les meues virtuts.

Però, en el fons, tots aquestos categorismes estantissos m'entristeixen. Al capdavall, no són més que el pur reflex d'una encoberta fatuïtat que, per bé que aparentment amagada, assoleix la seua màxima dimensió en aquestos moments de contesa verbal irrefutable. Tota aquesta lògica excloent, tracta d'enaltir la pròpia puresa contraposant els inassumibles defectes, errades i mancances de la resta dels mortals. D'atorgar carnets a tort i a dret. D'enrobustir la pròpia vanitat evitant fissures o escletxes al discurs. De mostrar-se radicalment perfectes i impol·luts.

Amb totes aquestes premisses, aprofite per renegar amb remordiment de tots els meus antecedents superbs i despòtics d'adolescència. Caure en el parany del dogma i la vanitat ha acabat per avorrir-me enormement. No ho puc suportar.

El meu alter ego, imperatiu, m'ho té categòricament prohibit.  

Acomiadaments forçats

Davant la imminència d’un comiat pacífic però anunciat, u només es planteja fixar la vista enrere a mode de balanç. Malgrat no haver comptat amb moltes experiències laborals prèvies, tinc la intuïció de que totes, d’alguna manera, acaben transmetent un cert solatge, una combinació de fets, molèsties i coneixements que, com a patrimoni immaterial adquirit, carregues a l’esquena per a la perpetuïtat. Un aprenentatge poc profund i molt pragmàtic a l’hora d’afrontar futures vicissituds i petiteses de la vida.   

 

La vessant personal però, em sembla més complicada. L’escenificació de l’acomiadament – provisional o definitiu-, se m’apareix com una situació incomodíssima, que sovint tracte d’evitar de manera covard i escàpola amb frases fetes, absolutament marcades per la pressa de passar el tràngol. L’artificialitat, els convencionalismes, o bé les emocions incontrolades són circumstàncies que m’avergonyeixen. Acomiadar-se de festa, acomiadar-se a un aeroport, a una estació o bé a la porta d’un despatx, per a  -qui sap-  no tornar mai més.  Fins i tot quan  et dic adéu des de la porta, amb un cúmul de ràpides besades condicionades pel fred, i la serenitat de retrobar-te a l’endemà.

Hui, després d’uns mesos, hauré de forçar un altre adéu amb la continuada utilització de fórmules sintètiques  que aparenten deixar les coses inconcluses.  Jo no me’n vaig, sóc qui torna que diria l’Ovidi. Em sembla bé. Així és com m’he d’acomiadar. Al cap i a la fi, estic segur que es troba més a faltar l’absència que la presència.

I així és com, tal vegada, tornaré.