dilluns, 18 de febrer de 2008

Recorrent la Marina...

Som uns privilegiats. L´entorn paisatgístic que ens oferix el nostre País, i en concret la comarca de la Marina és certament únic, bell i paradisíac. No sols podem gaudir d´una mar tant nostra i a la que tant estimem com és la Mediterrània, sinó que fins i tot ens podem trobar en un espai relativament curt de temps dins d´una estampa totalment muntanyenca i rural. Es caracteritza la nostra comarca per la seua costa accidentada i alhora oberta a la mar, nombrosos barrancs, fonts i rierols, camps de conreu dels fruïts típicament mediterranis, forts desnivells traduïts en imponents muntanyes i serralades, així com cingleres escarpades i valls fondes, i també pobles que en molts casos han sabut mantenir l´essència marinera o agrícola que van posseir ja fa uns anys.

Coneguda és la meua afició de bucolitzar tot allò que m´agrada i m´envolta. No vaig a enganyar-vos, les singulars característiques anteriorment mencionades, així com el magnífic clima que gaudim (estius calorosos i hiverns suaus, tot i que amb neus esporàdiques), no han passat desapercebudes per alguna gent, que diguem-ho clar, s´ha aprofitat d´això precissament. Així, no podem negar que l´acció de l´home s´ha fet palesa i ben evident al nostre territori, amb una massiva i abussiva ocupació de la costa, ja siga o bé pels alts gratacels o complexos residencials, així com a urbanitzacions i fins i tot els nous camps de golf que tant poc tenen avore amb la fesonomia del nostre paissatge.

Molta gent que conec, crec que peca (i em puc incloure) moltes voltes d´inamobilitat del seu lloc de residència, basant-se en l´oci que aquest els pot oferir, arribant fins i tot en alguns extrems al xovinisme, és a dir, pensament de que el nostre poble i tot allò que conté és lo millor i que els voltants, els paratges propers o altres llocs no valen la pena. Coneixem molt poc el nostre territori i com ja vaig comentar una volta, fins i tot com vaig dir, pense que s´ha donat una petita desvinculació de la gent amb el seu entorn natural.

Tot açò ho anava pensant en la improvisada a última hora i exitosa excursió que vam emprendre la setmana passada dos grans amics, Leti i Alfonso, i jo, al interior de la nostra comarca. El pintoresc i turístic poble de Guadalest va ser el nostre primer destí. Situat damunt d´un tossal pronunciat i en mig d´una vall que porta el mateix nom, passejar pels seus carrers estrets, costeruts i irregulars és molt plaenter. Evidentment el boom turístic ha calat totalment en aquesta acollidora població, plenant-la de llocs de souvernirs, que en alguns casos m´arriben a sorprendre. No sé jo que té de típic un tratge de gitana i constants al.lusions a corregudes de bous en un idílic indret de la Marina. (dos dels més importants records i trets culturals que s´emporten els turistes, resumits en la irreal i despersonalitzadora frase de typical spanish). Si ens posem a demanar, seria més autèntic si posaren un tratge de les danses, un blusó, al.lusions als mintxos ( un plat típic de la Marina), a la dolçaina i el tabal, etc.

Confrides fou el següent lloc de visita, on tinguérem l´ocasió de pegar un born pels carrerons solitaris (a diferència de Guadalest) i desiguals (herència dels àrabs), on la gent encara té el gust de donar-te el bon dia! Lloc on, ben segur seria una de les meues preferències si em donaren a elegir on viure.

Quan la fam apreta, el millor per a contrarrestar-la és fer-se un bon entrepà de pernil i bons glops d´aigua que brolla a la Font de l´Arbre, paratge idílic al mateix cor de la Serra d´Aitana. I cap allà ens vam encaminar, travessant literalment « un camí de cabres ». És realment agradable sentir la gelor i producte de l´altura, la flaire provinent del timó, romaní, pebrella, sajolida, observar els boscos, evadir-se del món i sobretot eixe silenci interromput únicament pels diversos elements naturals com l´aire, aigua, pardalets, etc... I que meravella per a la vista comprovar la bellesa i color blanc dels bancals i bancals d´ametlers en flor, fenòmen típic a aquestes altures de l´any.

I per a acabar d´arredonir el dia, una curta i aventurera (amb desorientació inclosa) visita a les Fonts de l´Algar, on fa goig vore els nombrosos salts d´aigua així com l´abundant cabal d´aigua que baixa, fruït de la nombrosa quantitat de pluja caiguda enguany a la Marina. No cal dir que vam arribar baldats a casa, però satisfets. Un valencianista com jo, necessita a vegades certes dosis de naturalesa autòctona, paisatges especials i coneixement de nous indrets per a mantenir i donar empenta a eixe sentiment tant bonic com és el d´estimar fervorosament la teua terra. No dubteu a acostar-vos per la Marina, i si així ho feu feu-me-ho saber.

Salut i Natura!


Albert, vaig a descriure´t les fotos. La primera som els tres amics i al fons la Serra Xortà i la Serrella. En la segona és una perpectiva de la Serrella. En la tercera es veu Guadalest i baix de tot el seu pantà. En la quarta estem la meua amiga Leti i jo en la Font de l´Arbre. En la cinquena isc jo recolzant-me en un ametler en flor i rodejat de molts més. I la sisena i darrera és una foto del Riu Algar.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

aixo es tot mentidaaa!!!!!

Xe Mileuros ha dit...

Quina enveja! La veritat és que no sabem apreciar el que tenim ací a la vora. Es creu que allò que està més lluny és més bonic pel simple fet d'estar més lluny, menyspreant el nostre entorn més pròxim.

Anònim ha dit...

Xe, quina foto més bonica la dels ametllers. BSS!

Albert Miret ha dit...

Gràcies per les descripcions. Totalment d'acord, els valencians hauríem de conèixer mèss el nostre territori abanda de visitar altres indrets.
M'ha agradat molt este post, ens pot fer imaginar el paisatge tot i estar a un centenar de quilómetres.

Anònim ha dit...

CALLA COÑOOOOOOOOOO!!! xDDDD 7-1.com 7-1 7-1 kieroooooooooooooo jajajajajajajajaja K MIERDA DE BLOG ESTE NO ENTRA NI DIOS JAJAJAJA

Agostí Tiralí ha dit...

Anem preparant la pròxima excursió...hem pensat d´anar prompte a la Font Roja, en la Mariola, serra per a mi tant considerada com per als cristians és la Terra Santa. Algú més s´apunta?

Gonzalo Jiménez, fill de Manolo Jiménez (no el del Sevilla), ves como si lees mi blog? y se que te gusta, aunque no me lo admitas...y haz el favor de no firmar como anónimo...i lo del 7-1 és algo puntual...Salut caxorro...demà quedem...

Trish ha dit...

Hola:
és la primera vegada que entre ací, i ha sigut per casualitat,certament.
He de dir que el teu blog m'ha agradat prou, així que si escrius sovint,potser passe a ser una lectora habitual.
Per cert, et convide a que viatges per més comarques, com és el cas de La Costera. No pecaré de xovinista, reconec que hi ha comarques amb més encant que La Costera, però també reconec que aquesta és una comarca on hi ha una gran diversitat de paisatges per a poder gaudir d'ells. A més a més, també tenim llocs històrics i rutes que pots fer, com és el cas de la ruta dels Borja (cognom original i no llatinitzat de la família).
Res més a dir.
Salut!!

Trícia ha dit...

Sóc la mateixa xica d'abans, que no sé per quina raó l'ordinador es negava a posar el meu nom correctament. Ara crec que ja està solucionat.

Trícia ha dit...

Fa un munt que no actualitzes

Anònim ha dit...

valla merdaaaaa de blog!!

lluis

Anònim ha dit...

jajajajajajajajaja

Agostí Tiralí ha dit...

Interessant el que dius Trícia. Prenc nota. Sent no actualitzar massa. Sóc molt gos i no gaudix de tot el temps que m´agradaria. Un plaer que tingues intenció de llegir-me. Anima molt la veritat.

Salutacions!