Recorrent la Marina...

Som uns privilegiats. L´entorn paisatgístic que ens oferix el nostre País, i en concret la comarca de la Marina és certament únic, bell i paradisíac. No sols podem gaudir d´una mar tant nostra i a la que tant estimem com és la Mediterrània, sinó que fins i tot ens podem trobar en un espai relativament curt de temps dins d´una estampa totalment muntanyenca i rural. Es caracteritza la nostra comarca per la seua costa accidentada i alhora oberta a la mar, nombrosos barrancs, fonts i rierols, camps de conreu dels fruïts típicament mediterranis, forts desnivells traduïts en imponents muntanyes i serralades, així com cingleres escarpades i valls fondes, i també pobles que en molts casos han sabut mantenir l´essència marinera o agrícola que van posseir ja fa uns anys.

Coneguda és la meua afició de bucolitzar tot allò que m´agrada i m´envolta. No vaig a enganyar-vos, les singulars característiques anteriorment mencionades, així com el magnífic clima que gaudim (estius calorosos i hiverns suaus, tot i que amb neus esporàdiques), no han passat desapercebudes per alguna gent, que diguem-ho clar, s´ha aprofitat d´això precissament. Així, no podem negar que l´acció de l´home s´ha fet palesa i ben evident al nostre territori, amb una massiva i abussiva ocupació de la costa, ja siga o bé pels alts gratacels o complexos residencials, així com a urbanitzacions i fins i tot els nous camps de golf que tant poc tenen avore amb la fesonomia del nostre paissatge.

Molta gent que conec, crec que peca (i em puc incloure) moltes voltes d´inamobilitat del seu lloc de residència, basant-se en l´oci que aquest els pot oferir, arribant fins i tot en alguns extrems al xovinisme, és a dir, pensament de que el nostre poble i tot allò que conté és lo millor i que els voltants, els paratges propers o altres llocs no valen la pena. Coneixem molt poc el nostre territori i com ja vaig comentar una volta, fins i tot com vaig dir, pense que s´ha donat una petita desvinculació de la gent amb el seu entorn natural.

Tot açò ho anava pensant en la improvisada a última hora i exitosa excursió que vam emprendre la setmana passada dos grans amics, Leti i Alfonso, i jo, al interior de la nostra comarca. El pintoresc i turístic poble de Guadalest va ser el nostre primer destí. Situat damunt d´un tossal pronunciat i en mig d´una vall que porta el mateix nom, passejar pels seus carrers estrets, costeruts i irregulars és molt plaenter. Evidentment el boom turístic ha calat totalment en aquesta acollidora població, plenant-la de llocs de souvernirs, que en alguns casos m´arriben a sorprendre. No sé jo que té de típic un tratge de gitana i constants al.lusions a corregudes de bous en un idílic indret de la Marina. (dos dels més importants records i trets culturals que s´emporten els turistes, resumits en la irreal i despersonalitzadora frase de typical spanish). Si ens posem a demanar, seria més autèntic si posaren un tratge de les danses, un blusó, al.lusions als mintxos ( un plat típic de la Marina), a la dolçaina i el tabal, etc.

Confrides fou el següent lloc de visita, on tinguérem l´ocasió de pegar un born pels carrerons solitaris (a diferència de Guadalest) i desiguals (herència dels àrabs), on la gent encara té el gust de donar-te el bon dia! Lloc on, ben segur seria una de les meues preferències si em donaren a elegir on viure.

Quan la fam apreta, el millor per a contrarrestar-la és fer-se un bon entrepà de pernil i bons glops d´aigua que brolla a la Font de l´Arbre, paratge idílic al mateix cor de la Serra d´Aitana. I cap allà ens vam encaminar, travessant literalment « un camí de cabres ». És realment agradable sentir la gelor i producte de l´altura, la flaire provinent del timó, romaní, pebrella, sajolida, observar els boscos, evadir-se del món i sobretot eixe silenci interromput únicament pels diversos elements naturals com l´aire, aigua, pardalets, etc... I que meravella per a la vista comprovar la bellesa i color blanc dels bancals i bancals d´ametlers en flor, fenòmen típic a aquestes altures de l´any.

I per a acabar d´arredonir el dia, una curta i aventurera (amb desorientació inclosa) visita a les Fonts de l´Algar, on fa goig vore els nombrosos salts d´aigua així com l´abundant cabal d´aigua que baixa, fruït de la nombrosa quantitat de pluja caiguda enguany a la Marina. No cal dir que vam arribar baldats a casa, però satisfets. Un valencianista com jo, necessita a vegades certes dosis de naturalesa autòctona, paisatges especials i coneixement de nous indrets per a mantenir i donar empenta a eixe sentiment tant bonic com és el d´estimar fervorosament la teua terra. No dubteu a acostar-vos per la Marina, i si així ho feu feu-me-ho saber.

Salut i Natura!

Albert, vaig a descriure´t les fotos. La primera som els tres amics i al fons la Serra Xortà i la Serrella. En la segona és una perpectiva de la Serrella. En la tercera es veu Guadalest i baix de tot el seu pantà. En la quarta estem la meua amiga Leti i jo en la Font de l´Arbre. En la cinquena isc jo recolzant-me en un ametler en flor i rodejat de molts més. I la sisena i darrera és una foto del Riu Algar.